BEATRIZ GIOBELLINA
Tinc la profunda convicció que la humanitat evoluciona en una permanent negociació per aconseguir un ordre més inclusiu i just. L'energia que motoritzat aquests avenços és la cura, la cooperació per a la defensa de la vida i de la dignitat de les famílies i comunitats, i no en el marc de la "llei de la selva" o el triomf del més apte i poderós, com insistentment ens diuen les veus hegemòniques. El segle XX mostra les evidències de com caminem solidària i responsablement cap a la construcció i el respecte pels drets humans, econòmics, ambientals, culturals…
Encara que recent finalitzada la primera dècada del segle XXI acordàrem explícitament a les Nacions Unides que l'accés a l'aigua és un dret humà, hi ha països que avancen amb altres ritmes, com Equador o Bolívia, on ja han reconegut constitucionalment els drets de la Natura, de la terra…
Com a éssers sensibles i pensants que som, podem tenir comprensió i aprendre sobre la nostra pròpia història, sobre els errors que cometem. Som capaços, encara que ens duga temps, de dilucidar entre situacions contradictòries, que pareixen beneficioses però són perjudicials per a la nostra supervivència. Tenim la facultat d'imaginar, anticipar i planificar.
L'evolució no és un procés lineal, sinó que té avanços i retrocessos, interessos privats contraposats, zones de llum i d'ombra, arribant, fins i tot, a etapes d'obscurantisme, com va ser, per exemple, el boom immobiliari a Espanya, en general, i a València, en particular. En aquests temps, el pensament únic político-econòmic plantejava que tota inversió en la construcció era el millor que ens podia passar, i eliminar les barreres al creixement immobiliari eren les bases del creixement "sostenible" . Paraules enganyoses, però que van seduir a les majories, enfestades en el carnaval del taulell. Tot i açò, sempre va estar present la lectura crítica del que estava succeint. I aquesta porció de la humanitat més solidària, responsable i compromesa amb la vida, seguia entestada a argumentar sobre el valor de l'Horta valenciana i la necessitat de protegir-la, desenvolupar-la i reactivar-la.
Els temps segueixen convulsos i estem en una nova transició que continua sent obscurantista. El discurs únic de l'ajust estructural del neoliberalisme, la reducció del dèficit públic i de l'austeritat per a les majories (mantenint els privilegis d'alguns), les privatitzacions dels serveis públics, les retallaedes en salut, educació, seguretat social… ja no tenen el mateix efecte d'il·lusionisme seductor del període del creixement immobiliari sense límits, però segueix sostenint les bases del mateix model econòmico-polític explotador de natura i de persones. Açò, per definició, és insostenible. Per la seua pròpia naturalesa caurà, tard o d'hora. No pot perdurar il·limitadament. Mentrestant, cal seguir avançant en la defensa dels béns comuns per a la vida.
Vam aprendre a valorar, i amb la UNESCO a preservar, el patrimoni cultural, l'arquitectònic, l'urbanístic, el tangible i l'intangible… Ara estem aprenent a valorar el patrimoni paisatgístic i s'està començant a parlar del patrimoni agrari.
Des de l'esforç de les més de 120.000 persones que van signar la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per preservar l'Horta el 2001, fins que es va publicar el PATH (Pla d'Acció Territorial de l'Horta) el 2011, va passar una dècada. Encara el PATH no s'ha implementat, però socialment s'ha avançat en eixa construcció simbòlica de l'Horta com a valor a preservar, que en termes molt actuals qualificaríem com un patrimoni agrari. Malgrat els interessos contraposats, s'ha avançat en la institucionalització pública d'eixes idees, i són pocs els que dubten que l'Horta és l'herència cultural pròpia del passat d'aquesta comunitat amb la que vivim en l'actualitat i que es transmet a les generacions presents i futures.
És més fàcil mirar enrere i comprendre o explicar d'on venim. No és igual que prendre decisions per al present, i molt més difícil és prendre decisions per a un futur desconegut. Ajuda a aclarir algunes idees, com per exemple: sense aigua ni aliments no hi ha vida. Llavors, l'Horta (com tot territori capaç de produir aliments sans a escala local) és molt més que un patrimoni cultural, paisatgístic o agrari. El desafiament d'aquests temps és que comprengam que no només hem de preservar eixa herència, eixe territori organitzat i valuós culturalment, sinó també mirar la comarca de l'Horta com un recurs estratègic que pot contribuir a enfortir les bases de l'alimentació i la conservació de la vida en les pròximes dècades. El seu valor s'incrementa si pensem en un present i un futur en què serà cada volta més difícil produir i transportar aliments en llargues distàncies, en què l'energia serà cada volta més cara, en la qual els canvis del clima provocaran noves crisis i fams a nivell mundial… uns escenaris "no naturals", sinó antropogènics, produïts per eixa altra porció de la nostra espècie que segueix prement l'accelerador de la maquinària productivista, extractivista, elitista i irresponsable amb les majories de la població. Més que mai, la defensa de l'Horta , dels seus sistemes de regadius, dels seus llauradors és la defensa de la vida i del futur de la gent.
Beatriz Giobellina
OIT PRO HORTA (INTA-MDS)
FAUD – UNC
begiobe@hotmail.com
