El preacord signat el 27 d’abril entre l’Ajuntament de València i l’empresa Expogrupo d’Antoni Mestre per a traslladar l’edificabilitat del seu hotel fora del paisatge Botànic-Jesuïtes és una victòria ciutadana. I com a tal, mereix ser compartida per tota la ciutadania valenciana.
En especial pels milers de persones que de manera individual, o agrupades en col·lectius, associacions i entitats de tot tipus, procedents dels àmbits de les ciències, les arts i les lletres o simplement vinculades per la seua sensibilitat, han cregut des del principi en un objectiu clar: la preservació d’un paisatge urbà amb valors arquitectònics, històrics i artístics singulars que el converteixen en un dels més emblemàtics de València. Una part valuosa del patrimoni de la ciutat, digna de perpetuar-se per al nostre gaudi i el de generacions futures.
En l’acte protocol·lari, l’alcaldessa deia: “Que sepan los ciudadanos que hemos resuelto por fin un problema de interés general”. Però no ha explicat com s’ha arribat fins ací. Ella mateixa aprovava en 1995 el projecte de les “tres tristes torres” que va donar peu a una espectacular mobilització ciutadana, organitzada a l’entorn de la idea ‘Salvem el Botànic, recuperem ciutat’. La primera gran conseqüència va ser, en 1997, un conveni municipal amb dos dels tres promotors, que traslladaren les seues dues torres a un altre emplaçament. L’any 2000 s’alçava el Jardí de les Hespèrides sobre la meitat dels terrenys afectats; era la segona conquesta de la reivindicació urbana. La tercera fita crucial es produïa en 2006, quan la Generalitat declarava el Jardí Botànic com a Bé d’Interès Cultural, la qual cosa hauria de garantir els màxims nivells de protecció del propi Botànic i dels voltants. Ara, després de 16 anys de resistència cívica s’aconsegueix l’èxit decisiu: l’alliberament definitiu dels terrenys de Jesuïtes. Valga com a resum fugaç de tants anys de brega.
Barberá també va dir que li agradaria “contribuir a ampliar esa joya que es el Botánico”. Celebrem la seua evolució des d’aquell 1999, quan avaluava una de les versions de l’hotel de Mestre com “una solución para una esquina especialmente bonita”. Si desapareix realment l’amenaça i es rescaten per a sempre els terrenys, ara sí que podran servir per a ampliar el Jardí Botànic o el Jardí de les Hespèrides.
Qui sap si l’alcaldessa vol apuntar-se el tant per la solució del conflicte, de cara al pròxim 22M. Però ella deu saber, encara que ni haja mencionat el paper transcendental de l’acció social, que els arguments que han conduït al desenllaç passen per l’esforç i la carrera de fons que la ciutadania ha mantingut amb persistència durant una dècada i mitja. Fins i tot als jutjats, d’on s’emporten un deute econòmic considerable.
Respecte a la nova ubicació hotelera, caldrà pronunciar-se amb més deteniment. Just és dir ara que ‘Salvem el Botànic’ no ha intervingut en absolut en les negociacions que s’acaben de tancar. Resulta lamentable, per malbaratadora, la demolició d’un edifici públic abandonat amb només vint i pocs anys de vida emprats en servir a la ciutat. Sobretot quan no s’ha consultat al veïnat, que ja comptava amb l’edifici per a equipaments socials del barri de Mestalla. Res a veure amb l’última aportació de ‘Salvem el Botànic’, que proposava transferir l’edificabilitat a Nuevo Centro amb un cost mínim i amb l’aquiescència del veïnat. Però a la vista de com el govern municipal ha resolt casos similars en el passat, difícilment cabia esperar una solució equilibrada.
En tot cas, la recuperació del paisatge urbà Botànic-Jesuïtes és un triomf que paga la pena. Des de ‘Salvem el Botànic’ també pensem que ha de ser un homenatge a totes les lluites: les que no s’han pogut guanyar i les que encara es poden guanyar. Amb la unió, el convenciment i la força de tothom. Enhorabona a tota la ciutadania!
Pasqual Requena. ‘Salvem el Botànic, recuperem ciutat’
València, 3 de maig de 2011
Estret de BARRIODELCARMEN.NET
