Bankia: tot seguix com estava previst

La caiguda de Bankia i l'aparició d'un nou forat econòmic que s'haurà de pagar amb diners públics a costa de les retallades en educació, sanitat i serveis socials, així com l'augment d'impostos, ha generat un allau de notícies, però molt pocs han relacionat aquesta fallida amb la política especuladora de Bancaixa que durant la darrera dècada va finançar la destrucció de l'horta. Llavors nosaltres ja vam avisar que aquest creixement ràpid no era més que una bombolla sense res que el sustentara i que es feia a costa d'un patrimoni ambiental, patrimonial, cultural i productiu acumulat per generacions. Ens van dir bojos i estúpids.

 

L'article següent analitza amb precisió com les arrels de l'actual crisi s'afonen en aquell esclat especulatiu.

 

Juan Torres López / Profesor d'economia a la Univesitat de Málaga

 

La gent que no té gaire idea de nombres i es limita a vore els telenotícies o llegir els titulars de la premsa potser contempli sorpresa el que està passant a Bankia. Tantes voltes se'ns ha dit que els bancs espanyols gaudixen d'excel·lent salut, que el Banc d'Espanya és un supervisor exemplar i que no s'havia de témer res, que és lògic que la majoria de les persones no es puguin explicar com és possible que llavors es produixin de tant en tant aquests episodis catastròfics que de sobte s'enduen per endavant a una entitat fins llavors qualificada per tots com a solvent i exemplar. És la conseqüència de la sèrie de grans mentides que s'estan llançant per ocultar la realitat del sistema financer espanyol i per dissimular l'estratègia que els banquers més poderosos han ideat per eixir de la crisi amb més força i privilegis que abans que ells mateixos la provocaren.

El que està passant és el resultat de la llarga connivència entre les autoritats, els bancs i els grans empresaris espanyols, especialment promotors i constructors. Entre tots ells van muntar un negoci extraordinàriament lucratiu al voltant de la bombolla immobiliària dels últims anys, propiciada al seu torn pels baixos tipus d'interès que necessitava Alemanya. De 1992 a 2007 el crèdit total dels bancs i caixes espanyoles va passar de 88.500 milions d'euros a 1,07 bilions i d'aquest increment una mica més del 60% va anar a parar a la construcció i l'habitatge.

Com els dipòsits que rebien eren clarament insuficients per proporcionar aquest crèdit, les entitats financeres espanyoles es van endeutar amb bancs estrangers, passant el crèdit rebut de 78.000 milions a 428.000 milions en el mateix període.

És important entendre que aquest increment impressionant del crèdit és la mateixa cosa que l'increment impressionant del negoci bancari, que consistix a crear deute. I va ser per poder aconseguir-ho que els bancs han estat imposant polítiques de liberalització del sòl, de foment de la compra d'habitatge, de privatització dels fons de pensions, o de moderació salarial i baixos ingressos perquè les famílies i les xicotetes i mitjanes empreses es veiessin més obligades a endeutar-se. Tot açò és el que impulsava la demanda de crèdit, és a dir, el que anava alimentant el negoci dels bancs.

Però al fer-ho, les entitats financeres van incorrent en riscos creixents: elevaven artificialment, mitjançant els seus taxadors, el valor dels negocis que finançaven i el preu dels pisos i donaven crèdits cada vegada més arriscats. Quan la crisi va esclatar emportant-se per l'aire la bombolla immobiliària o disminuint la capacitat de pagament dels deutors i hipotecats, la morositat es va multiplicar i la banca va començar a acumular actius que perdien ràpidament valor. Perdia capital i deixava de cobrar crèdits, mentre que seguia obligada a pagar els que havia rebut de l'exterior.

La patronal bancària va aconseguir de seguida que les autoritats europees autoritzessin canvis en la normativa comptable perquè els bancs poguessin dissimular aquestes pèrdues, deixant-los que inclogueren als seus balanços el valor que tenien quan van ser adquirits i no el de mercat actual. Gràcies a açò s'ocultaven la descapitalització ingent i la seua pèrdua de solvència. I gràcies al generós finançament i a les facilitats que rebien del Banc Central Europeu, anaven fent negoci amb el deute (en lloc de finançar l'economia) i, sobretot, s'anaven desprenent d'actius dolents en anar lliurant a canvi de la liquiditat que rebien.

Les autoritats han emparat els interessos dels banquers permetent que no hagin de mostrar clarament el seu menyscapte patrimonial, així que no sabem realment quina magnitud real té. Però ens pot donar una idea el fet que la seua solvència segueixi estant sota mínims i que siguen incapaços de tornar a funcionar normalment tot i haver rebut centenars de milers de milions d'euros del BCE.

En lloc de posar al descobert el que estava passant i fer que cada un fes front a les responsabilitats, les autoritats van cedir a les pressions dels banquers i van assumir que la solució per salvar-se seria acabar amb la part més feble del sistema perquè els grans bancs privats poguessen enfortir-se repartint-se el mercat que deixaven. En el nostre cas aquesta estratègia consistiria en anar desmantellant les caixes d'estalvis, que suposaven pràcticament la meitat del mercat, i que podien utilitzar fàcilment com a bocs expiatoris en haver estat lligades en gran part a una classe política, amb raó, cada volta més desprestigiada.

L'estratègia ha estat acurada i molt ben ordida. Sorprenentment, en un període en que no hi havia cap consens entre PSOE i PP, ambdós partits es van posar d'acord en qüestió de dies per aprovar una llei de caixes que, a diferència del que es feia amb els bancs privats, les obligava a "despullar-se" patrimonialment parlant. Aixina resultaria inevitable que mostressin la seua insolvència i mancances de capital i, per tant, que hagueren de recórrer a les solucions d'urgència que la pròpia llei contemplava: diferents formes de fusions entre elles que anirien aclarint el mercat.

En aquest procés les autoritats van tornar a actuar amb la mateixa complicitat amb les entitats financeres privades que van tenir anys abans quan van deixar que acumulassen el gran risc que després ha generat els problemes que ara patim, sempre que augmentassen sense parar el seu negoci i els seus beneficis. Així, tant el Banc d'Espanya com la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) o el govern espanyol van impulsar i van permetre que es dugueren a terme fusions entre caixes en condicions que portaven més problemes futurs que els que deien voler resoldre. El que era lògic si el que es volia no era salvar les caixes sinó justament el contrari, acabar amb elles perquè o bé fossin absorbides posteriorment per bancs privats, que desparesqueren o que reduïsqueren al mínim la seua presència al mercat.

Per referir-me al cas de Bankia, recordaré que es va encoratjar la seva fusió amb Bancaixa fent els ulls grossos davant les ocultacions i valoracions inadequades que anaven darrere d'aquesta última, deixant que la nova entitat resultant nasqués amb una llosa que li faria impossible tirar endavant. Avui dia, per exemple, el 80% dels morosos de Bankia procedixen de Bancaixa.

Més tard, es van impulsar eixides a Borsa realment impresentables, per no qualificar-les de manera més forta, que han suposat un autèntic engany per als membres, la immensa majoria dels quals han registrat ja pèrdues substancials en la seva inversió, i una capitalització pràcticament fallida de les entitats.

Era impossible que Bankia, com segurament li passarà a altres entitats procedents d'antigues caixes d'estalvis, sortís endavant en les condicions en què estava. Seria impossible que ho fes pràcticament qualsevol banc o caixa d'estalvis espanyol si se li obligués a valorar correctament els seus actius. Però molt menys ho la Bankia que arrossegava a Bancaixa. Si bé açò no pot exculpar els dirigents i directius de l'antiga CajaMadrid, una de les entitats que en major mesura ha estat subjecta al poder caciquil i que més habitualment ha practicat la manipulació dels valors reals dels actius per incrementar a com vol el crèdit en benefici de promotors, constructors i grans empresaris amics, a més de ser una de les que ha enganyat a major nombre de clients amb clàusules amagades, participacions preferents, swaps, etc.

El que passarà en els pròxims dies, o fins i tot hores, estava previst: es tracta d'anar avançant en la línia de posar tot el mercat financer a disposició dels grans bancs. Ara es "nacionalitzarà" el capital contaminat de Bankia mentre que es deixarà expedit el camí perquè en un futur més o menys immediat el capital net sigui absorbit per altres entitats o es mantingui com una entitat jibarizada.

Després es farà el mateix amb altres caixes bancaritzades. A poc a poc, perquè tot sembli un accident. Llevat que els creditors estrangers es vagin posant nerviosos, o que els especuladors s'agitin més del compte sobre el deute públic, que a la vista del que passarà amb Bankia, cada vegada és més evident que és el resultat d'un espoli conscientment organitzat per salvar els privilegis dels banquers i no, com diuen, del malbaratament en drets socials i béns públics. Si es compliquen les coses i si el govern de Rajoy seguix manifestant que només sap actuar mitjançant la improvisació i les contradiccions constants, perdent legitimitat i suport social per moments, és possible que tot s'avance i que s'impose des de fora el rescat generalitzat dels bancs espanyols perquè aquests paguen els seus deutes als alemanys i francesos. Ah, perdó, volia dir, el rescat "d'Espanya", ja saben.