Secretos de Sefarad
Café L’Infern ~ Massalfassar
divendres 26 de novembre ~ 23:00
Neix al desembre de 1961 en Piñel de Abajo (Valladolid), al si d'una família de llauradors del cor de Castella, on s'impregna des de xiquet en el sentir i en el pensar del mitjà rural, en un moment que començaven a desaparèixer les tradicions seculars per l'arribada de l'incipient desenvolupament agrícola.
Després de cursar estudis primaris en el seu poble, contínua la seua formació secundària a Valladolid, i ingressa posteriorment en la Universitat de Filosofia i Lletres on obtindrà la Llicenciatura en Filologia Francesa en 1985.
És destinat dos anys en Brest i Lorient (Bretanya francesa) com Assistent de Castellà, reforçant allí el seu coneixement de la llengua i civilització franceses, fet que posteriorment li permetrà mantenir excel·lents relacions amb nombrosos grups folk, així com amb Centres de Cultura Tradicional francesos.
TRAJECTÒRIA MUSICAL
Comença la seva marxa en 1975 amb la finalitat de recuperar, preservar i difondre la Música Tradicional de Castella-Lleó, encara que en els seus recitals sempre li agrada d'interpretar melodies i ritmes no arrelats solament dintre del seu àmbit regional, en pro de la divulgació de la Cultura Musical Ibèrica.
Funda La Bazanca en 1980, aglutinant en el grup molt diverses formacions fins als nostres dies i propiciant que en ell coexistesquen variades i riques influències musicals. Tot plegat, al costat de la contínua preocupació per la recerca de noves sonoritats i la utilització dels instruments heretats directament de la Tradició Musical Castellana, fa que la música de Paco Díez —amb veu, guitarra, zanfona, gaites de sac i percussions— gaudesca en l'actualitat d’una personalitat pròpia molt marcada, avalada a més per un necessari i rigorós treball de recopilació del saber tradicional per diverses comarques d'Espanya.
Com solista és un dels majors exponents en Música Judeo-Espanyola, tant nacionalment com internacionalment, després de l'enregistrament de dos discos monogràfics, Canciones Sefardíes (1983) amb La Bazanca i Romanzas d'Amor (2000), en solitari.
Els concerts i conferències de Paco Díez ja han superat sobradament els dos mil i, atès que la seva enumeració seria llarga i innecessària, destacarem les seves nombroses gires per França (23), Alemanya (3), Itàlia (3), Grècia (2), Suècia, Portugal (11), Eslovènia (2), Bulgària (2), Israel, Perú, Xile (3), Argentina (4), Bolívia (2), Paraguai (2), Uruguai, Brasil (4) i Estats Units(2) convertint-se en un dels més prestigiosos intèrprets dels Circuits Folk, així com en reconegut ambaixador de la llengua i cultura tradicionals d'Espanya.
DISCOGRAFIA
1. A la vega del Duero, Several Records, 1981.
2. Canciones sefardíes, S.R., 1983.
3. Cantando las mejores jotas castellanas, S.R.,1983.
4. Cantares tradicionales de Castilla, León y otros reinos, S.R., 1984.
5. Escuchen los villancicos, S.R., 1991.
6. La España de las tres culturas, S.R., 1992.
7. Huachi, torito, S.R., 1992.
8. Aguaclara, S.R., 1995.
9. Más que un oficio, S.R., 1997.
10. Romanzas de amor sefardíes, S.R., 2000.
11. Veinte años, S.R., 2001.
_______________________________
CRÍTIQUES
Paco Díez
Romanzas de amor
Several Records, 2000
Segon disc en solitari de Paco Díez després d’una dilatada trajectòria amb La Bazanca i del magnífic Más que un oficio (1997), malauradament menystingut pels mitjans folkies estatals sempre arrossegats pel mainstream radiofònic.
Amb Romanzas de amor, Paco recupera el que s’endevina com el seu repertori favorit: la tradició sefardita, dispersada pels cinc continents, de la qual s’ha anat ocupant al llarg de tota la seua discografia —Canciones sefardíes (1983), La España de las tres culturas (1992)— i que ha protagonitzat alguns dels millors moments de les seues darreres gravacions, com la bellíssima versió de “¿Por qué lloráis, la bella?” inclosa a Aguaclara (1995), amb la viola de roda de Xavier Macaya, o la contagiosa “Bre Sarika bre” que canta amb Judith Cohen en Más que un oficio. Ara, però, prescindint de la inacabable munió de convidats que participaven en aquell disc, es fa acompanyar exclusivament del músic búlgar Nicolay Jordanov la qual cosa confereix a aquestos romanços d’amor una austeritat que els fa més íntims i entranyables. En unes ocasions, l’arranjament es redueix a veu i piano; en altres, s’afigen una guitarra, una viola de roda o una flauta travessera; i, només en moments puntuals, hi ha un petit adreç amb instruments més ètnics (dvoianka, gaida, duduk), que hi aporten un pessic de sabor balcànic. Tota l’atenció, tanmateix, recau sobre la veu de Paco que canta apassionadament, amb una modulació i un timbre exquisits, i que converteix romanços mil vegades interpretats —“Tres hermanicas”, “Axerico de quince años”— en una nova col·lecció de petites joies musicals per seguir engalanant una carrera plagada d’encerts, que no hauria de passar desapercebuda.
Josep Vicent Frechina (Caramella, III)
