La competència per obtenir superfícies agrícoles a l'Àfrica, ja siguen comprades o arrendades, per produir biocarburant per als occidentals o alimentar Àsia, és una bomba de rellotgeria en un continent que no aconseguix saciar la fam dels seus habitants.
Les inversions en compres o arrendaments de terres, difícils de quantificar, van provocar fortes tensions en els últims anys, principalment a Madagascar, on Corea del Sud, amb el grup Daewoo, esperava adquirir 1,3 milions d'hectàrees per conrear la meitat de la seua dacsa.
La forta polèmica causada per la transacció, finalment anul·lada, contribuí a la caiguda del president malgaix, Marc Ravalomanana, al començament de 2009.
Actualment, l'illa ja no ven terrenys i es limita a llogar petites superfícies d'entre 5.000 i 30.000 hectàrees, per a projectes majoritàriament europeus i centrats en la producció d'agrocarburants.
Però la febre per la terra africana seguix en altres països, en un continent que necessita triplicar la producció d'aliments d'ací al 2050 per donar de menjar a una població en ràpid creixement.
L'assumpte no figura a l'agenda oficial de la cimera de l'ONU sobre desenvolupament sostenible Rio +20, prevista del 20 al 22 de juny, però serà exposat per les ONG.
Les dificultats no es limiten al dany ecològic (desforestació, esgotament de recursos hídrics) causat per l'adquisició de grans extensions agrícoles.
De Madagascar a Libèria, passant per Moçambic, la constatació és la mateixa: els contractes són opacs, les terres es venen massa barates, la població no és consultada i fins i tot a voltes es veu desplaçada sense possibilitat de defensar-se en cas de conflicte, els beneficis a nivell local són insuficients i la terra és acaparada per projectes que al final acaben abandonats.
"Totes les adquisicions recents de terres al Camerun semblen xocants, per la seua magnitud, els preus extremadament baixos (fins a mig dòlar per hectàrea i any), per la durada inusual en els nostres països (fins a 99 anys) i pel seu caràcter secret", explica Samuel Nguiffo, secretari general del Centre per al medi ambient i el desenvolupament, una ONG.
A Libèria, la meitat de les terres arables va passar a mans d'estrangers, el que planteja per als locals un problema d'accés als aliments i als ingressos derivats de l'agricultura, segons el Centre Internacional de la Universitat de Columbia per la Resolució de Conflictes .
El desembre passat, la presidenta liberiana Ellen Johnson Sirleaf va admetre "errors" després d'uns enfrontaments violents al fil d'una concessió de 220.000 hectàrees acordada el 2009 a un grup malaisi, Sime Darby, per conrear oli de palma i arbres del cautxú.
Àfrica alberga al voltant del 60% de terres no cultivades del món, el que la convertix en una regió clau per a la seguretat alimentària del planeta.
I alguns països com Bangladesh encoratgen explícitament a la compra de terres per alimentar els seus 150 milions d'habitants. Així, empreses bangladesíes han tancat contractes per al cultiu de l'arròs a Uganda i Tanzània.
A Gàmbia, però, el govern es negà a cedir terres després dels violents enfrontaments ocorreguts el 2011 al veí Senegal.
Un projecte privat italià de producció de biocarburants a partir d'una extensió de 20.000 hectàrees de batatas (Senethanol) va provocar xocs entre habitants en Fanaye (nord), deixant dos morts i una vintena de ferits, fins que finalment el govern senegalès ho va congelar.
A Moçambic, un país molt vast on només una sisena part de les terres fèrtils estan cultivades, i on es llaura jatrofa per a la producció de biodièsel, l'associació Justiça Ambiental estima que les inversions exteriors "creen conflictes, agreugen la pobresa i la vulnerabilitat de les poblacions rurals ".
Segons dades de la FAO de 2009, només el 8,5% de les terres a l'Àfrica estan llaurades i el 5,4% irrigades.
Abans de cedir a ll cants de sirena de l'agroindústria, les associacions estimen que seria preferible ajudar els llauradors locals amb llavors i millors infraestructures d'emmagatzematge o transport per evitar que se'ls podrisca una part de la producció.