La Casa Bosch conserva en bon estat els elements d'un jardí del segle XV d'inspiració musulmana, un supervivent d'una època d'esplendor de la jardineria valenciana
María Teresa Santamaría / Levante
L'objecte de la nostra visita era conèixer la Casa Frígola, un magnífic edifici possiblement datat entre els segles XV i XVI, potser construït sobre una preexistència. Actualment és propietat de la família Bosch, que hi habita, i que va tenir l'amabilitat de mostrar-nos-la. La nostra sorpresa, al travessar, va ser arribar a una terrassa que forma part d'un hort-jardí emmurallat que envolta tot el conjunt. La primera impressió va ser que es tractava d'un hort utilitzat com expansió de la casa, amb vegetació escassa i poc disciplinada.
Només quan ens fixem en els detalls i en la disposició dels elements que el componen, en la diferència de cotes entre uns llocs i altres, el terreny de plantació enfonsat, les restes del recorregut del sistema de reg i els canals que comuniquen els horts, i la fàbrica de maó del mur i els caminadors, pot reconèixer-se clarament la influència dels jardins d'al-Andalus, i apareix davant nostre el que crèiem un impossible: l'hort-jardí amb totes les característiques del llegat andalusí. La terrassa, que abasta tota la façana posterior de la casa, s'articula perpendicularment per un passeig massís de 3 vares d'amplada (2,80 metres) i travessa l'hort de 40 per 13 metres aproximadament, dividint-lo en dues porcions asimètriques.
Però el més important és que el terreny de plantació queda enfonsat una vara i mitja (1,40 metres) respecte a la resta. A dreta i esquerra, en els dos trams d'hort dividit pel passeig, hi ha plantats actualment, diferents arbres fruiters, palmeres, etc.
A eixe nivell inferior s'accedeix per una xicoteta escala de quatre graons situada a banda i banda del passeig transversal, al costat de la terrassa i el mateix es repeteix al final del passeig, al costat del mur que envolta el conjunt. La fàbrica d'eixa tàpia, escales i passeig, es correspon amb la fàbrica de maó del segle XV-XVI, amb alguna variació afegida, segurament en alguna intervenció del segle XVIII, que es distingeix de l'anterior. Encara que el seu actual estat de conservació és bo pel que fa als elements estructurals que queden, les espècies botàniques i la seua distribució a l'hort, no obeeixen a cap cànon ni sembla que tinguen una intenció determinada, la qual cosa dificulta bastant l'apreciació del lloc com una cosa única i de singular importància.
Per mitjà d'un estudi arqueològic podria arribar-se a una idea més precisa de l'origen i composició original de la seua estructura que ens permetera conèixer les traces d'elements que s'intueix que haurien d'existir però poden haver estat esborrats pel temps: camins perimetrals, si va haver-hi safareig, recorregut de la xarxa hidràulica, etc. i completar-lo amb un estudi botànic i d'aproximació a les espècies vegetals i a la forma que les contenia.
Els antecedents d'eixe tipus de jardí estructurat a dos nivells els trobem en l'herència de la dinastia abbàssida o de Bagdad, (750-1258), i en la seua cultura, introduïdes a al-Andalus en època almoràvit. Els exemples més propers els tenim avui al Castillejo de Múrcia o en l'Alcàsser de Sevilla, on per excavacions realitzades al pati de la Montería, per exemple, se sap que estava envoltat per una andana perimetral, i el jardí estava enfonsat 1,50 metres.
S'hi accedia per unes escales de cinc esglaons situades al centre de cada costat, i cabia destacar-hi l'absència de basses. Només un canaló que discorria en paral·lel a l'andana perimetral, alimentat per canonades de plom, servia per al reg. Quan va trobar-se eixa estructura de pati, va comparar-se amb el del palau almoràvit d'Ibn Yusuf, excavat a Marràqueix, amb un esquema molt similar al de Frígola.
La diferència de nivells amb la qual es construïen tants jardins del món àrab, estava pensada per pal·liar els inconvenients del sistema de reg per inundació de les terres, ja que en regar els horts a manta, el recorregut de passeig no es veia afectat per la humitat del sòl.
Però no era eixe l'únic motiu, ja que és coneguda la sensibilitat tan marcada pel que fa a l'esbarjo dels sentits que caracteritzava eixe tipus de jardineria. La diferència d'alçada feia també possible que en passejar s'apreciara l'aroma dels cítrics i altres arbres fruiters, les copes quedaven així l'abast de la mà, amb fàcil accés als fruits que es podien agafar fins i tot sense baixar a l'hort.
Referent a açò, comptem amb la descripció d'un jardí construït a la ciutat de Qatai, a Egipte, a la fi del segle IX, on ja s'esmenta la plantació de murtres de tota classe i arbres i brots de palmera, dels quals es podia agafar el seu fruit tant el que estigués de peu com assegut. Eixe tipus de jardins abbasis tenen fama de ser els més refinats de la cultura jardinera antiga, i la seua influència va ser tal, que encara hui podem reconèixer alguns dels seus trets en jardins que han perdurat a través dels segles.
I no és d'estranyar, ja que l'hort-jardí en dos nivells perllongava el passeig al desdoblar el jardí en dos, i els racons, escales, canals de reg i caminadors el dotaven d'una complexitat que enriquia el jardí creant punts de vista nous i ambients molt diferents entre si. La manera de compartimentar l'espai era clara, ja que, mentre la part superior era tota trepitjable, la inferior, on es plantava l'hort, se solia zonificar com hort de fruiters, horta de productes hortícoles, d'aromàtiques, etc. establint uns caminadors o camins perimetrals i camins delimitats, en aquest cas per teules, per poder recórrer els horts.
Les troballes dels que fins ara teníem notícia al País Valenciàa, d'eixe tipus de jardí a dos nivells, procedien d'excavacions realitzades al castell d'Onda (Castelló) on en el transcurs de les obres de restauració del castell, van aparèixer, recentment (2008-2010) les traces d'un jardí d'època musulmana, rectangular, subdividit en quatre quadrants per un creuer interior amb recorregut perimetral que servia de caminador i que se situava un metre per sobre dels quatre quadres destinats a la vegetació. L'estructura d'aquest jardí s'ha recuperat, i actualment és visitable juntament amb la resta del castell.
També a les excavacions de l'Almoina hi ha patis amb eixa configuració a dues altures en què la vegetació ocupava un nivell més baix respecte a les andanes. En tots dos casos s'han datat al segle XII. Però està clar que aquesta tipologia de jardí es va perllongar en el temps. Els valencians Jardins del Real es van convertir, al segle XV i XVI, en el referent de tot Europa.
Les descripcions dels més antics jardins valencians que es coneixen, alguna d'elles del segle XVI, fan més referència al gran domini de la tècnica dels jardiners pel que fa a formar figures de topiaria, murs vegetals, quadres perfectament retallats, varietat botànica, etc. Naturalment, eixes coses són efímeres per la seua naturalesa. En el de Frígola, per contra, hem trobat un jardí sense ornamentació i d'elements preciosistes. Per descomptat, no es tracta del pati d'un Palau Reial, com en els altres casos citats, però sí de l'hort-jardí d'una de les cases senyorials més importants del moment. La seua troballa ens proporciona un exemple extraordinari a l'abast de la nostra vista, d'una època d'esplendor de la jardineria valenciana de la qual, fins ara, no teníem notícia de cap supervivent.
