Els llauradors d'eixe canal no tenien drets d'aigua del riu i soles podien regar aprofitant sobrants de les séquies històriques
La Sèquia de l'Or recollia, en l'assut del mateix nom, l'últim cabal del Túria abans d'arribar al mar
VICENTE LLADRÓ / Las Provincias
Els visitants de la Ciutat de les Arts i les Ciències potser se sorprenguen per una curiosa caseta antiga que es manté de peu entre el Museu Príncep Felip i l'Oceanogràfic, al costat del que era l'antic passeig de les Moreres, i els haurà cridat l'atenció el seu tipus de construcció rústica, de pedres irregulars, així com el nom que llueix, fent referència a la Sèquia de l'Or. De la mateixa manera, el pont que es coneix popularment com 'el pernil' és oficialment el de l'Assut de l'Or. Però què eren l'Assut i la séquia de l'Or?
Un assut és un dic menut que es construeix en un llit fluvial per desviar part del cabal d'aigua cap a una sèquia o canal. I en eixe punt hi havia l'Assut i la Sèquia de l'Or, que recollien les últimes aigües que portava el riu Túria abans d'arribar al mar. Amb elles es regaven terres d'horta i arrossar de València i Alfafar, arribant fins després d'El Saler.
La curiositat més gran es troba en l'origen del nom. D'on sorgeix el de l'or? Tenia a veure amb la 'qualitat' de l'aigua que arribava fins a eixe punt.
Però abans recordem que els llauradors hortolans que regaven d'eixa sèquia no tenien drets consolidats sobre les aigües del Túria, que estaven reservats a les sèquies històriques del Tribunal de les Aigües i la de Montcada. Res de solidaritat entre llauradors gairebé veïns. Les disputes de l'aigua sempre han estat dures, a voltes dramàtiques, i quan el riu no estava regulat (sense embassaments) els cabals estiuencs eren exigus, així que cadascú exhibia els seus drets i regatejava l'aigua escassa a qui podia.
Les terres conreades més recents, guanyades als canyars semipantanosos situats més cap a la costa, no tenien drets i només podien gastar aigües sobrants, el que no necessitaven els altres.
Desguassos urbans
Com València creixia i bona part dels desguassos urbans anaven al riu, amb el temps van anar augmentant aquells sobrants. A l'aigua que no agarraven les altres sèquies a la 'casola' se sumaven els cabals de claveguerams, que anaven a més. I què portaven eixos? Aigües brutes, però brutes de matèria orgànica, els fems dels habitants de la ciutat i de l'escorxador, que desguassava gairebé tot a la llera.
D'esta manera, els agricultors que usaven el cabal d'aquesta última sèquia del riu, no només regaven, sinó que a la vegada abonaven els seus camps, i així es va popularitzar entre ells una frase que va fer història: 'Més que aigua, Açò és or'. I d'ací 'l'assut i la séquia de l'or'.
Açoò va ser, naturalment, en temps en què el clavegueram portava majoritàriament matèria orgànica, després van arribar els detergents, olis, abocaments contaminants d'infinitat de tallers i fàbriques … I aquelles aigües van deixar de ser tan apropiades com abans, però no n'hi havia d'altres. Un problema comú a tota l'Horta de València. Les depuradores encara trigarien a arribar i ni tan sols avui es depura tot.
Aigua de sobres
Els llauradors de la Sèquia de l'Or, que avui s'anomena Canal de Reg del Túria, van seguir sense el reconeixement de la concessió administrativa de les aigües que utilitzaven fins a temps recents, a finals dels anys vuitanta. Va canviar la societat valenciana, es va transformar la geografia urbana, es va imposar la modernitat i el sentit comú…
Van construir-se col·lectors, es va fer la depuradora de Pinedo, el vell llit del Túria va deixar de portar aigües pestilents, van començar a traçar-se projectes per al jardí de l'antic riu, van començar a emergir els emblemàtics edificis de la Ciutat de les Arts i les Ciències… I allà van quedar, al seu lloc de sempre, l'antic assut i la caseta de comportes, com vestigis d'una història i d'uns noms d'origen ben curiós que criden l'atenció a qualsevol.
Els agricultors de l'Or segueixen regant, com sempre, amb les aigües residuals de València, però ara depurades a Pinedo, tenen una doble concessió (d'aquesta i del riu), tenen aigua de sobres, l'agarren al costat del riu nou i la que no gasten la porten fins l'Albufera.
