Paisatge en trànsit de desaparició

Juan Manuel Játiva | EL PAÍS

València no té Hyde Park, però té horta. Una horta metropolitana de futur incert. Per això el millor és apreciar aquí i ara. Com la apreciava Antonio Machado quan residia a Villa Amparo, un palauet de Rocafort ara dedicat a banquets, flanquejat per un llarg mur de grafits que el separa de la séquia de Montcada, on està inscrita part del comentari que Machado va fer el poeta alacantí Pascual Pla i Beltrán. "Això és com una mica de paradís. Sobre les hortes flamegen tots els verds, tots els grocs, tots els vermells, l'aigua vermella d'aquestes venes solca graciosament i proveeix el cos d'aquesta terra ". Després va exclamar: "Quant ha hagut laborar l'home per aconseguir això!". Al costat es veu un dibuix de Ramon Gaya per a la revista Hora de España, on suposadament passa el poeta per un pontó sobre la sèquia.
Machado tenia davant seu una font de riquesa i de conflictes primordial d'aquesta terra: aigua, regadius, infraestructures hidràuliques. Un paisatge en canvi constant des del disseny i construcció inicial del període musulmà o les reparticions de terres de Jaume I, fins a les grans transformacions del segle passat i el fosc horitzó que s'albira en el present. Des de la vila podia veure tarongers, però no tants com hi ha ara a la zona alta de la séquia de Montcada, perquè la generalització citrícola arrenca en els anys cinquanta i seixanta. Com escrivia el geògraf Enric Guinot, avui són les zones de Benimaclet a Alboraia, Meliana i fins Albuixec, amb l'entorn dels camins de Montcada en Borbotó i Carpesa i el Camí Vell de Godella uns dels "pocs àmbits on es manté aquesta imatge de camps oberts ".
Estem en l'Horta Nord, la més ben conservada. Juanjo Hernández, arquitecte resident a una alqueria de Benifaraig, recorre gairebé cada dia un bon tros que va des del enclavament machadià fins, de vegades, la zona limítrofa amb la platja. "Amb aquest recorregut tens una visió de conjunt de l'Horta Nord", explica. Seguint l'Arc de Moncada i el camí del Barranc del Carraixet, "veus com el paisatge de tarongers es buida per donar pas a les hortalisses i després als camps de xufa, al mateix temps que", resumeix, "visualitzes a l'altre costat les poblacions que marquen els límits del regadiu ". És a dir, Godella, Rocafort, MASSAROJOS, Montcada, Alfara i Vinalesa, on conflueixen els barrancs del Palmaret i del Carraixet. Després el paisatge s'aplana a Bonrepòs i Mirambell, Almàssera, Alboraia i és més fàcil orientar-se. L'itinerari més senzill discorre entre museus. Va des del Machistre, alqueria del segle XI que allotja el Museu de l'Orxata, a Alboraia, fins al Museu de l'Horta a Almàssera, on, entre alqueries i barraques, regna la xufa. També pot un deixar-se guiar per experts, com el veterà Toni Montoliu, que des de 2004 ofereix la possibilitat de conèixer millor una comarca en el si sorgeixen noves iniciatives, encara que l'oferta turística és incipient.
Miquel Minguet, fill de pagesos i pedagog de formació, que va impulsar fa tres anys el projecte L'Horta Viva, creu que "donar a conèixer el territori i la cultura viva de l'horta contribueix a donar-li un futur" i per a això ofereix rutes organitzades , tasts de productes autòctons, tallers i visites a centres agroalimentaris. Reconeix que el que més èxit té és el relatiu a la xufa i l'orxata, un món que es revela dinàmic, com demostra Món Orxata amb les seves iniciatives i carrets de venda directa, les noves firmes que fan cerveses, olis o farines de xufa; o l'únic hotel instal · lat al mateix cor de l'Horta Nord, en una alqueria, pels propietaris de Fartons Polo, marca de brioixeria lligada a l'orxata, en què va arribar a fer nit Bernie Ecclestone.
L'horta viu i és part de la identitat valenciana, ja el 1999 el geògraf Joan Romero i l'historiador Thomas Glick alertaven sobre la seva desaparició. El Tribunal de les Aigües, declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 2009, no és res sense el patrimoni material que li dóna sentit: els verds, vermells i grocs amb què gaudia Machado a Villa Amparo, l'horta i les seves sèquies tradicionals.

Article publicat a EL PAÍS