La riuada del 1949 a Massamagrell, relatada per una testimoni
ALEXANDRE NAVARRO
No resulta fàcil avui entendre què suposava una riuada als pobles de l’Horta fa algunes dècades. Les profundes modificacions del territori, la diferència de mitjans tècnics, d’informació i de possibilitats d’actuació respecte del que avui existeix fa que en escoltar dels testimonis el relat dels fets resulte quelcom tan distant com escoltar parlar de la batalla de l’Ebre.
Per agafar una sola mostra, portem avui el testimoni d’un xiqueta que visqué en primera persona la riuada del 1949 a Massamagrell. Tenia llavors 8 anys. Recorda perfectament la data perquè aquella riuada s’esdevingué el dia de Sant Miquel (28 de setembre) de l’any en el qual va prendre la Primera Comunió.
Carmen, que avui té 71 anys, explica amb tot detall els precedents: “estigué plovent uns quants dies, però no sabíem quanta aigua havia de vindre”. Especifica clarament que “a Massamagrell, l’aigua sempre ha vingut des del Carraixet, per la banda de Museros” i que l’única part afectada per l’aigua durant les inundacions ha estat exclusivament “el Raval”. Aquesta zona, que avui es correspon a l’avinguda homònima i que es vertebra sobre la carretera de Barcelona, estava i –malgrat les obres que han assuavit el desnivell- està per sota del nivell del nucli urbà més pròxim a l’àrea de l’església i les places. Entre totes dues àrees hi ha el Barranquet. El Raval quedava aïllat de la resta del poble pel cabal d’aquest barrancó i alhora rebia l’aigua que arribava des de Museros: “les meues cosines, que vivien al cap del Raval, veien vindre l’aigua i avisaven: ja ve, ja ve!”. La riuada del 1949 és especialment recordada. De fet, és coneguda com a “la riuada gran del Raval”. A partir d’aquella data canvià la percepció de la pluja per als habitant de la sa casa.
Recorda bé que amb anterioritat a aquell episodi, “els vells parlaven d’una riuada gran, molt forta, que havia fet molt de mal, però que ningú no havia conegut”. Aquell dia, “vingué aigua, però no sabíem quanta n’havia de vindre, no sabíem res, no és com ara que ho diuen i ho expliquen”. Aquell dia “ens pillà a tots de sorpresa, l’aigua venia de la part de Museros (a Massamagrell sempre arriba des d’allà) i mon pare no estava a casa, ni tampoc el meu germà major. A nosaltres ens van portar a les cases d’enfront, perquè eren més altes (tenien dos pisos) i no sabíem què podia passar”. L’aigua entrà al Raval de Massamagrell pels carrerons que sorgien transversals a ponent de la carretera de Barcelona, tot travessant les vies del trenet. “Recorde perfectament, com si fóra ara mateix, les ones de l’aigua roja pel carrer. Eren ones de mig metre, i l’aigua pujant i pujant. Jo tot ho veia des del balcó de la casa d’enfront de la meua. De fet, a ma casa l’aigua arribà una alçària d’un metre i mig”. L’espectacle la impressionà vivament: “allò pareixia un desfile: veia passar pel mig del carrer, duts per l’aigua, porcs, borregos, tots els animals que es podien trobar als corrals, mobles, trastos… Donava por. Inclús, tanta força duia l’aigua que s’emportà un camió de la CAMPSA que anava carregat amb combustible. Els dos homes que anaven en ell se salvaren perquè els van tirar cordes, però el camió se l’emportà l’agua roja a colps pel Barranquet i acabà falcat contra el pontet de la via Xurra”. El Barranquet duia un cabal important i a gran velocitat: “a mon pare no el van deixar passar, no el deixaren travessar el Barranquet per a vindre on estàvem nosaltres, de tanta aigua i tan forta que anava. No pogué passar i es quedà allà, mirant-ho tot, perquè a la resta del poble no li tocà gens d’aigua”.
Les conseqüències dins de la casa no foren lleus: “com que per baix de ma casa passa la sèquia, que estava coberta amb lloses de rodeno d’un pam de grosses i quasi un metre i mig de llargues, que pesaven moltíssim, la força de l’aigua les alçà totes i ens entrà l’aigua pel carrer i per la sèquia. Tot s’omplí de rogina (que és la rojor que deixa en tot l’aigua de les riuades, per allà on passa, perquè porta terra) i els mobles, en estar tantes hores banyant-se, es llençaven a perdre. La roba haguérem de tirar-la, perquè no hi havia manera de fer-la neta. Mon pare encara pogué reparar els mobles, però n’hi hagueren molts que abans es moriren que pogueren reparar aquell desastre”.
A posterioritat, afegeix, “encara no plovia quatre dies seguits, com teníem tanta por, ma mare i ma tia repetien la terra no vol més aigua, que ve l’aigua… I pujàvem els mobles a la cambra. Els mobles, la roba, candeles, ciris i petroli, perquè l’electricitat era el primer que se n’anava. A partir d’aquell any en vingueren més, de riuades, però ens entrava l’aigua un pam, tres dits, dos pams… La més forta fou aquella, d’aquell any”.
Segons la premsa de l’època, es desbordaren el Túria i els barrancs del Carraixet i de Xiva-Torrent. Cap a la una de la matinada del 29 de setembre començà a normalitzar-se la situació a l’Horta Nord.
