VICENT TORRES (Benimàmet)
Fins a les darreries del segle XIX, la ciutat de València acabava no molt enllà dels seus murs. Molts poblets de l'Horta, descendents d'antigues alqueries mores, romanien com a municipis independents, sortits de la Desamortització i l'eliminació dels senyorius jurisdiccionals. Però la burgesia urbana, que havia adquirit moltes de les terres de l'horta nacionalitzades per les successives desamortitzacions, impulsaren l'absorció dels termes municipals dels pobles per la Ciutat de València. És un procés que començarà en 1870, amb la incorporació de Patraix, i que seguirà els anys següents amb Beniferri i Benicalap (1872), Russafa, Pinedo, El Palmar…(1877), Benimàmet, Els Orriols i Benimaclet (1882), Massarojos (1899)… i que va culminar amb el Reial decret de 17 de Desembre de 1929, que accedia a l'agregació de tots els pobles situats dins dels 4 kms des del camí de Trànsits (fins a Benetússer, Quart, Paterna i Bonrepòs…). Però aquest Decret, en una situació social i política ja molt diferent, va haver de ser revocat l'any següent, per l'oposició dels municipis més grans i més consolidats.
Quina era la raó d'aquesta voluntat de creixement a força de l'absorció dels pobles de l'horta?. Les excuses adduïdes van ser variades, però sempre discutibles: les revoltes de les llauradores que acudien a vendre a la Plaça del Mercat, davant les prohibicions de venda, descrites per Blasco Ibáñez a La barraca; les vagues dels fematers que arreplegaven les deixalles dels carrers de la ciutat per a convertir-los en adob per a l'horta; els enfrontaments entre les famílies locals, que feien ingovernables alguns pobles…
Les raons reals caldria cercar-les sens dubte en un altre costat: la cerca de major pes polític per les noves classes governants urbanes, expressada per la voluntat d'expansió urbana; i també de poder econòmic, mitjançant la transformació de rendes agrícoles en rendes urbanes, per la reparcel·lació de les terres i la construcció d'edificis.
El cas és que en aquest procés es va alterar de forma radical el relatiu equilibri que existia entre la ciutat de València i els pobles circumdants, interrelacionats i dependents uns de l'altra. Actualment, és difícil pensar que Els Orriols, Benimaclet o Campanar, barris dormitori de la ciutat, eren vora fa 100 anys pobles independents, si no es sap trobar les escasses cases de poble que resten (afortunadament algunes ja protegides) dels seus antics nuclis rurals.
S'han integrat aquestes poblacions en la ciutat?. En tots elles, fins i tot les absorbides físicament per l'aglomeració urbana, la gent continua dient “anar a València” quan han d'anar al centre, d'alguna manera diferencien la seua localitat (o llogaret) de la gran urbs. Però si per integració entenem el buidament del sentiment de personalitat pròpia, de vida social autònoma, de projecte com a comunitat, caldrà dir, en gran part, que sí. La vida social es reclou en els cercles familiars o d'amistat, o en les Associacions culturals o recreatives que es poden trobar també en qualsevol altre barri (penyes, falles, etc), o en les festes patronals, que no sempre són una Festa Major. De manera sorprenent, però, una part d'aquests barris conserven encara una marcada personalitat pròpia. Açò es deu al seu relatiu aïllament i distància del casc urbà (Poble Nou, Massarrojos, Benimàmet…), o per les seues característiques sociològiques (grandària reduïda, pes numèric important de les famílies de moltes generacions, persistència de l'activitat agrícola, o la seua ubicació al mig de l'Horta…).
Tots aquests nuclis de població, se solen anomenar popularment com a “pedanies”, encara que en realitat no tenen aquest estatus legal. Segons la legislació vigent a Espanya, una Pedania és una entitat local menor depenent d'un municipi, que pot gaudir o no de major o menor autonomia respecte a aquest. En tot l'Estat espanyol existeixen més de 3.000 entitats locals menors.
Si posseeixen autonomia, s'han de regular per l'article 45 de la Llei de Bases de Règim Local: L'entitat haurà de comptar amb un òrgan unipersonal executiu d'elecció directa (alcalde pedani). Així mateix haurà de comptar amb un òrgan col·legiat de control, amb un nombre de membres no inferior a dos ni superior al terç del nombre de regidors que integren el respectiu Ajuntament. La designació dels membres de l'òrgan col·legiat de la Pedania es farà de conformitat amb els resultats de les eleccions per a l'Ajuntament en la Secció o Seccions constitutives de la circumscripció per a l'elecció de l'òrgan unipersonal. També es contempla la possibilitat d'establir-se amb el règim de Consell Obert.
A Oriola hi ha 26 pedanies, però a la Ciutat de València, en realitat, cap. Tampoc no existeix cap “Entitat local menor”, altra figura contemplada a la llei, amb major autonomia. En el nostre cas es tracten simplement de “barris”, amb un Alcalde de Barri anomenat directament per l'Alcaldessa, i que administra un magre pressupost a penes destinat a donar alguna subvenció a festes o processons. Arran de la reordenació administrativa del primer Ajuntament Democràtic es van reorganitzar els diferents barris en Districtes, i tres de ells es destinaren a arreplegar la realitat rural de València, els 15 nuclis o “poblats”: el 17 (Pobles del Nord, 7 nuclis), el 18 (Pobles de l'Oest, Benimàmet-Beniferri) i el 19 (Pobles del Sud, amb 7 nuclis)
En molts moments, els residents a aquests “pobles” està replantejant-se recentment el sentit de la seua pertinença a la gran ciutat. Què guanyen i què perden. Tenen dos grans elements de referència. El primer, és la comparació amb la situació, els equipaments i serveis dels pobles veïns. Pràcticament tots els pobles, grans o xicotets, disposen de Casa de la Cultura, Poliesportiu, Casal de la Joventut, Escoles d'Adults, activitats culturals, etc. La gran ciutat, mentrestant, centralitza les seues activitats i serveis en uns pocs grans contenidors de prestigi, normalment sobredimensionats i excessivament costosos, ja que la seua funció principal és la imatge que genera a l'Alcalde o Alcaldessa de torn. Mentrestant, els barris manquen de serveis, i si els reclamen, se'ls diu que vagen a gaudir dels centrals, com qualsevol altre veí.
El segon factor, és la llunyania de l'administració i dels governants, llunyania física però sobre tot funcional. Les promeses descentralitzadores de la Transició, la creació de Juntes de Districte, Consells de Barri, etc. es van quedar en (pràcticament) res. És difícil assabentar-se dels projectes que els afecten (que s'exposen, en el millor dels casos, en la Plaça de l'Ajuntament). La impossibilitat o les dificultats de les Associacions de Veïns per a reunir-se amb els regidors. La presència fugaç de l'Alcaldessa, només en època electoral.
La gent dels poblats perifèrics de València es pregunta si no els aniria millor separats de la ciutat, administrant-se els seus impostos (més reduïts però manejables), construint equipaments pròxims i accessibles, controlant als seus governants, que serien els seus conveïns i als quals se'ls podria formular consultes o exigir responsabilitats més fàcilment, perquè te'ls trobaries pel carrer…
I segurament, la resposta cada vegada és més rotunda, el sentiment més general: els hauria anat millor com a poble independent. Sembla que des de València mai no se sabrà gestionar les necessitats o respondre als problemes locals (això és comú amb la majoria dels barris de la ciutat), ni tant sols comprendre els problemes o les necessitats específiques dels nuclis rurals. Fan servir més sovint els equipaments o serveis dels pobles veïns, que no els de la capital (Mercat, esports, institut, activitats culturals o cursets…) Pensen que si es separen de València, perdran ben poc, i en canvi podran equiparar-se als pobles veïns. A Benimàmet, el nucli urbà més gran entre aquests poblets (14.000 habitants, més que 462 pobles autònoms valencians), cada vegada més gent està a favor de la independència municipal, procés encetat per un Agrupament de ciutadans, que han arreplegat més de 4.000 signatures davant de notari, però que es troben davant dels continus entrebancs legals de les diferents administracions, que han aconseguit fins ara bloquejar el procés de segregació. En este cas sí que està garantit el “dret a decidir” segregar-se, però tampoc no està ben vist.
Serà capaç algun dia la Ciutat de València de garantir un marc administratiu descentralitzat, i un nivell satisfactori de serveis per als seus “pobles” de l'horta?. En alguns cassos (Benimàmet per la mida, o Massarrojos per la distància i la contigüitat amb altres pobles… sembla que la segregació seria la solució més raonable. Tant en el cas de segregació com de continuïtat dins del terme municipal de València, caldria fer convenis amb els pobles veïns per tal de mancomunar serveis. La recuperació d'un marc institucional i de serveis d'àmbit metropolità ajudaria també en aquest sentit. Cal recordar que fins a les eleccions de 1999 existia el Consell Metropolità de l'Horta, que va ser dissolt per la Generalitat del PP, a pesar de que la majoria d'esquerres a la comarca volia continuar-lo. El CMH es va constituir amb la Democràcia, l'any 1986, encara que mai no va funcionar efectivament, pel boicot dels municipis de la comarca, que preferien reservar-se les decisions urbanístiques i territorials assignades a aquest Consell. Però la seua dissolució i substitució per unes estranyes entitats metropolitanes de serveis ha deixat sense control (amb tot el que això implica) la prestació dels serveis mancomunats, al temps que es renunciava a l'ordenació del territori.
