L'actualitat judicial ha rescatat el projecte València Olímpica, un port per l'Albufera, presentat el 2006 a l'empresa pública Vaersa per part de l'Instituto Nóos i la Fundación Metrópoli, per convertir part del parc natural en una vila amb 2.500 residències i port olímpic. Eixe ambiciós pla d'Iñaki Urdangarin per a València, que era subseu olímpica dels hipotètics jocs de Madrid 2016, no sols transformava el sud de la ciutat, que unia amb un monorail i una mena de tren bala, sinó el nord, per on transcorria "el corredor de la innovació". València era terra de promissió en eixos anys de l'abundància per a tot aquell que tinguera un projecte que oferir a una Administració que mostrava una gran receptivitat per considerar-los el motor del progrés.
El pla d'Urdangarin va quedar en no res, però no va ser l'únic. Altres projectes, amb compromís d'execució, fins i tot pressupostats i pagats, també s'han evaporat, tot i que han deixat dibuixada en el nostre imaginari una València tan fantasmal com il·lusòria que metaforitza la desproporció que va regir les institucions públiques durant aquells anys. Queden per a la memòria visual les fotografies de polítics, arquitectes, artistes i promotors celebrant una espectacular maqueta o simulació o un irresistible anunci de noves fites icòniques.
Un dels que més voltes ha donat és el de l'esfera armil·lar, un instrument astronòmic de 92 metres d'alt i 90 d'ample. El projecte, de Rafael Trénor i José Antonio Fernández Ordóñez, ja havia recorregut un trajecte malastruc. S'havia ideat per a l'Expo de Sevilla de 1992, després va passar a la cooperativa d'habitatges de Madrid IGS, del sindicat UGT, i d'ací va sonar com a alternativa a la torre de comunicacions que Santiago Calatrava havia dissenyat per a la Ciutat de les Arts i les Ciències i que el PP va parar a l'arribar al Palau de la Generalitat el 1995. El 1999, l'alcaldessa de València, Rita Barberá, va assumir el projecte (llavors valia 6.000 milions de pessetes) per al Parc de Capçalera. Al final, no va quallar. Quan ja estava oblidat, el llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, el va rescatar i va anar saltant per diverses possibles ubicacions com la zona portuària o el Parc Central. Mai més se'n va saber res.
Tampoc ha arribat a rodar la sínia gegant que havia de substituir l'esfera armil·lar al Parc de Capçalera. "Serà una nòria d'entre 60 i 100 metres de diàmetre i se situarà en un dels punts més alts de la ciutat", va anunciar el vicealcalde de València, Alfonso Grau. Corria l'any 2006 i la mà dreta de Barberà comparà el projecte amb les Würstel-Prater de Viena o la London Eye de Londres. Costaria 12 milions d'euros, amb implicació de la iniciativa privada. Havia d'estar girant des de fa quatre anys sobre els caps dels animals de l'agradable Bioparc.
A l'altra banda de la ciutat, al costat de la Marina Reial, també va fer aigües un altre ambiciós pla, de disseny futurista, que bevia de l'entusiasme generat per la designació de València com a seu de la Copa Amèrica, les Piscines del Balcó al Mar. Es van pressupostar en 27 milions d'euros i se'n va arribar pagar 1.100.000 per la redacció del projecte a l'arquitecte José María Tomás per encàrrec del consistori. Fa tres anys que van passar a millor vida. Hui, les parcel·les són ocupades pels cotxes i pels carts d'un circuit. A uns pocs metres, es troben les instal·lacions de la prestigiosa competició nàutica. Eixes sí que arribaren a realitzar-se, amb una forta inversió pública, però tampoc han tingut molta sort. Dormen una letargia de salnitre de quatre anys a l'espera que se'ls doti de contingut. El blanc edifici buit de Veles e Vents, dissenyat per Chipperfield i Vázquez, és l'epítom de la situació.
A l'ombra dels projectes emblemàtics i dels anomenats esdeveniments com la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Fórmula 1 o la Copa Amèrica, que van convertir València en un referent en el món, com agradava repetir als representants polítics, van presentar-se múltiples projectes buscant un lloc al sol institucional. Alguns eren molt cridaners, com el telefèric de 13 quilòmetres que havia de recórrer tota la ciutat prenent el llit del riu com a eix, i que havia de costar 100 milions d'euros. Eixe no va entrar en l'agenda municipal o autonòmica, com ho va fer, per exemple, La Ruta Blava.
Aquest pla d'urbanitzar el litoral nord de València, desplaçar l'autovia A-7 a l'interior i traslladar l'aeroport de Manises a Sagunt va ser assumit per l'expresident de la Generalitat, Eduardo Zaplana. Pretenia alliberar les platges urbanes per atreure el flux de turistes i residents. Va ser dissenyat per l'urbanista Alfonso Vegara, que també va participar en el projecte d'Urdangarin a l'Albufera a través de la fundació Metròpoli. La Ruta Blava, va anar caient dels compromisos que va assumir el successor de Zaplana. Francisco Camps tenia les seues pròpies idees.
La posada en marxa d'eixe pla litoral, a més, hauria fet inviable l'accés nord al port, un cavall de batalla de la pròpia autoritat portuària al qual va pujar la Generalitat, encara que sense aportar finançament, i ara soles perviu en algunes descolorides tanques publicitàries . Més diligència va mostrar-se a l'hora d'expropiar a 300 veïns de la Punta i destruir 70 hectàrees d'horta per acontentar a l'Autoritat Portuària de València i una altra de les seues peticions, la Zona d'Activitats Logístiques.
Eren altres temps, la paraula crisi no forma part del camp semàntic quotidià. 12 anys després, la ZAL és un erm i les empreses que s'anaven a instal·lar-hi són absents.
Tampoc les parcel·les on s'havia de construir Sociópolis presenten un aspecte molt millor. Dels 2.800 habitatges previstos, només s'han acabat a la pedania de la Torre un poc més de 430 pisos i 30 dels 300 horts urbans previstos. Les grans firmes d'arquitectes se les va emportar el vent d'un projecte que va ser presentat en una edició de la Biennal de València que, tot i tenir més visitants que la centenària de Venècia, segons el seu director Luigi Settembrini, va ser fulminada pel mateix PP.
La plana major dels populars valencians, amb Camps i Barberá al capdavant, va presentar el 2004 amb la rimbombancia característica d'eixe tipus d'esdeveniments la construcció de tres gratacels verticals (i un quart bloc poligonal) que havien de tocar el cel de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Ni s'han erigit ni, el més probable, s'aixecaran, d'acord amb les apressants dificultats econòmiques i del seu elevat cost, tot i que el projecte i la maqueta sí que van ser abonats a l'arquitecte estrella Santiago Calatrava, 15 milions d'euros. Hui, les institucions despatxen l'assumpte recordant que el projecte forma part del patrimoni de la Generalitat.
Més alta encara hagués estat la Torre de la Música, una mola dissenyada per Antonio García Abril, de 100 metres d'altura i 100 milions de cost que havia de sufragar la Fundación Autor de la SGAE, també va ser anunciada a bombo i platerets, fins i tot amb música de jazz. L'Ajuntament va aprovar la seua construcció i cessió del terreny dos anys després. Avui, la seu europea de la Berklee College of Music de Boston ocupa els baixos del Palau de les Arts i la Torre de la Música no és més que una altra maqueta.
Com ho és també la pell metàl·lica translúcida de 30 metres que havia de cobrir l'IVAM en la seua ampliació. Va encarregar-se el 2002 als arquitectes Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa, que formen el grup Sanaa, tot i que la Conselleria de Cultura ja comptava amb un projecte propi. Es van pagar 3.500.000 pel disseny d'aquests prestigiosos professionals que van guanyar fa tres anys el premi Pritzker (l'anomenat Nobel d'arquitectura). Costaria 45 milions d'euros i es va muntar una instal·lació per exhibir-la a l'esplanada del museu. Avui no queda ni la caseta de Sanaa ni els habitatges adossats a l'IVAM que van ser desallotjats i enderrocats per ampliar-lo, sols queda un enorme solar com a metàfora d'aquella València que tenia horror al buit.
