Mikel López Iturriaga / El Comidista
Et baixen la tensió, redueixen el colesterol, milloren el teu rendiment esportiu, t'ajuden a perdre pes o et desencallen l'intestí congestionat. Es coneixen com "aliments funcionals", els fabriquen grans empreses com Danone, Unilever, Pascual o Kaiku, i si els prens amb regularitat, els teus problemes de salut remetran o desapareixeran.
T'ho creus? Jo no. Però sembla que el meu escepticisme no és compartit per bona part de la població, que ha acollit eixos miraculosos productes amb entusiasme i els ha convertit en supervendes amb xifres de facturació de 2.900 milions d'euros l'any. La crisi sembla haver frenat un poc el creixement del sector, ja que els aliments funcionals solen ser més cars que els que no ho són. No obstant açò, les marques segueixen apostant per ells, sabedores del seu atractiu per a un públic cada volta més preocupat (o obsessionat?) Per la salut.
I per què no em crec les meravelles dels actimeles, danacoles, vitatens, proactivs, l.caseis, omega tresos, activies i altres invents amb noms futuristes? En línies generals, perquè hi ha escasses o nul·les evidències científiques que demostren les seues presumptes virtuts. Com diu l'escriptor i activista Michael Pollan, les afirmacions que es llegeixen a les etiquetes o que s'escolten en els seus anuncis "solen estar basades en dades incompletes i investigacions deficients".
En el seu ultrarrecomendable llibre Saber comer, acabat de publicar a Espanya, Pollan ofereix 64 regles bàsiques per menjar bé. La vuitena és ben clara: "Evita productes que afirmin ser saludables". I la 42, també: "Sigues escèptic davant els aliments no tradicionals". L'autor nord-americà empra com a exemple la margarina, un dels primers productes industrials que va afirmar ser més beneficiós per a la salut que l'aliment que substituïa. Anys després de la seua invenció, es va saber que els seus greixos trans eren molt més perjudicials per a l'organisme que les de la mantega. "El menjar més sa del súper (els productes frescos) no presumeix de ser tant saludable com és", escriu Pollan. "Només els grans productors disposen de mitjans per aconseguir que les autoritats sanitàries els aproven eixos lemes amb els que venen els seus productes".
La gran pregunta és com ho aconsegueixen. Per què les nostres autoritats sanitàries o alimentàries es mostren incapaces d'obligar les marques a no dir mentides, o millor dit, a no vendre mitges veritats o afirmar fets no demostrats.
El professor i expert en bioquímica de la Universitat de Múrcia José Manuel López Nicolas ha escrit molt i molt bé sobre el tema al seu bloc Scientia. En les seues llargues i documentades entrades, desentranya els trucs que utilitzen productes com el VitaTEN de Kaiku, l'Actimel de Danone o la llet fermentada amb L. Casei d'Hacendado per poder-se publicitar com a saludables. Què l'EFSA (Autoritat Europea de Seguretat Alimentària) els impedeix publicitar les suposades virtuts anti-tensió arterial i pro-defenses dels lactobacilus i altres bacteris-prodigi? Doncs afegeixen a les seues begudes potassi o vitamina B6, substàncies que sí estan reconegudes legalment com beneficioses en eixos terrenys, i santes pasqües.
L'absurd del boom funcional és que aliments normals i corrents tenen la mateixa o major quantitat d'aquestes substàncies, i són molt més barats. López Nicolás posa dos exemples clarividents: a més de molts altres nutrients, un plàtan aporta el triple de vitamina B6 que l'Actimel o el L. Casei d'Hacendado i costa tres vegades menys. De la mateixa manera, un alvocat conté quatre vegades més potassi que un VitaTEN, i costa un 15% menys.
El professor afegeix una reflexió al meu entendre importantíssima: "Segons els últims estudis nutricionals la deficiència de potassi és molt rara en individus que consumisquen una dieta equilibrada i no hi ha cap necessitat de consumir suplements en circumstàncies normals". El mateix passa amb el matxacat omega-3: amb prendre peix blau amb certa freqüència, és més que suficient. Jo aplicaria eixa lliçó a tots els productes processats enriquits amb minerals, vitamines o substàncies meravelloses: si la teua dieta és variada i rica en aliments frescos naturals, no necessitaràs en absolut de tota esta màgia industrial.
Capítol a part mereixen els productes de soja, la planta fetitxe per excel·lència del tinglado funcional-saludable. No tinc res contra la salsa de soja, el tofu o qualsevol aliment tradicional basat en ella. Però cada volta que senc paraules com "isoflavones", "proteïnes vegetals texturitzades", "lecitines" i altres mandangues, em pose a tremolar. És igual que no hi haja estudis científics seriosos que demostren les bondats de la soja en la menopausa o contra el colesterol: els supermercats segueixen plens dels seus esotèrics derivats. Per si a algú encara no s'ha assabentat, torne a recordar el llibre de Pollan, que cita un alt càrrec de la FDA, l'organisme controlador dels aliments als EUA: "La confiança en els derivats de la soja com aliments segurs està clarament més basada en una creença que en dades contrastables ".
Les begudes isotòniques, per la seua part, acaben de rebre una bona garrotada científica. Un estudi de la revista mèdica British Medical Journal i la BBC posa en qüestió que líquids com el Gatorade, el Lucozade o el Powerade millorin el rendiment físic o la recuperació després de l'exercici. El que sí que sembla clar és que eixes begudes són autèntiques bombes de sucre: entre 40 i 60 grams per litre. L'informe parla d'una "sorprenent falta de proves" i aporta dades prou terribles: el 97,3% dels estudis en què les empreses basaven les seues afirmacions no tenien rigor o directament inacceptables.
La revista parla també del tripijoc entre la indústria alimentària i determinats científics, que avalen virtuts no contrastades de productes a canvi d'una retribució econòmica. Una cosa que moltes persones relacionades amb eixe negoci saben, i que a mi, personalment, m'ha portat a prendre la decisió de no donar bola a cap dels múltiples estudis sobre les virtuts saludables de la cervesa, el vi, el formatge, el cafè o la xocolata que es publiquen cada any. No s'ha pogut saber de veritat qui els paga, em quedo només amb els d'institucions d'independència i fiabilitat comprovada. Que són ben pocs, per cert.
La mateixa sana desconfiança l'aplico a tot producte que em venga les seues propietats beneficioses pel meu organisme. Entenc els motius de la indústria per fabricar: la dificultat per fer negoci amb els aliments de tota la vida els empeny a apostar per altres "de valor afegit" amb els que poden obtenir un marge major. Al cap i a la fi, no fan més que aprofitar-se de la vagància del consumidor, que prefereix confiar en ells abans d'esforçar-se a mantenir una dieta raonable. "Molt pocs ciutadans llegeixen la composició de la mercaderia que adquireixen i simplement es deixen suggestionar pels reclams de les etiquetes: 'amb omega 3', 'redueix el colesterol', 'baix en greix'…", escriuen el xef Andoni Aduriz i el filòsof Daniel Innerarity a Cocinar, comer, convivir. "Que els missatges sigen contradictoris, incomplets o que tingen fissures informatives importa poc dins el remolí de dades en què ens movem actualment".
A títol personal, jo preferisc tenir cura meu cos ingerint la major varietat possible de verdures, fruites, peixos, lactis, cereals, fruits secs i altres productes poc o gens processats. Ells em proporcionen tota la salut que necessite, estan molt més bons i em costen menys diners.
