HÉCTOR CORTINA ORTS
Com la majoria de les construccions històriques del Mas del Fondo (a les quals pertany), el Gran Riurau de Massarrojos data de la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX. És l’única mostra coneguda d’aquest tipus d’arquitectura a l´Horta Nord i, per les seues dimensions, està considerat com el més gran dels riuraus valencians i, per tant, com el més gran del món.
Construït amb orientació est-oest, el cos central té una profunditat d’onze metres i presenta catorze ulls en forma d’arc en cadascuna de les cares, així com dos més en cada lateral (dos al nord i dos al sud). El bastiment de rajola s’alça sobre un terra de taulell estriat i queda cobert per una teulada a dues aigües que encara conserva fragments originals de teula sobre canyís, tot i que després d’una rehabilitació parcial, mostra la rajola (prima) com a principal element de suport.
Al gran edifici principal s’afig un pati posterior envoltat de riuraus de proporcions menors, construïts en una fase un poc més tardana. Açò, malgrat que la producció es va concentrar als riuraus de la Marina Alta, assenyala la gran importància que l’elaboració de la pansa i la indústria (creada al voltant de l’escaldat del raïm de moscatell) va assolir a la comarca de l’Horta durant el
segle XIX.
El 2010, el Gran Riurau de Massarrojos va estar proposat pel Consell Valencià de Cultura per a la declaració com a Bé d'Interès Cultural de la Comunitat Valenciana “pels seus valors constructius, grans mides i antiguitat, així com pel seu estat de conservació” (informe aprovat pel Ple del 28 de juny). I va estar declarat Bé de Rellevància Local per la Direcció General de Patrimoni Valencià l’1 d’octubre del mateix any (data casualment coincident amb l’aniversari de la primera Carta de Poblament de Massarrojos)
El procés d’elaboració de la pansa
Seguint el procés descrit per J. L. Román del Cerro en Escaldar la uva, tot comença amb la preparació del lleixiu. En un gibrell de fang (el cossi), més ample per la boca que per la base, es fa un orifici al fons, on s’introdueix un canut pel qual eixirà el líquid que, després, es traslladarà a un altre recipient. La boca es cobreix de palla amb cendra vegetal abundant en sals de potassi i calci. Sobre la palla es posen pedres de calç, de propietats càustiques, cobertes amb cendra i mates de propietats alcalines.
Així s’aconsegueix un líquid miraculós que talla el raïm sense fer-lo malbé i n’afavoreix la insolació.
Es prepara el forn i en un ribàs es col·loca la caldera. Quan l’aigua bull, s’hi afig el lleixiu. Aleshores, els singlots de raïm, ficats dins un cassó fet amb fils d’aram, s’hi submergeixen al voltant de quinze segons. Els singlots de raïm tallat s’estenen sobre canyissos als quals s’afigen uns daus de fusta a cada extrem i al centre (pilons), per si, en cas de tempesta, fóra necessari apilar-los (empilar) de pressa i correguda davall el riurau.
Els canyissos es deixen al sol sobre una extensió de terreny (el sequer) i a la nits es tapen per tal de protegir el raïm amb un envelat (les veles) encastat en un eix (la seranda). Si el terreny és dur i els pals que suporten la seranda (bous) no es poden clavar en terra, es tallen blocs de pedra amb un forat enmig (peus de bou) que s’ajusta a les dimensions del pal.
Elproper diumenge 27 d'cotubre la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos celebrarà al Gran Riurau la seua 3a Jornada Cultural
