Paco Alcaina
Dia de Sant Roc de 1863. Estem en plenes festes patronals de fa 150 anys. Mil muserencs i muserenques han deixat els estris de llaurador, s’han mudat de bon matí i han passat un dia de balls, missa a l’ermita de Sant Roc amb sermó, traques i dinar en família. Ara, cap a les vuit i mitja, responent als tocs del campanar, se’n van a la processó de Sant Roc. Fa goig vore els carrers arruixats i els millors cobertors penjant dels balcons d’aquelles cases emblanquinades per l’ocasió. El poble fa una olor especial. Les persones es saluden somrients i els xiquets, amb llepolies a les mans que els han fet les mares, corren per les cases del veïnat obertes de bat a bat, netes i arreglades. La jovenalla ja pensa en la festa de la nit. En acabar de sopar hi haurà cordà. Bona ocasió per tirar un grapat de coets i empinar-se bones botes de vi. I en acabant, revetlla. És segur que alguns guitarristes locals i els afeccionat al cant i a la juerga munten la ronda fins a les tantes. La gentada es va congregant a l’antiga plaça de l'Església* i la dolçaina i el tabalet ja es preparen per fer la tocata d’Eixida de Missa. Les portes de l’església s’obrin i una anda xicoteta i sense llums aguaita a la plaça on no hi cap ni una agulla. La gentada, ja amb els ciris encesos, esclata en ovacions al patró, sona la dolçaina i el polvorista, des del corralàs del castell, llança coets a manera de salves.
De sobte sona una gran explosió seguida d’una fumaguera i un soroll impressionants. Crits i més crits, espentes i redolons, la gent remolinant-se i xafant-se uns al altres sense poder fugir enlloc. L’anda recula per l’embranzida de la gent que entra a bacs a l’església. En pocs moments el pànic inicial esdevé estupefacció i consternació. L’edifici de l’ajuntament s’ha assolat de dalt a baix en un obrir i tancar d’ulls. Al seu lloc només s’hi veu un munt d’enderrocs. Plors i nerviosisme per tot arreu. -No trobe el meu fill!!-, -El meu home estava pel carreró!!… Uns volen arrimar-se i altres volen fugir. Els crits i els laments no paren, algunes persones han caigut i hi ha peladures, braços trencats i corregudes duent gent ferida. Per sort dins de l’ajuntament no hi havia ningú però els que estaven a la vora de l’edifici, arrecerats a la porta i fins i tot pujats a les finestres s’han endut la pitjor part. Una colla d’homes, de manera immediata, s’han posat a la feina i han aconseguit traure de entre la pols i les pedres a diversos ferits, però per desgràcia ja es poden vore les tràgiques conseqüències. A la vista de tots hi ha un xic jove immòbil i mig sepultat. És el primer mort. Prompte els pares i germans es bolquen sobre el cadàver entre alarits de dolor. Durant les hores següents diverses escenes paregudes colpiran el poble. Quatre persones mortes serà el balanç.
L’alcalde, Bernat Civera, ha enviat gent a Massamagrell i el metge treballa a estall mentre acudeixen reforços de poble veí. L'autoritat ja ha aconseguit buidar la plaça, però mentre es fa de nit continuen les voluntarioses tasques de salvament entre els plors dels familiars i els fanalets que intenten il·luminar un lloc que ha esdevingut un infern. Pocs pegaren ull aquella nit. Diverses famílies es disposen a preparar els vetlles i el rector i l’escolà van amunt i avall pernoliant i entrant a diverses cases.
L’endemà els homes no anaren al camp.
En trencar la llum del dia la gent estava ja al carrer. Ara tots anaven de dol. Pels cantons, ja de bon matí les notícies anaven de boca en boca. Tots volien saber que havia passat i uns s’explicaven als altres que la pólvora del material pirotècnic que estava emmagatzemada a l’ajuntament per la coetada (o per un castell de focs) havia provocat l’explosió i l’assolament. El més segur era que un coet entrara per una finestra oberta i fera la malifeta. Cap a la vesprada, després de que quatre soterraments enfilaren cap a l’ermita entre laments i llàgrimes, es presentaren homes del jutjat de Massamagrell i es reuniren al castell per aclarir els fets i aixecar acta. Després de escoltar diverses declaracions i ja en la matinada del dia 18, l’alcalde i els polvoristes quedaren emplaçats a judici.
No sabem la identitat de les víctimes ni com quedaren els polvoristes. Al lloc del vell ajuntament en varen edificar un altre que durà al voltant d’un segle fins que als anys 50 del s. XX tiraren el castell, l’ajuntament i després adreçaren el cantonet del carrer Major fent desaparèixer la plaça. Tot aquest dramàtic episodi de la vida muserenca desaparegué de la memòria col·lectiva i cap vell ni vella mai n’ha fet referència. Per sort la resolució de l’intent de judici a l’alcalde Bernat Civera aparegué a la Gaceta de Madrid (antic BOE) el dia 26 de Març de 1864. I també per sort aquesta publicació ha sigut recentment digitalitzada i pujada a internet. És d’ací d’on l’he treta jo. Els ecos d’una tragèdia centenària al meu poble han arribat a la meua pantalla 147 anys després. No m’he pogut estar de fer una recreació menys legal o periodística al 150 aniversari de la tragèdia.
* Com es veu a la imatge el carrer Major començava a l’altura de l’actual núm.12 ja que en aquell punt hi havia un estretament que el separava de la plaça de l’Església. Aquesta plaça era el centre neuràlgic del poble, allà estava, per suposat, l’església i enfront, on ara hi és la casa del rector, hi era l’ajuntament. Aquest era més ample i reduïa l’actual carrer Costura a un simple carreró. Al lloc de l’actual ajuntament teníem el castell i al voltant les cases de la Placeta. Museros fa un segle i mig era això i molt poquet més.
