Els desafiaments entre llauradors que abundaven a la València del XIX i XX tenen hui el seu reducte a Pinedo
JOSÉ LUIS GARCÍA VALENCIA / Levante
Els canvis socioeconòmics i la transformació de les ciutats s'han endut paisatges i costums. La desaparició gradual de l'horta, per exemple, en extinció dins de la ciutat de València, ha comportat també la pèrdua d'aficions adherides a l'entorn rural autòcton fins a convertir gairebé en objecte de museu. Una cosa pareguda passa amb les «Corregudes de Joies», que eixe cap de setmana han viscut la seua cita anual a Pinedo, pedania on resisteixen gairebé en exclusiva.
Per tradició i antiguitat, les «Corregudes de Joies» són la tercera pràctica esportiva nacional més important, després de la pilota i la columbicultura. En paraules de l'investigador i professor de la Universitat de València Víctor Agulló, eixa modalitat «té l'origen en una competició espontània entre els llauradors per veure qui tenia una aca o Rosi més ràpid».
Com és conegut, els genets munten a pèl i es feien apostes. La cursa no va més enllà del quilòmetre (700 metres, en la d'este divendres) i s'enfronten diversos cavalls. Tradicionalment, el guanyador, a més del reconeixement del seu poble, per a qui constituïa un honor, rebia un mocador de seda -la joia-, d'ací el nom, i l'hi regalava a la seua promesa, ja que els competidors són joves.
De l'Albereda a Malilla i la Punta
La de les joies és una tradició valenciana ancestral. El seu origen és incert però potser es situa al segle XVIII encara que va viure la seua «època daurada al XIX», apunta el professor Agulló, que ha desenvolupat una anàlisi històrica i sociològica sobre les carreres en l'obra "Una visió de l'esport popular valencià (1868-2011)". Expliquen les cròniques antigues que mentre les tropes napoleòniques assetjaven València en l'Albereda ja s'organitzaven reptes entre joves. Una de les primeres proves documentals data de 1816. En ella el viatger francès Alexandre Laborde es sorprèn amb unes carreres amb les que els llauradors "solemnitzen els dies dels sants patrons".
No és gratuïta la referència a l'Albereda. La capital del Túria "ha estat el principal referent geogràfic» d'eixa pràctica, amb proves assentades i de solera en múltiples districtes durant tot el segle XX. L'antic llit del riu va acollir innombrables curses. Un dels reptes més importants era el de Malilla, que va sobreviure fins als anys 90. Fins als vuitanta havien existit els de la Font de Sant Lluís i la Punta. Una dècada abans es van extingir les proves a Castellar-Oliveral. I en Montolivet i l'entorn de l'actual Avinguda del Cid no van passar dels 60. Van ser escenaris de les gestes de genets de llegenda, com Lagartijo, de Forn d'Alcedo, el Tio Xapa de Castellar, i, després d'ells, Caguetes de l'Oliveral. En l'època moderna (entre els 70 i 90), van fer fama Rafaelín de Pinedo, Clemència, de Benimaclet, el Gitano, de València, o Masena, de Malilla.
L'arribada de l'asfalt ha fet que la tradició canviï els camins de terra per la platja, fins al punt que la de Pinedo -encara que en Oliva, Puçol i Castelló també sobreviuen- s'ha convertit en el gran referent: el reducte d'aquesta pràctica de "valentia, equilibri, audàcia i risc". Però no és una novetat: fa un segle ja es celebraven al camí de l'Església i el Caminot, que partia la pedania i estava vorejat per dos sèquies. Alguns espectadors solien caure per l'aglomeració i la intensitat del moment, narra Agulló, que ha apel·lat a la memòria dels aficionats veterans per reconstruir la història d'este esport.
Una cosa semblant a la Toscana
La veritat és que l'herència etnològica d'eixe costum centenari recuperat els últims quatre anys a Pinedo està fora de dubtes. La tradició eqüestre és un element comú a tot el món des de les civilitzacions antigues. "Les autoritats haurien de posar en valor els corregudes i seguir l'exemple del Pal·li de Siena a la Toscana o, salvant les distàncies, les carreres de Sanlúcar de Barrameda (Cadis)", explica Agulló. En essència, el costum es manté, amb la muntura a pèl, el regal del mocador i la incorporació de la dona a les carreres, que fins i tot han vençut alguna de les últimes proves.
