Sol ocórrer cada estiu i, malgrat això, no deixa d’escandalitzar el personal que envaeix les platges d’aquest raconet del país. Els taurons, efectivament, són un tema recurrent, més encara si es deixen veure per la costa o apareixen agonitzants a la vora de la mar, cas per exemple d’unes tintoreres que recentment han sigut notícia per les platges d’Alboraia (l’Horta) i han espantat la caterva de turistes convertits en gambes que aquests mesos donen a València renom internacional. Gràcies a Déu! Als taurons, en qualsevol cas, se’ls té pànic, arrosseguen una mala fama llegendària engrandida per aquell clàssic del cine conegut per tothom i que va encetar un seguit de tòpics que s’allunyen de la realitat més immediata, això és que els esquals, sobretot els que poblen la costa mediterrània, presenten signes de desaparició. I els presenten, fonamentalment, perquè no se’ls cuida, o millor dit, no es cuida gens el seu hàbitat, que està degradat, sotmès a l’imperi de la massificació del litoral, assetjat per la sobreexplotació pesquera, en concret per aquesta tècnica de pesca que en català rep el nom de bou i que resulta mortífera i sagnant, no debades no és selectiva i destrueix el fons marí. Costa imaginar, doncs, que algú no haja posat límit a tal despropòsit, però així és, per a desgràcia de les espècies de taurons més comuns o amb més interès comercial al País Valencià: l'agullat i l'agullat xato, el gat, la moxaina, el caçó, la mussola, el peix guilla i, com no, la mateixa tintorera. Veurem fins a quan duren…
Share This
Previous Article