Corrien els anys seixanta del segle XX i l'horta de València era, com als segles anteriors, el rebost de la ciutat. Un entorn tan proper que, de fet, es mesclava obscenament amb els nous barris en expansió. Ací i enllà s'alçaven edificis ocupant antics camps de conreu. Sota les finques encara corria l'aigua de les sèquies.
A aquella València franquista i grisa, de l'any 1960 va arribar per primer colp un jove nord-americà d'Ohio, llicenciat en història, de 26 anys. Thomas Glick iniciava llavors la que hauria d'estar una intensa relació amb València –la seua segona terra, on resideix a temporades- on prepararia la seua celebrada tesi doctoral, publicada als Estats Units en 1970, Irrigation and society in medieval València.
Aquest llibre, encara que sone a tòpic, marcaria un abans i un després en la visió de l'horta per part dels historiadors autòctons. Abans de Glick, l'horta a penes existia com a objecte d'estudi. Era, com hem dit abans, un paisatge massa proper i, per tant, poc seductor. Evidentment mancava la perspectiva –que sí tenien des dels Estats Units- d'entendre que hortes com la nostra n'hi ha poques i que, precisament la singularitat de l'horta es trobava en el fet que acumulava una complexa història de més d'un miler d'anys. Una llarga tradició que calia desentranyar capa a capa, ja que explicava bona part del nostre passat com a poble.
No hem de pensar que els investigadors autòctons es llançaren a investigar els regadius d'immediat. Tot i que Glick, professor a les universitats de Texas i Boston, seguia visitant València periòdicament –després es llançà a investigar la implantació del darwinisme a Espanya i arreu del món- ben pocs investigadors locals podien llegir-lo en anglès. La traducció de la seua obra en 1988 va ser iniciativa, pel que sembla, del blaver advocat del tribunal de les aigües Giner Boira, i va ser publicada a l'editorial del Senia al Segura, poc donada a l'edició de llibres científics, el que no degué ajudar a la seua difusió a l'entorn universitari. Així, seria ja ben entrats els anys 90, quan la seua obra ja tenia un quart de segle, quan hi van sorgir nombrosos seguidors de Glick a les universitats valencianes i les hortes van esdevindre, per fi, objecte d'interès.
Glick, esdevingut per fi un referent en el mon universitari, ha aprofitat en els últims anys qualsevol oportunitat a València per reivindicar la necessitat de protegir l'horta, amb l'autoritat que li atorguen les seues publicacions i el seu prestigi docent als Estats Units –ja sabem que al professorat autòcton poc se l'escolta. En una entrevista a la Revista Mètode en 1999 –quan ja s'havia perdut El Pouet de Campanar i La Punta estava amenaçada- va alçar la veu d'alarma en donar-li a l'horta quinze anys de vida. El doctorat Honoris Causa per la Universitat de València en l'any 2010 li serviren, de nou, per tornar a insistir en la importància de conscienciar als valencians de tot el que s'està perdent. D'abandonar l'obsessió per entubar les sèquies, de recordar que, amb una horta moribunda el tribunal de les aigües, tan lloat per les autoritats locals, esta condemnat.
La iniciativa de la fundació Assut –creada i sostinguda per joves investigadors valencians- d'homenatjar a Thomas Glick mitjançant un congrés monogràfic el proper mes de setembre sembla, doncs, més que justificada. Hem d'estar molt agraïts a Glick per insistir en obrir-nos els ulls, recordar-nos que hortes com la de València en queden poques i en encetar un interès pels regadius que, com demostra el projecte de congrés, esta lluny de decaure. Serà una esplèndida oportunitat per posar al dia els estudis sobre els regadius valencians i d'arreu del món i, en especial, per tornar a escoltar al mestre d'Ohio, que de ben segur ens tornarà a animar perquè aquesta vella ciutat no perda la seua ànima hortolana.
