JOSEP MANUEL DOMÈNECH
Tal com estan les coses, sembla que també nosaltres (que estem en l’elit global del benestar social i els drets ciutadans) comencem a sofrir mancances, situacions i penúries a les quals ja no estàvem acostumats i que cada dia ens colpeixen de més a prop i amb més força. Tot per culpa, clar està, de la cobejança i l’avarícia sense límits dels que més tenen que, en la retroalimentació de les seues ànsies de guanys ràpids a costa del que siga (especialment de l’immens patiment de la gran majoria), han decidit traure-li un poc més de suc al sistema i abocar uns quants milions més de persones a la marginalitat.
En aquesta terrible dinàmica, comencem a viure en carn pròpia que la utopia d’un món millor ha estat fagocitada per la distopia d’un altre clarament pitjor, on l’objectiu secular del poder per establir l’esclavitud com a mètode global de treball i la dictadura com a forma de govern universal, cada dia que passa sembla quedar un poc més assolit.
Evidentment, mirant la història de la humanitat, la solució passarà per la revolta col·lectiva, per la presa del carrer, no a l’estil de les cavalcades de Disney que desitgen els governants, sinó de manera un poc més seriosa i amb la finalitat d’instaurar un sistema més democràtic, just i digne.
Mentre això arriba i, alhora, podem anar conreant una revolta interior, pròpia i personal, que pot consistir en una varietat d’accions i d’opcions tan diversa i pacífica com la diversitat que volen arrabassar i tan vital i apassionada com la vitalitat que desitgen apagar i sotmetre.
Una d’aqueixes accions, la que ací proposem, consisteix a plantar arbres com acte subversiu contra la desesperança en què volen instal·lar-nos i com una aportació a aqueix món millor que anhelem i que sabem que és possible.
Es tracta de fer servir la força de la natura contra l’egoisme que ens atura i ens desnaturalitza, d’enriquir les nostres expectatives enriquint els nostres paisatges, de transformar allò que està erm o perdut en un espai verd i amable i, en definitiva, de conrear les inigualables i a la vegada senzilles capacitats humanes de crear més bellesa, més harmonia i més vida, per millorar l’entorn que acompanya i confegeix la nostra vida cada dia.
Potser hi haurà qui trobarà aquesta argumentació un tant forçada o, en qualsevol cas, la lluita massa infantil i desigual. Nosaltres pensem que no i que plantar un arbre ja és començar a ocupar el carrer, a fer present una altra manera de funcionar i d’entendre les coses i a manifestar en quina moralitat es basa la nostra confiança en el futur. No obstant això, a qui vulga rebaixar les motivacions a una cosa més d’anar per casa, tampoc no li faltaran arguments per afegir-se a aquesta iniciativa. I és que, per a qualsevol persona, sempre pot ser bonic, inspirador i saludable dedicar-se a trobar un lloc a prop de casa on plantar un arbre, perquè, en fer-ho, ja activarà la seua ment cap a una recerca positiva. Després també està l’acte de la plantació, que t’ompli de satisfacció i et fa pujar l’ego en ser conscient de la bona acció que estàs fent. I tampoc no podem oblidar el profitós vincle paternofilial que s’estableix entre el plantador i el plantat i els beneficis que això li reporta al primer, quant a la possibilitat de renovar els sentits (potser adormits) de la responsabilitat i el compromís amb el medi natural més proper, però també els purament físics en la seua tasca de tindre cura del segon.
Més tard, inevitablement, vindran les plagues i els actes vandàlics que caldrà superar, però extrapolant les paraules del gran poeta de l’Horta, tot això són banalitats, perquè allò que realment importa és la consciència de crear esperança. No siga que la desertització i el canvi climàtic deixen erm el paisatge per a una revolució.
