Sobirania alimentària i agroecologia

Segon article de la sèrie publicada a la revista Rebeleu-vos sobre alternatives en el món rural, l’agricultura i el consum alimentari.

Quan arribi el temps de les faves, ja es posarà bo. Aquesta era una dita a la boca de moltes àvies quan el fill petit emmalaltia durant els llargs hiverns. Trista és la fam; també és trist haver perdut la noció del temps i desconèixer el cicles naturals dels aliments, però el més trist de tot és veure la corrupció moral del sistema productiu i la perversió del sistema de distribució. Poca gent es creu que els transgènics serveixin per acabar amb la fam al món; i cada cop son més els articles i estudis científics que de mos-tren el contrari. Un cas ben curiós és l’estudi iniciat pel Banc Mundial que va involucrar 900 participants en més 100 països durant els anys 2005- 2007 on una de les conclusions és: “El model agroecològic garanteix suficients ingressos alimentaris als més pobres, genera excedents per a la comercialització d’aquests productes, i és la forma més adequada de generar un model agrícola sostenible”.

L’alimentació és un dret propi de les persones, i en conseqüència no es poden considerar els aliments com un bé immers en l’economia del mercat.

Des de l’individu reclamem la participació en totes les parts del sistema econòmic (producció, distribució i consum). Dedicant part del nostre temps diari a elaborar, distribuir i evidentment consumir, per caminar cap a una sobirania alimentària individual i col·lectiva, a la vegada que es trenca amb la inèrcia de guanyar diners per negociar amb productes.

L’àpat comença amb la sembra

Formar part del sistema productiu pot ser ben senzill. El cultiu de l’alga espirulina a casa pot ser una solució per cobrir les nostres necessitats alimentàries, però no l’única. Com diuen els espirulinaires: “N’hi ha prou amb un metre quadrat per persona per obtenir la quantitat de proteïnes necessàries per al nostre cos”. Per exemple és ben fàcil autoabastir-se de bolets amb l’ajuda de manuals disponibles en línia o bé fer un hort al balcó o a la terrassa: un hort vertical amb palets, i un petit espai, és suficient per començar. Una de cada vint cases australianes fan el seu propi compost, i així es pot tancar el cercle sense sortir de casa.

A Cuba, més del 50% dels aliments que es consumeixen a L’Havana son produïts a la pròpia ciutat: terrats, parcs, places, es converteixen en horts comunitaris. Si en tota crisi hi ha una part d’oportunitat aprofitem-la com va fer Cuba després de la caiguda de la Unió Soviètica, i fem dels espais públics un lloc on regenerar l’economia. IgrowSonoma.org ofereix una fantàstica guia sobre com crear una comunitat de persones per fer un hort comunitari i, d’aquesta manera, posar en pràctica l’agroecologia com una eina per restablir la coevolució social i ecològica.

Distribuir és cosa de tothom

A la península Ibèrica, dos de cada tres aliments son distribuïts per tres empreses (Carrefour, Mercadona i Eroski). Aquesta necessitat imperant de sortir del model de distribució actual ha portat a la creació a escala global de desenes, centenars i fins i tot milers de grups de consum, cooperatives de consum o centrals d’abastiment. Totes tenen en comú una distribució dels aliments (i en molts casos altres necessitats materials) basada en les necessitats i demandes del grup. Amb l’experiència s’ha demostrat que és un lloc ideal on introduir principis socials transformadors. Així, doncs, aquests grups van molt més enllà del mer consum i porten a la pràctica el consum de productes ecològics i de circuits curts, la presa de decisions per consens, l’organització d’activitats i tallers, visites a productors, o fins i tot l’elaboració d’un sistema de certificació.

Com garantir la qualitat?

Per altra banda, el propi sistema també elabora i adapta el seus propis sistemes de certificació de qualitat. Així, ja és habitual el segell “ecològic” present a les grans superfícies. Aquests segells estan fets pel sistema, ja que són sempre organismes oficials els qui en garanteixen la certificació, deixant de banda els productors i consumidors. Estan adaptats a les necessitats del mercat ja que aquests segells sols indiquen el compliment o no d’unes normes dictades per ells; es tracta d’una resposta ràpida per a un consumidor amb poc temps per decidir què vol menjar, d’on prové, a qui beneficia, etc.

Des de l’inici, l’ecologia es plantejava com una forma alternativa de producció i també distribució, però aquesta ha quedat oblidada, i engolida per les grans superfícies. Per això ja fa temps que és replanteja l’actual “capitalisme verd” i és donen sortides amb la creació de certificats que van més enllà; són els anomenats sistemes de garantia participativa (SGP), on els propis productors –amb l’ajuda dels consumidors– fan el seguiment i certifiquen la qualitat de cada producte. Existeixen molts models de SGP, com l’SGP Agroecològic de Perú, els SGP a Andalusia, les AMAP franceses o les ACP suïsses, una barreja de grups de consum i SGP.

Més enllà

Existeixen moltes altres alternatives per reapropiar-nos del sistema econòmic alimentari; per exemple: els menjadors ecològics, ja sigui a les escoles o els menjadors autogestionats al poble, barri o ciutat.

Cal actuar des de l’àmbit col·lectiu en el nostre consum, perquè el consum de “tomàquets ecològics” no és suficient per revertir la crisi ecològica global. Hem d’actuar des dels espais col·lectius per poder socialitzar les nostres propostes.

Des que prenem consciència que tots vivim en un mateix planeta, que no entén de fronteres artificials o culturals, no n’hi a prou amb una acció individual i tampoc amb una acció col·lectiva: també ens cal eradicar l’antinaturalitat del sistema agrícola industrial, el qual pren la supremacia humana com l’única llei inqüestionable que acabarà amb l’autodestrucció com a espècie. Cal caminar de forma conjunta, amb totes les espècies vives presents, cap a un model harmònic i equilibrat.

Campanya contra els herbicides

Diverses entitats estan iniciant aquesta primavera una campanya àmplia en contra d’una agricultura amb herbicides, ja que són un gran perill per a la salut del planeta. Les raons són moltes, però en ressaltem dues: Els processos normals de resistència per evolució de les males herbes fan que l’herbicida no tingui cap efecte als camps en uns anys i calgui inventar-ne de nous, o combinar nous i vells agrotòxics en una guerra sense fi que està perduda abans de començar. Els herbicides i en particular el còctel de glifosat com el Roundup són biocides que no només maten males herbes com han volgut fer creure Monsanto i altres multinacionals durant dues dècades, sinó que tenen una greu incidència sobre la salut humana i animal (en especial els amfibis, contribuint probablement a la seva actual extinció massiva). Els processos de regulació d’aquests i al-tres agrotòxics, i de moltes substàncies industrials que contaminen el medi, estan desfasats i no són fiables, i la incapacitat de controlar i regular aquests riscos fa necessari eliminar-los d’arrel.

El model de les centrals d’abastiment

Una central de proveïment és un espai físic públic (obert), que funciona d’una banda com a magatzem de productes agroecològics, artesanals i/o d’origen local, i d’altra banda, com a espai d’intercanvi i consum (botiga). Les centrals d’abastament interactuen directament amb els productors i/o consumidors proactius (persones que a més de consumir produeixen de manera habitual o esporàdica), sense intermediaris, per fer arribar el producte directament als consumidors. Una altra de les seves funcions és la d’acollir grups de consum, fomentant el consum de productes locals i de temporada.

Les centrals d’abastament compaginen l’ús de la moneda social i la moneda oficial (per exemple 1 kg de patates: 40% moneda social). Segons les necessitats en moneda oficial que tinguin els productors (per tirar endavant la producció), podran assumir de manera progressiva un major percentatge de moneda social, restant a poc a poc presència a la moneda oficial.

Quant al seu funcionament, són iniciatives completament autogestionades que s’autofinancen a través de l’acció col·lectiva i la participació local (es poden buscar aportacions de persones per realitzar compres col·lectives al davant), com a part d’una xarxa d’intercanvi bioregional o un nucli local. A més, són espais idonis per fomentar una perspectiva integral de l’economia, impulsant espais d’intercanvi i troc, així com d’economia comunitària. Per això, la Cooperativa Integral Catalana i les ecoxarxes els han canviat el nom: anteriorment es coneixien com a “centrals de compres”, mostrant una visió menys integral del model de relacions econòmiques a generar.