Skip to main content
AgriculturaCultura i societatHorta és futur - No a la ZALLínies de treball

‘L’onada que va arrasar Espanya’: Viatge abominable als anys de la rajola

By 7 de març de 2013gener 6th, 2018No Comments
rotonda-loca.jpg

ÁLVARO GONZÁLEZ / Valencia Plaza

 

Aquesta foto és real. Són les coordenades de Google Maps 36.476602, -4.991897. És un dels exemples dels que Guillem Valcárcel, autor del llibre 'La ola que arrasó España' va ser testimoni en els seus anys vinculats a la construcció. Concretament, aquest xalet enmig d'una rotonda, al qual no s'hi pot accedir si no és jugant-se la pell creuant la carretera, el compara amb els esperpents narrats en un còmic de Mortadel·lo i Filemó, 'Suborn', de 1977, al qual deixa curt en qüestió d'humor.

Encara que no cal anar tan lluny, a Madrid, amb l'Abonament Transports A, es poden veure exemples gairebé idèntics dins el perímetre més respectable de la ciutat. És el nostre llegat a les pròximes generacions.

'La ola que arrasó España' és un repàs d'este, del model de creixement espanyol dels últims trenta anys. El que coneixem com la cultura de la rajola. L'autor explica poc a poc el desenvolupament legislatiu en aquest camp acolorint-ho amb anècdotes i vivències personals com a arquitecte i inspector d'urbanisme de l'Ajuntament de Madrid. Des del decret Boyer al desastre del 2008, un viatge trepidant.

El més interessant de l'obra és que no carrega contra el que ell anomena "ells", és a dir, els poders financers i els polítics, com un eix del mal que conspira per enriquir-se a costa dels bons ciutadans enganyant-los amb una estudiada estratagema, el que demana ara sense fre la 'societat indignada'. Ell parla d'una cosa més complexa, de lleis que van escriure's per no ser complertes, de capitals de província i promotores associades de manera gairebé feudal, però especialment de la nostra culpabilitat per haver permès: "La qualitat de la pitjor llei no és tan perjudicial com la lectura corrupta d'una llei perfecta. El primer culpable en democràcia d'acceptar una Administració submisa és la mateixa societat que la manté".

La narració té dues vessants, una econòmica i una altra humana. D'una banda hi ha el gran negoci. Els que aconsegueixen que la premsa es posi a proclamar als quatre vents que s'ha de comprar al moment exacte en què, com ell diu, "els Rockefeller venen". Una ganga que venia impulsada per una sèrie d'idees força: "que els espanyols no lloguen" i que "el preu de l'habitatge mai baixarà".

Res que no sapiguem a hores d'ara. Encara deixa una pregunta interessant. Per què no van fomentar-se els lloguers socials, que han funcionat molt bé en altres països (Alemanya, França, Regne Unit i Àustria), en lloc del model actual d'Habitatge de Protecció Oficial? Però clar, "és que els espanyols no lloguen", es mofa.

Valcárcel també dedica impagables pàgines a la regió valenciana. Seua va ser la primera llei d'ordenació urbanística, la LRAU de 1994, que va crear la figura de l'agent urbanitzador, una empresa privada que podia plantejar un desenvolupament urbanístic en terrenys que no eren seus i sobre la qual el municipi delegava funcions d'expropiació. Una idea pensada per frenar l'especulació, per facilitar sòl a les constructores i que baixessin els preus i que va aconseguir precisament el contrari gràcies a la connivència d'uns senyors molt simpàtics.

"A l'empara d'una interpretació interessada de la llei, es van convertir en amos virtuals de la costa, cometent tot tipus d'abusos sobre propietaris i empreses alienes, expropiant al seu gust i urbanitzant de manera criminal".

La Unió Europea en pocs anys va rebre ni més ni menys que 15.000 denúncies gràcies a eixa mesura 'experimental' que pot catalogar-se com l'inici del fenomen anomenat 'bombolla immobiliària'. Fins fa poc es va filmar una sèrie sobre tot açò que es deia 'Crematori', amb el recentment mort Pepe Sancho.

Tot gràcies a la coartada dels fets consumats. El pis s'aixecava enmig de la platja i, un cop venut, que vinguen els policies mercenaris opressors del poble a fer fora els que l'havien comprat. Una pràctica que també va tenir el seu reflex en els centres urbans de l'interior, no només en els bells paratges de la costa.

Es construeix en sòl industrial, molt més barat, naus estil loft de Nova York, el més in, que legalment ni són habitatges ni es podien vendre després com a tals. I aquí segueix el negoci. No és res que siga del passat açò de llogar un espai d'eixes característiques per viure a Madrid. El preu és el mateix, i fins i tot més, i el llogater sobre el paper no té cap dret. Açò sí, els lofts són com els de Nova York, escolte.

En la vessant humana del 'totxo', la part folklòrica, hi ha els treballadors de la construcció als quals Valcárcel descriu amb simpatia i sorpresa. Comenta que dels que tenien més de quaranta anys en el moment d'escriure el llibre, la gran majoria provenia de l'àmbit rural. Els coneguts com "desertors de l'arada". Font d'inesgotables anècdotes.

Les aventures d'aquests personatges són fàcilment predictibles. D'entrada, estan regades en alcohol. La cultura ancestral del cigaló del matí per esmorzar, xupito d'aiguardent abans d'entrar a la faena, canyes a mig matí, vi per menjar, conyac per a la digestió i copes abans d'anar a casa a sopar. Un modus vivendi en què la interjecció és l'única llengua d'entesa comuna i que, més enllà de lo simpàtica que puga resultar la cultura de l'alcohol, és causa d'espantosos accidents laborals.

El llibre no ha avançat ni cent pàgines i ja ha saltat pels aires un dit, un home s'ha cremat l'esquena fins que se li cau la pell a tires per treballar sense protecció i a un altre li ha rebentat la bossa escrotal electrocutat en intentar salvar el seu germà, electrocutat també. Així, fins que comencen a desfilar cadàvers. Un ingrat record d'aquells anys en què l'economia anava de meravella però esmorzàvem tots amb una llista de morts en accidents de treball en el butlletí radiofònic.

I en qüestió de drets laborals, Valcárcel ni es molesta a hissar banderes. Entona el gos menja gos. La major part de estafes i abusos en eixe sentit no es donaven entre una patronal explotadora i els empleats-encara que per descomptat n'hi ha hagut i esgarrifoses sobretot amb la mà d'obra immigrant- sinó entre els propis paletes. En un context de subcontracta després subcontracta, l'autor explica que en alguns trams de l'obra tot el personal era autònom. Ni rastre d'empleats per compte d'altri. És a dir, en les seves paraules, "indigent al primer impagament".

El relat final és demolidor i depriment. Especialment pel que no compta, per tant, no figura, perquè tots aquests monstres econòmics es van dur a terme mentre s'hauria d'haver potenciat una especialització tecnològica que suplís a la indústria reconvertida en els vuitanta. La part bona és que, el component humà és molt atractiu literàriament. Qui sap si, com en el segle d'Or, de la ruïna absoluta del país puguen sorgir memorables pàgines glosant-ho tot amb perícia i estilazo. Millor açò que res.