JUAN CLEMENTE ABAD
Avui més que mai, som conscients que el vigent model de producció i consum ha fracassat. A pesar que, com se'ns diu amb raó des de diferents campanyes, som la primera generació capaç de permetre uns nivells dignes de vida per a la humanitat o que es produeix quantitat més que suficient d'aliments per nodrir al món, quasi tres de les quatre porcions en què podem dividir la població mundial no tenen cobertes les seues necessitats bàsiques i entorn a la setena part dels éssers humans passa fam, és a dir, els resulta impossible ingerir les calories mínimes per a viure.
Massa sovint, al nostre “primer món”, veiem les conseqüències d'aquesta situació quan es perden a la mar centenars d'ànimes que tracten de fugir d'aquesta situació. Fa anys el teòleg costa-riqueny d'origen alemany, Franz Hinkelammert, va resumir en dues paraules aquesta rutinària abundància de cadàvers collits en mars i deserts a les fronteres d'Occident: “genocidi estructural”. Però només quan es supera els centenars de persones mortes a un mateix lloc, té cabuda a les notícies televisives, sense dir mai que cada vuit segons mor un xiquet més de fam.
Si comparem dos estudis relativament recents de GRAIN i ETC-Group, tenim unes dades que podrien semblar oposades i que amaguen moltes de les raons d'aquesta ignomínia. Per una part, la fam al món es concentra principalment a la població rural, un 50% a les famílies productores agràries, un 20 % a poblacions rurals sense terra, un 10 % a persones que s'alimenten de la recol·lecció als boscos i de la pesca a la mar i queden un 20% que correspon a estrats urbans marginats. Per altra banda, si estudiem les dades corresponents a on es produeix l'aliment al món, trobem que just el 50% correspon a la producció camperola familiar, que aquelles comunitats que viuen de la mar i els recursos forestals asseguren un 8 % de l'alimentació mundial i un 12 % correspon a la producció que realitzen les poblacions urbanes pobres, quedant sols a l'agroindústria, que se'ns ven com a omnipotent i salvadora, un 30% de tota la producció mundial alimentària.
La pregunta és clara: Com pot ser que el col·lectiu rural, que és amb diferència qui nodreix a la humanitat, puga patir prop del 80% de la fam que hi ha avui dia?
Les raons són moltes i una alhora. Des de fa anys, els productes subvencionats d'Europa i Nord-Amèrica inunden els mercats africans a preus inferiors als costos de producció que tenen les i els camperols d'aquest continent. Poblacions senceres són expulsades de les seues terres perquè grans multinacionals o altres països compren, o lloguen en condicions favorables, milions d'hectàrees de les terres més fèrtils per a dedicar-les a monocultius que no es poden menjar o que serà menjar processat per als nostres cotxes. Empreses extractives privatitzen amb el vist-i- plau dels governs els recursos naturals per a explotar-los o contaminar-los i així podríem seguir parlant de transgènics, de llavors terminator programades per generar dependència… però dic que la causa és una, i faig referència a eixe terme encunyat per Hinkelammert, és estructural: és el sistema.
Vindria ara la pregunta: Què puc fer jo com a persona, o com a membre d'un col·lectiu en el meu dia a dia per canviar aquesta realitat alimentària, aquestes estructures, aquest sistema?
És clar que hem de clamar al cel i a tots els àmbits que poguem aquestes situacions, demanar que les polítiques alimentàries mundials busquen el benestar comú per damunt del profit d'uns pocs, però en tenim un eina molt potent. Em ve al cap quan de xicotet sentia, dels moviments antimilitaristes, eixos que aconseguiren que la meua generació fóra la primera que no va tindre l'obligació d'aprendre a matar i a morir, la frase: “Imagina que hi ha una guerra i no va ningú”. És a dir, com canviem les coses? Dons canviant-les. I al nostre abast tenim un gran poder com a consumidors i consumidores.
També llegint el informe de ETC, veiem que a l'estat espanyol, el 55% de l'alimentació està controlada per cinc grans entitats (Mercadona, Carrefour, Alcampo, Eroski i El Corte Inglés) i que si li sumem el que passa per les dos majors centrals de compra (IFA i Euromedi) arribem al 75% de l'alimentació de l'estat.
Hem de despullar-nos d'aquesta farsa, que el mercat i certs interessos tracten de fer-nos creure, que som lliures per consumir el que vulguem. En un planeta amb recursos limitats i on existeix una interrelació tan estreta entre aquest consum i el model, seguir les seues pautes de consum ens fa esclaus del mateix. A l'inrevés, ser responsables a l'hora de consumir ens fa lliures. Lliures de triar, no només entre un samarreta produïda en condicions d'esclavitud i una de comerç just, no només triar entre una tomaca que necessita querosè per arribar amb avió des de l'altra part del món i el produït per una productora local, no és només triar que els nostres estalvis estiguen en una entitat de banca ètica i no en bancs que inverteixen en indústria armamentística o desnonen famílies senceres. Consumir de forma responsable és ser lliure, és alliberar-se d'un sistema que ens esclavitza, d'una estructura genocida, perquè la responsabilitat i la llibertat real van unides de la mà, i amb aquesta eina llibertària, podem canviar el sistema.
A nivell alimentari tenim agricultores i agricultors veïns que es basen en l'agroecologia per als seus conreus, hi ha per tot el territori grups de consum organitzats, en molts pobles i racons de les ciutats, tenim periòdicament mercats camperols i, quasi en perill d'extinció, queden tendes de barri que recolzen l'economia local.
Consumir de manera responsable no és consumir en les mateixes quantitats substituint els productes convencionals per béns produïts de forma responsable, sinó, abans de tot això, consumir menys i millor. Allargar la vida dels productes, reutilitzar, reciclar, intercanviar, reduir el nostre consum. Reproduir les dinàmiques d'un sistema insostenible com l'imperant, encara que les pintem de verd, encara que apareguen amables i amb certa bondat social, no farà més que reproduir aquest sistema i la seua insostenibilitat i ens farà còmplices del mateix.
Ser conscients que a més de consumidors i consumidores som ciutadanes i ciutadans és l'altre pas que ens quedarà per donar. Ser conscients que pertanyem a una societat civil i tractar des d'ella, des de la col·lectivitat, de posar el nostre gra de sorra per una societat més justa seria un dels majors catalitzadors. Participar de les associacions veïnals, ambientalistes, de solidaritat o internacionalistes en la cerca d'una realitat inclusiva per totes i tots se'ns presenta com un gran arma, només millorable amb l'acció i la mobilització política que lluite per un canvi estructural.
