Esther Vivas / Público
Vivim en el món de l’abundància. Avui es produeix més menjar que en cap altre període en la història. La producció alimentària s’ha multiplicat per tres des dels anys 60, mentre que la població mundial, des d’aleshores, tan sols s’ha duplicat. Hi ha menjar per a tothom, però 870 milions de persones al planeta, segons indica la FAO, passen gana i anualment es malbaraten al món 1.300 milions de tones de menjar, un terç del total que es produeix. Aliments per menjar o llençar, aquesta és la qüestió.
A l’Estat espanyol, segons el Banc dels Aliments, es llencen cada any 9 milions de tones de menjar en bon estat. A Europa aquesta xifra arriba a 89 milions, segons un estudi de la Comissió Europea: 179 quilos per habitant i any. Una dada que seria fins i tot molt superior si l’informe inclogués, també, els residus d’aliments d’origen agrícola generats en el procés de producció o els descarts de peix llançats al mar. En definitiva, es calcula que a Europa, al llarg de tota la cadena agroalimentària, del camp a la llar, es perd fins al 50% dels aliments sans i comestibles.
Malbaratament versus fam. A l’Estat espanyol, una de cada cinc persones viu per sota del llindar de la pobresa, el 21% de la població. I segons l’Institut Nacional d’Estadística, es calculava, el 2009, que més d’un milió de persones tenien dificultats per menjar el mínim necessari. A dia d’avui, pendents de xifres oficials, la situació, sense cap dubte, és molt pitjor. A la Unió Europea són 79 milions les persones que no superen el llindar de la pobresa, un 15% de la població. I d’aquestes, 16 milions reben ajuda alimentària. La crisi converteix el malbaratament en un drama macabre, on mentre milions de tones de menjar són desaprofitades anualment, milions de persones no tenen res per menjar.
I, com i on es llença tant de menjar? Al camp, quan el preu cau per sota dels costos de producció, a l’agricultor li resulta més barat deixar l’aliment que recol·lectar-lo, o quan el producte no compleix els criteris de mida i aspecte dictats. En els mercats majoristes i les centrals de compra, on els aliments han de passar una mena de “concurs de bellesa” responent als criteris establerts, principalment, pels supermercats. En la gran distribució (súpers, hipermercats …), que requereixen d’un alt nombre de productes per tenir els prestatges sempre plens, encara que després caduquin i s’hagin de llençar, on es produeixen errors en la confecció de comandes, hi ha problemes d’envasat i deteriorament dels aliments frescos. En altres punts de venda al detall, com mercats i botigues, on es llença allò que ja no es pot vendre.
En restaurants i bars, on un 60% de les deixalles són conseqüència d’una mala previsió, el 30% es fa malbé al preparar els àpats i el 10% respon a les sobres dels comensals, segons un informe avalat per la Federació Espanyola d’Hostaleria i Restauració. A casa, quan els productes es deterioren perquè hem comprat més del que necessitàvem, deixant-nos portar per ofertes d’última hora i reclams tipus 2×1, al no saber interpretar un etiquetatge confús o per envasos que no s’adeqüen a les nostres necessitats.
El rebuig alimentari té causes i responsables diversos, però, bàsicament, respon a un problema estructural i de fons: els aliments s’han convertit en mercaderies de compra i venda i la seva funció principal, alimentar-nos, ha quedat en un molt segon pla. D’aquesta manera, si el menjar no compleix uns determinats criteris estètics, no es considera rendible la seva distribució, es deteriora abans de temps… es llença. L’impacte de la globalització alimentària al servei dels interessos de l’agroindústria i els supermercats, promovent un model d’agricultura quilomètrica, petrodependent, deslocalitzada, intensiva, que fomenta la pèrdua de l’agrodiversitat i la pagesia…, té una gran responsabilitat en aquesta situació. Poc importa que milions de persones passin fam. El fonamental és vendre. I si no ho pots comprar, no comptes.
Però, què passa si intentes recollir el menjar que es llença? O bé et pots trobar amb el contenidor tancat amb clau, com ha fet el consistori de Girona amb els dipòsits situats al costat dels supermercats al·legant “alarma social” davant el fet que cada vegada són més les persones que agafen aliments de les escombraries. O bé pots enfrontar-te a una multa de 750 euros si busques en els contenidors madrilenys. Com si la fam o la pobresa fos una vergonya o un delicte, quan el que és vergonyós i propi de delinqüents són les tones de menjar que es llencen diàriament, fruit dels dictats de l’agrobusiness i els supermercats, i que compten, a més, amb el beneplàcit de les administracions públiques.
Els supermercats, ens diuen, donen menjar als bancs d’aliments, en un intent de rentar-se la cara. Però, segons un estudi del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, només un 20% ho fa. I aquesta pràctica, a més, no és la solució. Donar menjar pot ser una resposta d’emergència, una “tirita” o fins i tot un torniquet, en funció de la ferida, però és imprescindible anar a l’arrel del problema, a les causes del malbaratament, i qüestionar un model agroalimentari pensat no per alimentar les persones sinó perquè unes poques empreses guanyin diners.
Vivim en el món de les paradoxes: gent sense casa i cases sense gent, rics més rics i pobres més pobres, malbaratament versus fam. Ens diuen que el món és així i que mala sort. Ens presenten la realitat com inevitable. Però no és veritat. Ja que tot i que el sistema i les polítiques diuen ser neutrals no ho són. Tenen un biaix ideològic i reaccionari clar: busquen el benefici, o ara la supervivència, d’uns pocs a costa de la gran majoria. Així funciona el capitalisme, també en les coses del menjar.
