Andreu Escrivà / Ciència i Política
Fa uns dies, una notícia em cridava l’atenció a la premsa: “150 afectados por la ZAL del puerto pedirán que les devuelvan sus tierras expropiadas”. Això vol dir, d’entrada, que són terres que no han estat ocupades, ni transformades, ni res de res. Vol dir que, onze anys després d’una expropiació urgent per a ubicar la ZAL (Zona d’Actuacions Logístiques) del Port de València, tot està com estava. Que el patiment de centenars de famílies ha estat gratuït i innecessari, i que qui planifica el territori a aquest país no acaba de saber sumar dos i dos.
Al 2004, i gràcies a una afortunada coincidència, captava la imatge que il·lustra l'article des d’un autobús.
I ara, que hi visc prop, passege amb la bici i ho veig tot trist i mig mort, amb l’horta que llangueix a poc a poc, les milionàries inversions que no arriben, els llauradors que comproven com se’ls ha estafat sense pietat.
L’ordenació del territori és una disciplina complexa, que incorpora no només qüestions tècniques sobre el creixement urbà i d’infraestructures, sinó també un ampli ventall de consideracions sociològiques, econòmiques i, per suposat, ambientals. Fa mal constatar com en aquest país s’han traçat línies sobre mapes que després han esdevingut esmoladíssims punyals per a la terra i els qui en tenien cura. No és demagògia: ací, a casa nostra, s’ha planificat el territori sense que ens importara allò que hi havia damunt. Hem fet coses que s’estudien arreu del món com a exemple i paradigma d’allò que mai s’ha d’imitar.
M’haureu de perdonar, que sóc de ciutat, i això de l’Horta, tot i no evocar-me records d’infantesa –ja voldria jo poder escriure un text com el de Xavi Aliaga– em remet a el patrimoni oblidat –patirmoni- dels habitants d’una València molt puta, com canta Sènior. I em fa ràbia, perquè no sóc d’aquells immobilistes que no tocarien ni un pèl de camins i séquies, i em molesta profundament que als qui qüestionem determinats megaprojectes ens titllen d’ésser “antiprogrés” (sic), però el que s’ha fet amb aquest valuosíssim tresor que tenim els valencians, amb aquells qui el mantenien i ens l’ofrenaven, és senzillament criminal.
Que per al Partit Popular l’Horta és tan sols un element de postal, engroguida i polsosa, no és una opinió subjectiva de qui escriu açò: és la trista realitat. Com si no s’explica que el Pla d’Acció Territorial de Protecció de l’Horta de València (PATPHV), que emana de la LOTPP (Llei d’Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge) de 2004, i que es va presentar a exposició pública el 2008, encara no estiga aprovat? I compte, que ni tan sols entre a valorar un plà que garanteix la destrucció de més de 2.000 hectàrees i que, tanmateix, se suposa garant del patrimoni agrícola de la ciutat i entorn metropolità. (Sembla que, actualment, hi ha una proposició no de llei del PSPV a les Corts Valencianes demanant-ne l’aprovació: vorem com acaba o si canvia alguna cosa)
Per suposat, hi ha molta gent que n’ha escrit sobre l’assumpte, més i millor del que jo ho podria fer. Us deixe alguna referència imprescindible.
Llibres
Cabrejas, M., E. Garcia, 1997. València, l’Albufera, l’Horta: medi ambient i canvi social. Publicacions de la Universitat de València, València
Garcia, Ernest (coord.). 1999. Els valors de la punta: 18 arguments en defensa de l’Horta. Publicacions de la Universitat de València, València
Romero, J., M. Francés (eds). 2012. La Huerta de Valencia. Publicacions de la Universitat de València, València. (Amb DVD documental)
Recursos en línia
Per l’Horta: web del moviment cívic en defensa de l’Horta, amb molta informació.
A Tornallom: des d’ací podreu visionar l’interessant documental sobre la destrucció de la Punta.