"D'entrada, el discurs de les oportunitats pretén deixar implícit que eixes són sempre i en tot cas, individuals"
Manuel Peris / El País
Un dels mantres més repetits pels discursos dominants és que les crisis generen oportunitats. La lletania es coreja en diferents àmbits, econòmics, polítics, i fins i tot universitaris, com una veritat revelada, de la qual s'espera la redempció per als elegits pel seu enginy, la seua habilitat, o la seua traça. I tal com es planteja, sense matisos, oculta dues qüestions claus: una, oportunitats per a qui? i dos, oportunitats per a què? D'entrada, el discurs de les oportunitats pretén deixar implícit que eixes són sempre i en tot cas, individuals. Perquè són tals oportunitats en la mesura que són una solució personal: sóc jo, subjecte individual, el que m'ho munte, m'ho resolc, perquè, tal com estan les coses, "tonto l'últim". Entre altres coses perquè, se'ns ve a dir, com més compartida siga l'oportunitat menys ho serà. Les respostes a la segona qüestió es desprenen de la primera. Pensem per un moment en el que està succeint amb la sanitat pública. A resultes de la crisi financera, s'ha convertit en una excel·lent oportunitat, en un botí, per convertir-la en negoci privat perquè es lucren grups especialitzats de agiotistes, "aconseguidors" i tot tipus de comissionistes.
El 1999, amb motiu del XIII Congrés del PP, Aznar li va encarregar una ponència sobre el tema a un gran especialista, Eduardo Zaplana. Es deia "L'Espanya de les oportunitats" i, vist el resultat, és clar que alguns van aprofitar els seus ensenyaments. Zaplana, sempre tan espavilat, ha tornat a ensenyar la poteta aquests dies i ha reaparegut a Alacant. No és que s'haja ofert directament com Esperanza Aguirre, una altra especialista en oportunitats. No, Zaplana s'ha limitat a deixar anar un "hola, hola, sóc aquí" … per si de cas. I açò sí, ha ressuscitat el seu discurs de les oportunitats, el País Valencià com a terra d'oportunitats: per al turisme, per a la construcció. No va concretar més, però no és difícil imaginar quines podrien ser.
¿Recorden la Ruta Blava? Va ser un projecte que va esbossar el 2002 consistent a retirar cap a l'interior l'autopista que enganxada al mar, va de València a Puçol, traslladar darrere d'ella els centres comercials de Port Saplaya i alliberar per al desenvolupament turístic per la costa litoral des de la Malva-rosa a port de Sagunt. Tot açò, és clar a costa del contribuent i del que resta de l'Horta nord, que es convertiria així en el pati del darrere de les prometedores urbanitzacions costaneres.
Era la seua oportunitat per convertir l'horta en un mas. No la va aprofitar i ara s'ha aturat la construcció i a l'horta se li presenten noves oportunitats, però per a qui? i per fer què? Podria ser el moment per implementar una horta sostenible? Per donar-li la oportunitat a un paisatge col·lectiu? Hi ha una evident oportunitat social. A la societat civil hi ha saba per revitalitzar aquest bell paisatge: Salvem l'horta, agricultura ecològica, lloguer d'horts familiars, slow traveling … però no és suficient perquè l'alternativa fructifique. Caldria també política, una altra política, una política propositiva que si no es fa ara, aprofitant la parada immobiliària, es farà d'una altra manera quan comence la reactivació.
