Senyor Garrofó / La Paella Russa
En el compte que La Paella Russa té a Twitter prestem sempre molta atenció a un tema aparentment menor i poc polític com és el dels atropellaments de vianants i ciclistes. Ho fem perquè, en realitat, el tema no és ni menor ni poc polític. No si tenim en compte, com venim denunciant des de fa temps, que València és la ciutat que lidera la taxa d'atropellaments per habitant a Espanya (el que equival a dir, és clar, a Europa occidental) des de fa anys. Una cosa que, per fi, comença a aflorar en el debat públic, encara que desgraciadament haja de ser al so de més i més morts, immediatament imputables a imprudències, negligències, actituds homicides i irresponsables segons els casos, però immediatament relacionades amb una manera de fer política, la del PP a la ciutat de València, que s'ha quedat vella, vellíssima, i que suposa un greu problema a tots els nivells per als ciutadans.
El més notable d'aquest fenomen és que en el cas de l'Ajuntament de València, en qüestions tan visibles com les polítiques de mobilitat urbana, però també en totes les altres, les seues polítiques no només s'han quedat velles, sinó que tothom ho veu. Fins i tot els seus suports tradicionals i les classes urbanes més tradicionals, suposats bastions de la dreta amant de la manera de fer política de Rita Barberá. El diari Las Provincias, que quan Pérez Casado va fer el primer carril bici entre la Plaça del País Valencià i l'Avinguda de Blasco Ibáñez va muntar una campanya per enfotre-se'n del tema, és ara un mitjà que informa de manera impecable i sensible de totes les qüestions relacionades amb la bici. Els veïns de l'Eixample, quan l'Ajuntament de València li va donar per enterrar 5 milions d'euros en remodelar les Grans Vies sense ampliar voreres ni aprofitar per fer un carril bici, van ser els primers a posar el crit al cel. I mentre no fa molt els miraven amb desdeny, ara des de l'Ajuntament no tenen més remei que fer cas a associacions cíviques de recorregut irreprotxable com València en Bici, perquè clama al cel tenir carrils-bus sense autobusos que podrien ser carrils-bici, o reformar l'avinguda del Port sense carril-bici… i tantes i tantes coses.
El resum no pot ser més clar: l'Ajuntament de València va avui clarament a rebuf de la societat civil, que té molt més clar que els nostres polítics com fer les coses en benefici de tots. I els exemples continuaran. Perquè l'anella ciclista a la ronda interior arribarà, sí o sí, per molt que l'Ajuntament es faci el ronso. O la iniciativa zona 30, llançada també per associacions cíviques, en matèria de pacificació del trànsit. Però el tema no es limita al trànsit: són associacions de veïns de trajectòria exemplar com Amics del Carme els que proposen una volta i una altra mesures de regeneració i d'acció urbana que l'Ajuntament ignora… fins que són fins i tot els mateixos comerciants de la ciutat, com està passant cada volta més, els que pressionen Rita Barberá i al PP perquè façai cas a les propostes dels antany vistos com a marginals, perroflautas i antimoderns.
La política de fallerització salvatge, amb menyspreu als veïns i a la qualitat de vida, unida a l'absurda pretensió de convertir València en un aparador turístic de baixa qualitat, que ha estat el leitmotiv de la renovació urbana a què s'ha sotmès la ciutat l'actual Ajuntament, està totalment esgotada. El millor de la ciutat, les millors idees de renovació urbana i d'intervenció sobre el seu teixit econòmic i social són ja, des de fa anys, de col·lectius veïnals i ciutadans. No sorprèn, però, que aquest Ajuntament siga incapaç de processar-ho: el seu projecte polític i la seua cosmovisió de la ciutat són hostils a acceptar una cosa així. Per açò, senzillament, el seu temps ha passat. I no tant perquè siguen vells (que ja ho eren, en els plantejaments i visions, quan van arribar) sinó perquè a hores d'ara fins i tot els seus electors més recalcitrants també són conscients de com de vells són: en les enquestes de Las Provincias sobre mobilitat urbana d'aquests dies una majoria de lectors votava contra les extravagants polítiques municipals en matèria semafòrica que permeten circular per la ciutat a 70 o 80 km/h, per posar un exemple significatiu.
Perquè ací tenim un element addicional molt interessant que alerta sobre com de diferent és la situació: són els mateixos ciutadans els que, a dia d'avui, majoritàriament, demanen una ciutat amb carrers 30 i semàfors que impedeixin que se circule a més velocitat de l'autoritzada! Una cosa sobre el que no només el PP hauria de prendre nota sinó també una oposició acomodada que porta anys queixant-se que als ciutadans no els voten però que, acollonida davant de qualsevol moviment que pensen que puga costar vots, ni arrisquen ni innoven. Algú recorda al PSPV demanant un programa veritablement agressiu i transformador de peatonalitzacions? Serà perquè en els manuals del Sr Calabuig no hi ha fiar-se dels moviments cívics, però a l'hora de la veritat, i salvant alguna xicoteta declaració voluntarista però buida de contingut, el PSPV ha adoptat, per por de perdre vots, el mateix credo que el PP: només reaccionar quan estiga clar que els ciutadans clamen per una nova forma d'ordenar la convivència ciutadana. I és, justament, el que està passant. Però, lògicament, deixant sense arbrat no sols al PP sinó també al PSPV (mentre Compromís, amb indubtable intel·ligència i sensibilitat, té almenys el sentit comú de tenir l'orella posada i prestar atenció al que passa a la ciutat… i en resposta el Ajuntament de València els munta un lio per aparcar les seues bicicletes a l'Ajuntament).
La política urbana antiga que el PP ha aplicat des de 1991 a la ciutat de València queda simbolitzada com en cap altre àmbit en les bicis blanques que fantasmagòricament apareixen per la ciutat, assenyalant els llocs dels atropellaments mortals. Unes bicicletes que l'Ajuntament, al capdavall, acaba retirant al cap d'unes setmanes, no siga que la seua presència siga massa constant, massa opressiva, massa lletja per a la marca turística de botellón, borratxeres i puteig als veïns que ens volen imposar. Però queden en la nostra memòria, com a símbol del ma lo que estem fent les coses… i com a recordatori que hi ha una altra manera de fer ciutat i de conviure que seria molt millor per a quasi tots.
