El jardí del riu es va salvar gràcies a la pressió popular, de la mateixa manera que ho va fer la Devesa davant moviments especulatius
ANDREU ESCRIVA / Valencia Plaza
València té menys de sis metres quadrats de zona verda per habitant, mentre que l'OMS en recomana entre 10 i 15. I no obstant açò, té la possibilitat de ser una de les ciutats pioneres en passar de la mentalitat del jardí vuitcentista a l'ecosistema urbà del segle XXI. Per què?
Pensen en els parcs més famosos que se'ls acudisquen. Ja? Posem que han visualitzat Central Park a Nova York, el londinenc Hyde Park o, ja més a prop, el Retiro. Què tenen en comú? Que estan reclosos en gàbies de ciment i vidre. Que són espais meravellosos, però els falta alguna cosa clau per a l'equilibri ecològic i ambiental: connectivitat.
València ha estat històricament una urbs estructurada al voltant del riu Túria, desbordant-se en una horta fèrtil i inabastable. La ciutat no ha viscut d'esquena al mar, però tampoc l'ha abraçat com altres metròpolis mediterrànies. Potser els conflictes amb la nostra façana marítima vénen d'ací, qui sap. València va créixer a l'abric del seu riu, creixent els carrers com tendons que s'adherisquen a l'os líquid, com fibres musculars que omplen buits i esdevenen edificis. I quan ens quedem sense esquelet, fa cinquanta anys, els substituïm per un tapís vegetal que ens dóna identitat com a ciutat, que ha conquistat habitants i forans pel seu caràcter d'espai verd valuós i singular. València tindrà pocs metres quadrats de zones verdes per habitants, però té un jardí al qual ningú pot tancar.
I malgrat açò, alguna cosa falla. El jardí del riu es va salvar gràcies a la pressió popular ("El jardí del Túria és Nostre i el volem verd"), de la mateixa manera que ho va fer la Devesa del Saler ("El Saler per al poble") enfront de moviments especulatius. I ací és on hem d'aprendre: els fluxos que funcionen són els que van de baix a dalt, no de dalt a baix. Una ciutat no es pot construir sense la complicitat i l'empenta dels seus habitants, o fracassarà. Pocs exemples més clars que el de Sociópolis, quimera fracassada del que, segons alguns, hauria de ser l'urbanisme al segle XXI. El problema és que per projectar el futur se segueixen usant instruments obsolets, tecnocràtics, que només contemplen la consulta i no la participació. Planificar la ciutat en l'actualitat demana un marc clar, però també ferramentes flexibles, iniciatives ciutadanes, microrevolucions a escala de solar. Els urbanites no només demanem que ens escolten, sinó també fer, construir ciutat.
I per aconseguir-ho, per explotar la gran potencialitat verda de València, la connectivitat ecològica amb ecosistemes periurbans i naturals de gran valor (quantes conurbacions coneixen de milió i mig d'habitants envoltades per dos parcs naturals i un espai agrari com l'Horta?) , es poden proposar moltes accions. Les sis que segueixen són només un exemple de tot el que València pot albergar.
1) Connectar de facto els dos parcs naturals i l'horta. Si ho mirem a Google Maps hi ha continuïtat, però en la realitat no és així. Tenim dues portes immillorables a l'inici i al final del recorregut urbà del Túria, que poden servir com a nodes i commutadors de ciclistes i vianants: el Parc de Capçalera i la Ciutat dels Arts i els Ciències. Molts -turistes i nadius, desorientats, no saben com arribar a la ciutat des de Pinedo, com anar a l'Albufera des de l'Assut de l'Or; no saben que després del parc urbà que està al costat del Bioparc ve un parc natural que ens connecta amb Vilamarxant. Contem-ho. Diguem que açò hi és, que forma part d'un tot, que no hi ha barreres. Parlem d'un itinerari únic, d'un ecosistema canviant però sempre associat al Túria, senyalitzem els espais protegits i mostrem orgullosos dels seus valors. Que el llit del Túria siga una autopista verda més enllà de Mislata i Natzaret.
2) Apostar per la custòdia urbana. En un moment en què la lentitud exasperant de l'administració en escometre millores als barris esperona a veïns a prendre l'urbanisme per la seua pròpia mà, per què no dotar-nos d'instruments de planificació i gestió que el potencien i el regulen? Per què no aprofitar l'enorme potencial de tots els que volen millorar el solar de sota de la seua finca, crear espais comuns de compartir amb els seus veïns? El Solar Corona o la plaça Tavernes de la Valldigna són només exemples del que podem aconseguir. El bosc urbà espera que algú el sembri, i el millor reg és sempre el de la custòdia veïnal.
3) I encara més: per què no crear una xarxa de basses urbanes? Les basses, tradicionalment associades amb desperfectes de carrer (zones sense pavimentar, asfalt deteriorat) són un reservori de biodiversitat que augmenta la connectivitat dels ecosistemes urbans. Les zones humides són tremendament agraïdes, i a més són una fantàstica ferramenta educativa per als nens. En el món anglosaxó és comú parlar de urban ponds, i ací ho tenim tot: solars, coneixements tècnics sobre restauració d'aiguamolls, una ciutat que sempre ha viscut entre rius, sèquies i marjals. Atrevim-nos a xipollejar entre el ciment.
4) Recuperar el Túria. ¿Que torne a fluir l'aigua per la ciutat? Ho va proposar el tristament desaparegut Antonio Estevan allà per 2006 i li va costar molts disgustos explicar-ho, però també va plantar la llavor: I si …? A València, quan el riu portava molt més cabal del que portaria ara de recuperar-se la làmina d'aigua, es comerciava en la llera, es feien exhibicions eqüestres, concursos de caça. Era una llera viva: ¿per què no hui? Per què no tornar a enfilar el fil conductor sobre el qual es va construir la Valentia romana? Mirar des d'un pont i dir: ara sí ara som la capital del Túria.
5) Un front dunar per València. Hi ha parcs que intenten imitar boscos autòctons i en el paisatgisme urbà actual es potencia la naturalitat i la imbricació amb els ecosistemes propis del lloc; llavors, ¿per què no hi ha hagut ni un sol intent de recuperar les dunes a la ciutat? No cal tirar a baix el passeig marítim com a la Devesa, ni tampoc interrompre el trànsit de turistes: hi ha espai de sobres-un exemple: solars municipals sencers plens de plantes invasores- per aplicar els nostres coneixements de restauració dunar. No hi ha cap parc ni jardí millor prop del mar.
6) Recuperar l'Horta. Fa uns anys, durant la bombolla immobiliària, el lema era defensar l'horta: calia parar com fos l'exèrcit de retroexcavadores que planava sobre els cultius. Ara, empesos pel convenciment que la terra és una via d'escapament a la crisi i no només una trinxera des de la qual resistir l'artilleria de ciment i asfalt, llauradors i habitants s'han llançat a recuperar, a conrear, a -ells si – posar en valor un agrosistema bellíssim i extraordinàriament fèrtil que ha resistit malgrat tot. Que ha sobreviscut, almenys en part, als projectes d'urbanització salvatge, l'oblit del Pla d'Acció Territorial de l'Horta-per dues voltes guardat al calix-, a una ciutat que només veia els tomàquets, melons i carxofes com un immens solar de vendre al millor postor.
El medi ambient en una ciutat és molt més que jardins; l'aigua molt més que fonts i llacunes de trencadís. València ja ha fet el més difícil: estar en el punt just en què el verd és una necessitat, no una possibilitat. Ara només ens falta veure-ho i canviar de mentalitat: passar del jardí traçat amb tiralínies a l'ecosistema urbà que ens faça vibrar.
