Centenars de ramals discorren sota les principals vies de la ciutat
Carla González / La Razón
Un laberint de canals, sèquies i albellons discorren des de fa més de mil anys sota el subsòl de València. Són fruit d'incomptables actuacions hidràuliques d'una ciutat que, des dels seus orígens en època romana, ha comptat amb un servei organitzat d'aigua que discorria des del carrer Brasil fins als voltants de la Catedral mentre travessava els carrers Quart i Cavallers.
L'horta valenciana, però, va acabar de configurar el sistema hidràulic de la ciutat amb un conjunt de canals que avui, en ple segle XXI, han quedat oblidats sota l'asfalt de les principals vies, diluint les seves funcions en el temps i quedant com a testimoni del que, fins fa uns anys, fou anomenada Vega de València. Per sort, la seua màxima institució, el Tribunal de les Aigües, segueix conservant intacte el seu llegat des de l'any 906.
Mestalla, Favara, Robella o Mislata són molt més que les inscripcions de la «Font del Túria» de la Plaça de la Verge. Ni tan sols són només estendards de les tradicions de la València vuitcentista de Blasco Ibáñez. Les seues aigües són les que permeten avui el reg dels camps propers a la Ciutat de les Arts i de les Ciències o l'hospital Doctor Peset i, fins fa tot just uns anys, van ser les encarregades de mantenir amb vida el Jardí Botànic. Les vuit sèquies, amb els seus vuit «síndics» i la seua guàrdies i regants, continuen encara vives, encara que gairebé oblidades.
Era l'any 1970 quan, sota la Regidoria de Pepita Ahumada, l'Ajuntament va començar el procés de soterrament de gran part de les sèquies de la ciutat. Barris sencers i edificis modernistes van ocultar llavors els traçats dels vells canals, perdent-se les seves aigües a la profunditat de les terres valencianes a la recerca de la seua única sortida, la Mediterrània.
Les plaques que en alguns edificis dels barris de Montolivet i Russafa resen el pas d'una sèquia sota les seues estructures són els pocs signes evidents i visibles que queden, per exemple, de la sèquia de Robella. I, no obstant açò, milers de valencians caminen sobre ella dia rere dia. Des Mislata, entra a València per la Petxina i es dirigeix cap a Quart, el Botànic, gira per les Torres de Quart, els carrers Guillem de Castro, Xàtiva, per davant de l'Estació del Nord, Colom i Gran Via fins a desembocar al vell llit del riu per Císcar i Borriana.
També des Mislata i sota el terra dels carrers Castán Tobeñas, Brasil, avinguda Pérez Galdós i fins arribar al carrer Lorca, la zona oest de València discorre sobre l'antic ramal esquerre de la séquia de Favara. O la zona nord, amb les sèquies de Tormos i Mestalla com els canals encarregats de regar les hortes de la zona de Campanar.
Són només alguns dels exemples de la pervivència de les senyes d'identitat més característiques de la ciutat: la seua horta i el riu Túria, més valorats a l'exterior que entre els propis ciutadans, com asseguren els responsables de les vuit sèquies mare.
Encara que, açò sí, per això va estar, està i estarà la institució de justícia en vigència més antiga d'Europa, el Tribunal de les Aigües, encarregat no només de regular el cabal de cadascuna de les sèquies, sinó també de preservar la seua permanència en el temps evitant que l'avanç urbanístic acabe amb les seues històriques reunions. Al centre el president, a l'esquerra, Mestalla, Tormos i Rascanya, a la dreta, Quart, Faitanar, Mislata, Favara i Robella.
