i viceversa

Vells molins fariners a l’horta de Campanar. Massa ombres i alguna llum

imatge de Ciutat en l'horta
Dm, 25/02/2014 - 18:45 -- Ciutat en l'horta

VÍCTOR M. ALGARRA PRADO

El Molí del Conde al camí del Pouet de Campanar va ser la primera de les pèrdues que jo, personalment, vaig conèixer del patrimoni arquitectònic que representen el antics casals de l’Horta de València, aquest en concret de Campanar. A l’any 1996, crec recordar, es va cremar, corrent la mateixa sort que moltes altres alqueries i edificis rurals e industrials amb valor patrimonial (curiós, eh!) i al poc varen llevar les seues despulles. Tinc per algun racó una foto, uns plànols de Miguel del Rey i poc més.

Anys després se pogueren estudiar altres molins a Campanar. No tot ha segut ombra i foscor, alguna llum també hi ha. Vos faré un ràpid recorregut per alguns del molins de Campanar. Uns resten en peu, de moment, altres podríem trobar alguna estructura al subsòl i d’altres l'avidesa immobiliària, junt a la passivitat administrativa o la incomprensió social els varen fer desaparèixer davant dels nostres ulls fa tan sols uns anys.

L'aprofitament de l'aigua de les sèquies per al moviment de molins és un fet que quasi es va oblidar a les primers dècades del segle XX, després de la total imposició de les fàbriques de farina, però els casals en desús, alguns transformats en fàbriques o reconvertits en cases, continuaren formant part del paisatge de l'Horta.

  • Vista de les excavacions del Molí de la Marquesa

 
En el límit de les hortes de Campanar i Benicalap l'excavació del Molí de la Marquesa l’any 2007 al solar de l'inacabat camp de futbol del València C.F. va permetre documentar al subsòl les restes d’un magnífic molí i després fàbrica. Va ser una potent instal·lació molinera, amb estructures destinades a la farina, l'arròs i el batanat de teixits, amb una dilatada història des d'època islàmica fins a l'actualitat. Es va registrar tot el sistema de almenares i carcaus, dels que va arribar a posseir fins a vuit, amb superposicions i ampliacions dels segles XIV, XV i d'època moderna i contemporània, els més antics construïts amb carreus i cobertes amb voltes de canó amb arcs de mig punt.

Va disposar a la dreta de la sèquia d'un cos destinat al batanat de teixits, del qual es van recuperar els canals on giraven dos grans rodes verticals i els espais per als arbres de lleves. Damunt la séquia s'assentava el casal, que estava dotat de grans arcs apuntats gòtics tant a l'entrada, com al pas entre crugies i estances. A finals del segle XV va arribar fins i tot a posseir un hort tancat amb font. Si un dia el baló roda pel camp algun record deuria gaudir aquest sacrificat molí, tal volta un dels més importants que varen existir a l’Horta.

  • Antiga vista aeria del Molí d'Horta i la trama de la avinguda de Mestre Rodrigo i carrer la Safor, amb el solar en roig ja construït sense intervenció arqueològica

 
Als pocs mesos d’aquesta intervenció sorgí altra de les grans ombres d’aquest relat: el Molí de Sant Josep o d'Horta. Es situava en un enclavament de gran bellesa paisatgística en el sentir de molts veïns de Campanar, just en el punt on es creuaven la séquia de Mestalla i el seu braç de Petra, que accionava al molí. Davant d’ell hi havia el "Bullidor", un recés de la séquia amb abundant vegetació i sobretot amb abundància d'anguiles, que eren recollides quan es buidava la sèquia. Es tractava d'un casal medieval, oficialment conegut com de Sant Josep i en altres temps de Pellicer (segle XVII ). Va ser molí fariner amb tres moles i en els últims temps fàbrica de "esborra" i neteja de llanes. Al enderrocar-lo no se conservà res d'aquest edifici, ni tan sols la seua xemeneia. Tant ell com les diverses alqueries pròximes han estat demolides i esplanades davant la urbanització de la zona, en concret amb l'obertura de l'avinguda de Mestre Rodrigo i la construcció de la rodona a la confluència d'aquesta amb el carrer de la Safor i la carrer Pare Barranco. Malgrat això les restes del solar, un tram de les séquies de Mestalla i Petra i del Camí Fondo de Paterna restaven dins d’un solar que es va edificar recentment sense cap tipus de registre arqueològic. No seria per que no es coneixia!

A la partida de Dalt es mantenen en peu fins a tres molins i un es conserva al subsòl (Molí de Pobres). Cadascun d'aquests edificis té una història pròpia i de fonamental coneixement, que cal recuperar.

  • Xemeneia del Molí Nou

El Molí Nou o de la Saïdia, mogut per la séquia mare de Mestalla, és el situat més a l'oest de la partida. Es tracta d'un casal documentat ja en època baix medieval, propietat de les monges de la Saïdia, d'aquí l'altre nom amb el qual se'l coneix. Totalment abandonat, les estructures visibles pertanyen a l’última instal·lació fabril.  A l'entrada de l'aigua s'aprecien fins a quatre carcaus, algun d'ells de possible almenara i fàcilment recuperables en una volguda rehabilitació. Els edificis de la part esquerra corresponen a una fàbrica de curtits, que ocupa uns edificis de principis del segle XX. Es troba totalment desmantellada i en un avançat estat de ruïna per incendi parcial. Els cossos situats a la dreta de l'entrada de l'aigua poden correspondre als del casal històric del molí fariner, també ocupat hui per una instal·lació o nau industrial tancada. El tipus de fàbrica que aparentment sembla presentar aquest sector és de maçoneria, cosa que ens remetria a un moment centrat cap al segle XVIII. És aquest un segle en el qual molts molins van rebre fortes reconstruccions.

  • Molí dels Frares

El Molí dels Frares és un dels edificis rurals de major valor patrimonial de Campanar i de tot el municipi, situat al costat de l'alqueria de Lleonart i del Molí de Llobera, a la cruïlla que fa el Braç de Petra i la Fila de Campanar a l'altura del Camí de Paterna a Campanar. Sense cap dubte aquest conjunt requereix un esforç per la conservació integral d'aquests tres edificis, a més a mes dels elements hidràulics i de camí.

El Molí dels Frares tal volta es pogué edificar cap a finals del segle XIII damunt el braç de Petra. A finals del segle XVI el va comprar el Convent de Sant Domènec, d'aquí el seu nom popular "dels Frares". Aquest molí va ser fortament remodelat cap a la dècada de 1940 pels seus propietaris, la família Blat, grans industrials fariners de la ciutat de València. Això va suposar la transformació de la seua part productiva. No obstant això, es conserva el cos situat al seu costat oest, que correspon a un edifici amb possibles funcions diverses d'emmagatzematge i habitatge. Els murs són fàbriques de tàpia baix medievals. Es tracta d'un cos de dues crugies, dues plantes i coberta a una aigua. En façana es conserven tapiats i parcialment adaptats dos antics arcs apuntats gòtics a manera de llotja. Així mateix en la cantonada sud-oest es manté una garita, habitual en molts edificis de l'Horta.

En el seu interior es conserva el panell mural pintat en impressionant detallisme  de la Batalla de Salses (segle XVII), que va motivar una campanya de restauració d'aquestes pintures i un curs monogràfic l'any 1999. Des de llavors l'edifici no ha rebut un pla de recuperació, el que fa sospitar un accelerat procés de degradació.

  • Molí de Llobera

El Molí de Llobera se situa a pocs metres de l'anterior, però accionat per la Fila de Campanar de la Séquia de Tormos. Se li suposa un origen medieval. Com altres molins, entre finals del segle XIX i principis del XX es va instal·lar una màquina de vapor, d'aquí la xemeneia que sobresurt de la seua coberta. Fins a la dècada de 1940 es va mantenir en funcionament i després passà a formar part d’una adoberia i un fàbrica de moltura de pinsos. Tot i tractar-se d'un molí que almenys es remunta al segle XVII, el casal que ha arribat fins als nostres dies correspon a una edificació possiblement del segle XIX. Presenta grans similituds arquitectòniques amb el Molí del Sol, construït cap a la dècada de 1850, consistent en una nau de dues crugies i dues plantes sustentada amb pilars i coberta a dues aigües. Com el del Sol, la fàbrica és de maçoneria i només es remarquen les obertures de les finestres, mitjançant una banda. A la façana es conserva el panell devocional de la Mare de Déu del Remei, que com l'edifici es pot datar al segle XIX, i sota una rajola ens indica el nom del molí.

  • Eixida dels carcaus del Molí del Sol

Tancarem aquest xicotet recorregut amb el Molino del Sol, feliçment recuperat. Aquest casal ens informa de l’evolució d'unes instal·lacions de tipus tradicional als albors de la industrialització, doncs sent geogràficament el primer molí de la séquia de Rascanya va ser el últim a construir cap a la dècada de 1850. El casal té un caire de modernitat amb una nau industrial de dues crugies i dues plantes diàfanes, amb pilars que substitueixen al antic concepte dels murs de càrrega, amb grans espais lliures de compartimentacions adaptats a l'emmagatzematge i coberta a dues aigües. A la part tècnica és de destacar l'eliminació de la botana o sagetia com a sistema de regularització de l’entrada de l’aigua, doncs l'obertura i pas d’aquesta al rodet, per a moure l’arbre o eix de les moles, s'efectuava des de l'exterior a les comportes situades al costat dels tallamars. La racionalització i simplificació dels carcaus és també un signe de modernitat, amb xicotets cubicles quadrats que acullen al banc, el rodet i l’arbre i que s'obren a dos grans carcaus amb volta de rajola que faciliten l'evacuació de l'aigua a la eixida de la séquia i que formen uns espais de gran bellesa i fàcil accés, afavorint una bona experiència didàctica del funcionament d’un molí hidràulic.

Bé algun edificis s’han perdut ja irremissiblement, un, el del Sol, s’ha recuperat y els altres es mantenen en peu, però el seu futur es ben incert. Caldria estar ben atents per a que amb aquesta situació de crisi, que afavoreix la relaxació de la recuperació del patrimoni, aquestos vells edificis no desaparegueren per a sempre.

Amics del Facebook