Interessant article d'Esther Vivas sobre el pes de les llauradores en la nostra alimentació.
Els sistemes de producció i consum d'aliments han estat sempre socialment organitzats, però les seves formes han variat històricament. En les últimes dècades, sota l'impacte de les polítiques neoliberals, la lògica capitalista s'ha imposat, cada vegada més, en la forma en què es produeix i es distribueixen els aliments (Bell, 2009) 2.
Amb aquest article volem analitzar l'impacte d'aquestes polítiques agroindustrials en les dones i el paper clau que tenen les dones camperoles, tant als països del Nord com del Sud, en la producció i la distribució dels aliments. Així mateix, analitzarem com una proposta alternativa al model agrícola dominant necessàriament ha d'incorporar una perspectiva feminista i com els moviments socials que treballen en aquesta direcció, a favor de la sobirania alimentària, aposten per incloure-la.
Camperoles i invisibles
Als països del Sud, les dones són les principals productores de menjar, les encarregades de treballar la terra, mantenir les llavors, recolectar els fruits, aconseguir aigua, cuidar del bestiar … Entre un 60 i un 80% de la producció d'aliments en aquests països recau en les dones, un 50% a nivell mundial (FAO, 1996). Aquestes són les principals productores de cultius bàsics com l'arròs, el blat i el blat de moro, que alimenten a les poblacions més empobrides del Sud global. Però malgrat el seu paper clau en l'agricultura i en l'alimentació, elles són, al costat dels nens i nenes, les més afectades per la fam.
Les dones camperoles s'han responsabilitzat, durant segles, de les tasques domèstiques, la cura de les persones, de l'alimentació de les seves famílies, del cultiu per a l'auto-consum i dels intercanvis i la comercialització d'alguns excedents dels seus horts, carregant amb el treball reproductiu, productiu i comunitari, i ocupant una esfera privada i invisible. En canvi, les principals transaccions econòmiques agrícoles han estat, tradicionalment, dutes a terme pels homes, a les fires, amb la compra i venda d'animals, la comercialització de grans quantitats de cereals … ocupant l'esfera pública camperola.
Aquesta divisió de rols, assigna a les dones la cura de la casa, de la salut, de l'educació i de les seves famílies i atorga als homes el maneig de la terra i de la maquinària, en definitiva de la "tècnica", i manté intactes els papers assignats com a masculins i femenins, i que durant segles, i encara avui, perduren en les nostres societats (Oceransky llosana, 2006).
Si mirem les xifres, aquestes parlen per si soles. Segons dades de l'Organització de les Nacions Unides per l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) (1996), en molt països de l'Àfrica les dones representen el 70% de la mà d'obra al camp; s'encarreguen, en un 90%, del subministrament d'aigua a les llars, són les responsables, entre un 60 i un 80%, de la producció dels aliments per al consum familiar i la venda, i realitzen el 100% del processament dels aliments, el 80% de les activitats d'emmagatzematge i transport de menjar i el 90% de les tasques de preparació de la terra. Unes xifres posen en relleu el paper crucial que les dones africanes tenen en la producció agrícola a petita escala i en el manteniment i la subsistència familiar.
No obstant això, en moltes regions del Sud global, a Amèrica Llatina, Àfrica subsahariana i sud d'Àsia, hi ha una notable "feminització" del treball agrícola assalariat, especialment en els sectors orientats a l'exportació no tradicional (Fraser, 2009). Entre 1994 i 2000, segons White i Leavy (2003), les dones van ocupar un 83% dels nous llocs de treball al sector de l'exportació agrícola no tradicional. D'aquesta manera, moltes dones van accedir per primera vegada a un lloc de treball remunerat, amb ingressos econòmics que els van permetre un major poder en la presa de decisions i la possibilitat de participar en organitzacions al marge de la llar familiar (Fraser, 2009). Però aquesta dinàmica va acompanyada d'una marcada divisió de gènere en els llocs de treball: a les plantacions les dones realitzen les tasques no qualificades, com la recollida i l'empaquetat, mentre que els homes porten a terme la collita i la plantació.
Aquesta incorporació de la dona a l'àmbit laboral remunerat implica una doble càrrega de treball per a les dones, que segueixen portant a terme la cura dels seus familiars al mateix temps que treballen per obtenir ingressos, majoritàriament, en ocupacions precàries. Aquestes compten amb unes condicions laborals pitjors que les dels seus companys rebent una remuneració econòmica inferior per les mateixes tasques i havent de treballar més temps per percebre els mateixos ingressos. A l'Índia, per exemple, el salari mitjà pel treball ocasional en l'agricultura per a les dones és un 30% inferior al dels homes (Banc Mundial, 2007). A l'Estat espanyol, les dones cobren un 30% menys i aquesta diferència pot arribar al 40% (Oceransky llosana, 2006).
Impacte de les polítiques neoliberals
L'aplicació dels Programes d'Ajustament Estructural (PAE), en els anys 80 i 90, als països del Sud per part del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, perquè poguessin fer front al pagament del deute extern, va agreujar encara més les ja de per si difícils condicions de vida de la major part de la població en aquests països i va colpejar, de manera especialment dura, a les dones.
Les mesures de xoc imposades pels PAE van consistir a forçar als governs del Sud a retirar les subvencions als productes de primera necessitat com el pa, l'arròs, la llet, el sucre …; es va imposar una reducció dràstica de la despesa pública en educació, sanitat, habitatge, infraestructures …; es va forçar la devaluació de la moneda nacional, amb l'objectiu d'abaratir els productes destinats a l'exportació però disminuint la capacitat de compra de la població autòctona; van augmentar els tipus d'interès amb l' objectiu d'atraure capitals estrangers amb una alta remuneració, generant una espiral especulativa, etc. En definitiva, una sèrie de mesures que van sumir en la pobresa més extrema a les poblacions d'aquests països (Vives, 2008).
Les polítiques d'ajustaments i les privatitzacions van repercutir de forma particular sobre les dones. Com assenyalava Joana Ferrer, responsable de la Comissió Internacional de Gènere de La Via Campesina: "En els processos de privatització dels serveis públics les més afectades hem estat les dones, sobretot en camps com la salut i l'educació, ja que les dones , històricament, carreguem amb les responsabilitats familiars més forts. En la mesura que no tenim accés als recursos i als serveis públics, es torna més difícil tenir una vida digna per a les dones "(La Via Camperola, 2006: 30).
L'enfonsament del camp en els països del Sud i la intensificació de la migració cap a les ciutats ha provocat un procés de "descamperolització" (Bell, 2009), que, en molts països, no ha pres la forma d'un moviment clàssic camp-ciutat , on els excampesinos van a les ciutats a treballar a les fàbriques en el marc d'un procés d'industrialització, sinó que s'ha donat, el que Davis (2006) diu, un procés de "urbanització desconnectada de la industrialització", on els excampesinos , empesos a les ciutats, passen a engrossir la perifèria de les grans urbs (faveles, slumps …), vivint molts de l'economia informal i configurant, el que l'autor anomena, el "proletariat informal".
Les dones són un component essencial dels fluxos migratoris, nacionals i internacionals, que provoquen la desarticulació i l'abandonament de les famílies, de la terra i dels processos de producció, alhora que augmenten la càrrega familiar i comunitària de les dones que es queden. A Europa, Estats Units, Canadà … les dones migrants acaben assumint treballs que anys enrere feien les dones autòctones, reproduint una espiral d'opressió, càrrega i invisibilització de les cures i externalitzant els seus costos socials i econòmics a les comunitats d'origen de les dones migrants.
La incapacitat per resoldre l'actual crisi de les cures en els països occidentals, fruit de la incorporació massiva de les dones al mercat laboral, l'envelliment de la població i la no resposta de l'Estat a aquestes necessitats, serveix com a coartada per a la importació de milions de
"Cuidadores" dels països del Sud global. Com assenyala Ezquerra (2010: 39): "[Aquesta] diàspora compleix la funció d'invisibilitzar la incompatibilitat existent entre l'auge del sistema capitalista i el manteniment de la vida al Centre, i aguditza de manera profunda la crisi de les cures, entre altres crisis, als països del Sud (…) La 'cadena internacional de la cura' es converteix en un dramàtic cercle viciós que garanteix la pervivència del sistema capitalista patriarcal ".
Accés a la terra
L'accés a la terra no és un dret garantit per a moltes dones: en diversos països del Sud les lleis els prohibeixen aquest dret i en aquells on legalment tenen accés les tradicions i les pràctiques els impedeixen disposar-ne. Com explica Fraser (2009: 34): "A Cambodja, per exemple, tot i que no és il · legal que les dones tinguin terra, la norma cultural dicta que no la tenen, i tot i que elles són responsables de la producció de les explotacions agrícoles, no tenen cap control sobre la venda de la terra o la manera com aquesta es transmet als fills ".
Una situació extrapolable a molts altres països. A l'Índia, com assenyala Chukki Nanjundaswamy de l'organització camperola Karnataka State Farmers 'Association3, la situació de les dones per accedir a la terra i comptar amb assistència sanitària és molt difícil: "Socialment les camperoles índies gairebé no tenen drets i estan considerades com un afegit dels homes. Les camperoles són les més intocables dins dels intocables, en el sistema social de castes "(La Via Camperola, 2006: 16),
L'accés a la terra de les dones a l'Àfrica és, actualment, encara més dramàtic causa de l'augment de morts a causa de la SIDA. D'una banda, les dones tenen més possibilitats de ser infectades, però quan un dels seus familiars homes mor, i aquest té la titularitat de la terra, les dones tenen moltes dificultats per accedir al seu control. En diverses comunitats, aquestes no tenen dret a heretar i, per tant, perden la propietat de la terra i altres béns en quedar vídues (Jayne et al, 2006).
La terra és un actiu molt important: permet la producció d'aliments, serveix com a inversió per al futur i com a aval, implica accés al crèdit, etc. Les dificultats de les dones per posseir terres és una mostra més de com el sistema agrícola capitalista i patriarcal les colpeja especialment. I quan aquestes tenen la titularitat es tracta, majoritàriament, de terres amb menor valor o extensió.
Així mateix, les dones s'enfronten més dificultats per aconseguir crèdits, serveis i insums. A nivell mundial, s'estima que les dones reben només un 1% del total de préstecs agrícoles, i encara que les dones els rebin no queda clar si el control sobre aquests és exercit pels seus companys o familiars (Fraser, 2009).
Però aquestes pràctiques no només es donen als països del Sud global, a Europa, per exemple, moltes camperoles pateixen una total inseguretat jurídica, ja que la majoria d'elles treballen en explotacions familiars on els drets administratius són propietat exclusiva del titular de l'explotació i les dones, tot i treballar-hi, no tenen dret a ajudes, a la plantació, a una quota làctica, etc.
Com explica Isabel Vilalba Seivane, secretària de dones del Sindicat Labrego Galego a Galícia, les problemàtiques de les dones al camp, tant als països del Sud com al Nord, són comuns encara que amb diferències: "Les dones europees estem més centrades en la lluita pels nostres drets administratius en l'explotació, mentre que en altres llocs reclamen canvis profunds que tenen a veure amb la reforma agrària, o amb l'accés a la terra ia altres recursos bàsics "(La Via Camperola, 2006: 26). Als Estats Units, Debra Eschmeyer de la National Family Farm Coalition explica com també existeixen pràctiques que mostren aquesta desigualtat: "Per exemple, quan una camperola va sola a demanar un crèdit a un banc té més complicat obtenir que si fos un home" (La Via Campesina, 2006: 14).
Agroindústria versus sobirania alimentària
Avui dia, l'actual model agroindustrial s'ha demostrat totalment incapaç de satisfer les necessitats alimentàries de les persones i incompatible amb el respecte a la natura. Ens trobem davant un sistema agrícola i alimentari sotmès a una alta concentració empresarial al llarg de tota la cadena comercial, sent monopolitzat per un grapat de multinacionals dels agronegocis que compten amb el suport de governs i institucions internacionals que s'han convertit en còmplices, quan no en cobeneficiarios, d'un sistema alimentari productivista, insostenible i privatitzat. Un model que és al seu torn utilitzat com a instrument imperialista de control polític, econòmic i social per part de les principals potències econòmiques del Nord, com els Estats Units i la Unió Europea (així com de les seves multinacionals agroalimentàries), respecte als països del Sud global (Toussaint, 2008; Vives, 2009).
Com assenyala Desmarais (2007), el sistema alimentari pot entendre com una extensa cadena horitzontal que s'ha anat allargant cada vegada més, allunyant producció i consum, i afavorint l'apropiació de les diferents etapes de la producció per les empreses agroindustrials i la pèrdua de autonomia dels camperols davant d'aquestes.
La situació de crisi alimentària, que va esclatar al llarg de l'any 2007 i 2008 amb un fort augment del preu dels aliments básicos4, va posar en relleu l'extrema vulnerabilitat del sistema agrícola i alimentari, i va deixar després de si la xifra de més de mil milions de persones al món que passen gana, una de cada sis, segons dades de la FAO (2009).
Però el problema actual no és la manca d'aliments, sinó la impossibilitat per accedir-hi. De fet, la producció de cereals a nivell mundial s'ha triplicat des dels anys 60, mentre que la població a escala global tan sols s'ha duplicat (GRAIN, 2008). Amb aquestes xifres, podem afirmar que es produeix prou menjar per alimentar tota la població, però per als milions de persones als països del Sud que destinen entre un 50 i un 60% de la renda a la compra d'aliments, xifra que pot arribar fins i tot fins al 80% als països més pobres, l'augment del preu del menjar fa impossible l'accés a la mateixa.
Hi ha raons de fons que expliquen el perquè de la profunda crisi alimentària. Les polítiques neoliberals aplicades indiscriminadament en el transcurs dels últims trenta anys a escala planetària (liberalització comercial a ultrança, el pagament del deute extern per part dels països del Sud, la privatització dels serveis i béns públics …) així com un model d'agricultura i alimentació al servei d'una lògica capitalista són les principals responsables d'aquesta situació que ha desmantellat un model d'agricultura camperola garant de la seguretat alimentària dels pobles durant dècades (Holt-Giménez i Patel, 2010).
Enfront d'aquest model agrícola dominant que té un impacte molt negatiu en les persones, especialment en les dones, i en el medi ambient, es planteja el paradigma de la sobirania alimentària. Una alternativa política que consisteix en "el dret de cada poble a definir les seves pròpies polítiques agropecuàries i en matèria d'alimentació, a protegir i reglamentar la producció agropecuària nacional i el mercat domèstic" (VVAA, 2003: 1). Es tracta de recuperar el nostre dret a decidir sobre què, com i on es produeix allò que mengem, que la terra, l'aigua, les llavors estiguin en mans de les i els camperols, que siguem sobirans pel que fa a la nostra alimentació.
Però, si les dones són la meitat de la mà d'obra al camp a escala mundial, una sobirania alimentària que no inclogui una perspectiva feminista estarà condemnada al fracàs. La sobirania alimentària implica trencar no només amb un model agrícola capitalista sinó també amb un sistema patriarcal que oprimeix i supedita a les dones.
Es tracta d'incorporar la perspectiva feminista a la sobirania alimentària. Com assenyala Yoon Geum Soon de l'associació de dones camperoles coreanes KWPA i representant de la Vía Campesina a Àsia: "El feminisme és un procés que permet aconseguir un lloc digne per a les dones dins la societat, per combatre la violència contra les dones, i també per reivindicar i reclamar les nostres terres i salvar-les de les mans de les transnacionals i de les grans empreses. El feminisme és la via perquè les dones camperoles puguin tenir un paper actiu i digne en el si de la societat "(La Via Camperola, 2006:12).
La Via Campesina
La Via Camperola és el principal moviment internacional de petites i petits agricultors i promotor del dret dels pobles a la sobirania alimentària. La Via es va constituir el 1993, en les albors del moviment antiglobalització, i progressivament es convertiria en una de les organitzacions de referència en la crítica a la globalització neoliberal. El seu ascens és l'expressió de la resistència camperola a l'enfonsament del món rural, provocat per les polítiques neoliberals i la intensificació de les mateixes amb la creació de l'Organització Mundial del Comerç (Antentas i Vives, 2009a).
Des de la seva creació, La Via Campesina ha configurat una identitat "camperola" polititzada, lligada a la terra, a la producció dels aliments ia la defensa de la sobirania alimentària, construïda en oposició a l'actual model de l'agronegoci (Desmarais, 2007). La Via encarna un nou tipus de "internacionalisme camperol" (Bell, 2009), que podem conceptualitzar com el "component camperol" del nou internacionalisme de les resistències representat pel moviment antiglobalització (Antentas i Vives, 2009b).
L'any 1996, coincidint amb la Cimera Mundial sobre l'Alimentació de la FAO a Roma, La Via va plantejar la proposta de la sobirania alimentària com una alternativa política a un sistema agrícola i alimentari profundament injust i depredador. Aquesta demanda no implica un retorn romàntic al passat, sinó que es tracta de recuperar el coneixement i les pràctiques tradicionals i combinar-les amb les noves tecnologies i els nous sabers (Desmarais, 2007). No ha de consistir tampoc, com assenyala McMichael (2006), en un plantejament localista ni en una "mistificació del que és petit" sinó en repensar el sistema alimentari mundial per afavorir formes democràtiques de producció i distribució d'aliments.
Una perspectiva feminista
Amb el temps, La Via ha anat incorporant d'una perspectiva feminista, treballant per aconseguir la igualtat de gènere en el si de les seves organitzacions i establint aliances amb grups feministes com la xarxa internacional de la Marxa Mundial de les Dones, entre d'altres.
En el si de la Vía Campesina, la lluita de les dones se situa en dos nivells. D'una banda, la defensa dels seus drets com a dones dins de les organitzacions i en la societat en general i, d'altra banda, la lluita com camperoles, al costat dels seus companys, contra el model d'agricultura neoliberal (EHNE i La Via Campesina, 2009).
Des de la seva constitució, el treball feminista a La Via ha donat importants passos endavant. La 1 ª Conferència Internacional en Mons (Bèlgica), el 1993, tots els coordinadors electes van ser homes i la situació de la dona camperola pràcticament no va rebre cap menció en la declaració final, encara que es va identificar la necessitat d'integrar les seves necessitats en el treball de de la Via Però aquesta conferència va fallar en establir mecanismes que asseguressin la participació de les dones en trobades successius. D'aquesta manera, a la 2 ª Conferència Internacional a Tlaxcala (Mèxic), el 1996, el percentatge de dones assistents va ser igual que a la 1 ª Conferència Internacional, un 20% del total. Per resoldre aquesta qüestió, es van acordar mecanismes que permetessin una millor representació i participació i es va crear un comitè especial de dones, que més endavant seria conegut com la Comissió de Dones de La Via Campesina.
Aquesta orientació política va facilitar la incorporació d'aportacions feministes a les anàlisis de la Via Per exemple, quan es va presentar públicament el concepte de sobirania alimentària, coincidint amb la Cimera Mundial sobre l'Alimentació de la FAO a Roma, el 1996, les dones van aportar demandes pròpies com la necessitat de produir els aliments localment, a les "pràctiques agrícoles sostenibles" van afegir la dimensió de la "salut humana", van exigir la reducció dràstica dels productes químics, perjudicials per a la salut, i van defensar la promoció activa de l'agricultura orgànica. Així mateix, ia causa del accés desigual de les dones als recursos productius, van insistir que la sobirania alimentària no podia fer sense una major participació femenina en la definició de les polítiques camperoles (Desmarais, 2007).
Per Francisca Rodríguez de l'associació camperola ANAMURI a Xile: "Assumir la realitat i demandes de les dones rurals ha estat un repte a tots els moviments de camperols (…) La història d'aquest reconeixement ha passat per diverses etapes: de la lluita des de dins pel reconeixement, a la ruptura amb les organitzacions masclistes (…) Al llarg d'aquests últims vint anys les organitzacions de dones camperoles han guanyat identitat (…), ens hem reconstruït com dones en un medi rural picat "(Mugarik Gabe, 2006:254).
El treball de la Comissió de Dones va permetre enfortir l'intercanvi entre dones de diferents països, organitzant, per exemple, trobades específiques de dones coincidint amb cimeres i reunions internacionals. Entre els anys 1996 i 2000, el treball de la Comissió es va centrar, principalment, a Amèrica Llatina, on a través de la formació, l'intercanvi, la discussió i l'apoderament de les camperoles augmentar la participació d'aquestes en tots els nivells i activitats de la Via
Com assenyala Desmarais (2007: 265): "En la majoria dels països, les organitzacions camperoles i agrícoles estan dominades per homes. Les dones de La Via Campesina es neguen a acceptar aquestes posicions subordinades. Fins i tot reconeixent el llarg i difícil camí que queda per davant, elles accepten de manera entusiasta el desafiament i juren dur a terme un paper destacat en modelar La Via Campesina com un moviment compromès amb la igualtat de gènere ".
L'octubre del 2000, just abans de la 3a Conferència Internacional de La Via a Bangalore (Índia), es va organitzar la 1a Assemblea Internacional de Dones Camperoles, que va permetre una major participació de dones en la mateixa. L'Assemblea va aprovar tres grans objectius per dur a terme: a) Garantir la participació del 50% de les dones en tots els nivells de decisions i en les activitats de La Via Campesina. b) Mantenir i enfortir la Comissió de Dones. c) Garantir que els documents, els esdeveniments de formació i els discursos de la Via superessin un contingut sexista i un llenguatge masclista (Desmarais, 2007).
D'aquesta manera, en la 3 ª Conferència Internacional, es va acordar un canvi d'estructura que garantís l'equitat de gènere. Com assenyala Paul Nicholson de La Via Campesina: "[A Bangalore] es va decidir l'equitat home i dona en els espais de representació i càrrecs de la nostra organització, i es va iniciar tot un procés intern de reflexió sobre el paper de les dones en la lluita camperola (…). La perspectiva de gènere s'està abordant ara d'una manera seriosa, no només en l'àmbit de la paritat en els càrrecs, sinó també amb un debat profund sobre les arrels i tentacles del patriarcat i sobre la violència contra la dona en el món rural " (Sobirania alimentària, biodiversitat i cultures, 2010: 8).
Aquesta estratègia va forçar a les organitzacions membres de La Via a nivell nacional i regional a replantejar el seu treball en una perspectiva de gènere i incorporar noves accions encaminades a enfortir el paper de la dona (Desmarais, 2007). Així ho ratifica Josie Riffaud del Confédération Paysanne a França a l'afirmar que "va ser fonamental la decisió de la paritat en la Vía Campesina, ja que va possibilitar que en la meva organització, la Confédération Paysanne, poguéssim aplicar també aquesta mesura" (La Via Camperola, 2006: 15).
En el marc de la 4a Conferència Internacional a Sao Paulo, Brasil, el juny 2004, es va celebrar la 2 ª Assemblea Internacional de Dones Camperoles que va reunir més d'un centenar de dones de 47 països de tots els continents. Les principals línies d'acció sorgides de la trobada anaven orientades a prendre mesures contra la violència física i sexual contra les dones, tant en l'àmbit domèstic com en el geopolític, exigir la igualtat de drets i invertir en formació. Com assenyalava la seva declaració final: "Exigim el nostre dret a una vida digna, el respecte als nostres drets sexuals i reproductius, i l'aplicació immediata de mesures per eradicar tota forma de violència física, sexual, verbal i psicològica (…). Exigim als Estats implementar mesures que garanteixin la nostra autonomia econòmica, accés a la terra, a la salut, al'educació ia un estatus social igualitari "(2 ª Assemblea Internacional de Dones Camperoles, 2004).
L'octubre del 2006 es va celebrar el Congrés Mundial de les Dones de la Vía Campesina a Santiago de Compostel · la (Estat espanyol) al qual van assistir dones d'organitzacions agràries d'Àsia, Nord-Amèrica, Europa, Àfrica, i Amèrica Llatina amb l'objectiu d'analitzar i debatre sobre el que significa la igualtat en el camp des d'una perspectiva feminista i establir un pla d'acció per aconseguir-la. Com apuntava Sergia Galván del Col · lectiu Dona i Salut de República Dominicana, en una de les ponències del Congrés, les dones de la Via tenien tres desafiaments per davant: a) Avançar en la reflexió teòrica per incorporar la perspectiva camperola a les anàlisis feministes. b) Continuar treballant en l'autonomia com a referent vital per a la consolidació del moviment de dones camperoles. c) Superar el sentiment de culpa en la lluita per aconseguir majors espais de poder enfront dels homes (La Via Campesina, 2006).
El Congrés Mundial de les Dones de La Via va posar en relleu la necessitat d'enfortir encara més l'articulació de les dones de La Via i va aprovar la creació de mecanismes per a un major intercanvi d'experiències i plans de lluita específics. Així mateix es van observar avenços en la reducció de la discriminació de les dones, tot i el molt que quedava per fer. Entre les propostes concretes que es van aprovar estava articular una campanya mundial per lluitar contra les violències que s'exerceixen contra les dones; estendre els debats a totes les organitzacions que formen part de La Via, i treballar perquè es reconeguin els drets de les dones camperoles exigint igualtat real en l'accés a la terra, als crèdits, als mercats i en els drets administratius (La Via Campesina, 2006).
Coincidint amb la 5a Conferència Internacional de la Vía Campesina a Maputo, Moçambic, octubre 2008, es va celebrar la 3 ª Assemblea Internacional de Dones. En aquesta es va aprovar llançar una campanya específica contra la violència contra les dones, en constatar com totes les formes de violència que enfronten les dones en la societat (violència física, econòmica, social, masclista, de diferències de poder, cultural) estan també presents en les comunitats rurals i en les seves organitzacions.
Però el treball enfocat a aconseguir una major igualtat de gènere no és fàcil. Tot i la paritat formal, les dones tenen més dificultats per viatjar o assistir a trobades i reunions. Com assenyala Desmarais (2007: 282): "Hi ha moltes raons per les quals les dones no participen a aquest nivell. Potser la més important és la persistència d'ideologies i pràctiques culturals que perpetuen relacions de gènere desiguals i injustes. Per exemple, la divisió de les tasques per gènere significa que les dones rurals tenen molt menys accés al recurs més preuat, el temps, per participar com a líders en les organitzacions agrícoles. Atès que les dones són les principals responsables de la cura dels nens i la gent gran (…). La triple jornada de les dones-que implica treball reproductiu, productiu i comunitari-fa molt menys probable que tinguin temps per a sessions de formació i aprenentatge per a la seva capacitació com a líders ".
Es tracta d'una lluita a contracorrent i, malgrat algunes victòries concretes, ens trobem davant d'un combat de llarg recorregut, tant en les organitzacions com, més en general, en el social.
Teixint aliances
Pel que fa a les aliances, la Vía Campesina ha establert col · laboració amb diverses organitzacions i moviments socials a nivell internacional, regional i nacional. Una de les més significatives ha estat el treball conjunt, en cada un d'aquests nivells, amb la Marxa Mundial de les Dones, una de les principals xarxes globals feministes amb qui s'ha convocat accions conjuntes, trobades i s'ha col · laborat en activitats i conferències internacionals, juntament amb altres moviments socials, com, per exemple, en el Fòrum Internacional per la Sobirania Alimentària que va tenir lloc a Mali, el 2007, entre d'altres.
La trobada entre ambdues xarxes es va donar, inicialment, en el marc del moviment antiglobalització, en coincidir en contra-cimeres internacionals així com en les activitats del Fòrum Social Mundial i ser ambdues, juntament amb altres xarxes, promotores de l'Assemblea de Moviments Socials del Fòrum Social Mundial.
