JOAN CRESPO, “el Xirivellà”
En efecte; el porc ha estat un animal fonamental en la configuració del Racó de l’Anell. Avui sols queden les antigues porcateres, annexes a les alqueries, reconvertides en magatzems i cotxeres de les “haques” d’ara: tractors, muletes i furgonetes; però fins els anys 60 van determinar els cicles de treball i femat de les terres de l’horta del Racó.
Els llauradors carrejaven l’arena de la platja per barrejar-la amb palla i fer el jaç dels porcs; de fet, el meu avi posseïa una franja de 3×70 metres a la platja de la Patacona, entre la línia marítima i la via pedrera, al davant de l’antiga alqueria-restaurant de “La Patacona”, que donà nom a aquesta platja d’Alboraia (avui tot desaparegut, a major glòria dels Bautista Soler i cia). Com deia, eixe jaç se renovava totes les setmanes, doncs ja podeu imaginar els purins que es produïen: munts de fem que acabaven abocant els carros al camp i escampant els llauradors amb les lligones (per cert, igual que la femta del comú).
D’eixa activitat ha esdevingut una terra d’unes característiques úniques pel conreu: terra fina i a la vegada rica en components orgànics, apta per una agricultura molt diversificada, com ho era en eixe temps. Els porcs se venien a “tractants” i acabaven sacrificats als escorxadors de Tavernes Blanques. A d’aquest poble, a la vora de València i lliure de l’obligació de la capital d’utilitzar els escorxadors municipals, neix al primer terç del segle XX una puixant industria càrnica; abans de guerra: “La Blanca”, “Casa Caballeria”, “El Famós” “Casa El Llongo”; després de guerra: “Frigorífics Marqués”, “El Riojano”, “Càrniques Roig”, etc. Alguns dels fundadors n’eren antics tractants de porcs (Poble Nou va ser-ne un viver: “El tio Roig”, “El tio Martí”). De vegades, també es quedava algun llaurador “penjat”, perquè el tractes eren de paraula (encara continuen sent-ho i els “vicis” del especuladors venen de lluny). D’altra banda, també podeu imaginar els rius d’aigua roja que corrien per Tavernes quan els llauradors feien “parà” a les sèquies, per regar els seus camps: Els escorxadors, sense cap depuradora, desaiguaven directament, inclosos budells, ¡ tot matèria orgànica, com us deia! (en una ocasió, als anys 60, la censura eclesiàstic-governativa ens prohibí una innocent cavalcada festiva amb pancartes com “Quan la matança “arrecia”, Tavernes sembla Venècia”, o “L’Avenida de Franco parese un barranco”).
Conta la llegenda que alguns “magnats de la botifarra” bastiren els seus imperis esmunyint-se per l’horta a la capital, en bicicletes, amb les llonganisses penjant; i fugint del guardes “consumeros” dels “fielatos”, que cobraven l’impost de consum municipal, a les mercaderies venudes a la ciutat de València (estaven situades a les rondes de Trànsits; ja que, precisament, no pagaven eixe impost, el vehicles en trànsit que no descarregaven a la ciutat. Jo he vist les dones, als autobusos de “La Mediterranea”, amagar-se els embotits sota la roba).
Tota eixa industria, ha desaparegut, els porcs també (bé que de racionals, encara en queden); però, a cap de lloc com al Racó de l’Anell, pot dir-se allò de la dita: “Del porc tot s’aprofita”.
