Publicat al bloc Embolicart
El cas del patrimoni degradat o abandonat a Espanya és una cosa habitual. Són tants els exemples existents que seria més que complicat l'elaboració d'un llistat complet. Em sorprèn la normalitat amb què veiem casos al nostre voltant i com els tenim tan interioritzats que no ens costa desviar la mirada, sense causar cap problema ètic. Molts podríeu al·legar que no és època d'invertir en eixes coses, però el trist és que la majoria d'aquests béns porten dècades abandonats i en la majoria dels casos estan en mans privades i fins i tot són BIC. És escandalós el cas concret de les alqueries de l'Horta. Algunes d'elles són joies de l'arquitectura rural i altres petits palauets, però en qualsevol cas són mostra d'una història que marca la fesomia de l'horta valenciana, la casa de la Serena segle XVI, a l'Alfara del Patriarca (BIC de propietat privada) o l'Alqueria del Moro (segle XIV), a Benicalap (BIC propietat de la Gerenalitat) són alguns dels múltiples exemple que podríem posar. Però no només són aquest tipus de construccions les que es veuen abocades al desenteniment, hi ha convents, molins, esglésies, sèquies, fàbriques, trinxeres …
El Convent de Sant Dídac, fundat el 1599 i situat a l'Alfara del Patriarca, és un altre exemple de desídia administrativa i mala gestió. En l'actualitat està en abandó i és propietat de l'Ajuntament. Però no sempre va ser així, eixe convent va ser pròsper i de dimensions considerables. El 12 d'agost de 1835 es va suprimir la comunitat franciscana sota un Decret de Desamortització. Després d'açò va quedar pràcticament en ruïnes fins que el 1850 i convertit en una fàbrica de mistos, coneguda amb la marca "El Donat". Va patir diversos incendis que van despullar l'església de frescos i estucats. La fàbrica va canviar de mans, va passar a anomenar-se "El Globus", es va convertir en un negoci pròsper que donaria faena a la població. Curiosament, la caiguda de l'imperi dels Moroder no va tenir a veure amb problemes de fabricació o competitivitat, si no amb impostos abusius i càrregues fiscals, que servien el 1874 per finançar la guerra amb Filipines, que van acabar per danyar profundament. Finalment la fàbrica va acabar sent de l'Estat i les seues caixes de mistos reflectint l'humor i la crítica de l'època. Actualment es troba pràcticament en ruïnes, sense cap pla que console el seu destí que serà el mateix que el de la resta de béns que acumulem, mantenim i oblidem a mans de espoliadors i delinqüents. En aquest cas, com en el de molts altres, el Convent no només té un valor històric-artístic, sinó que va ser la font d'ingressos durant més d'un segle d'una població, va marcar fins i tot la fesomia de l'horta que l'envolta i vertebrar l'economia de la comarca. Així doncs, la barbaritat és encara més gran.
El pitjor de tots aquests casos, que simplement són una vaga il·lustració del cost real del patrimoni arquitectònic, és que costa diners mantenir-los però sens dubte costa més abandonar-los. És absurd que açò passe quan, suposadament tenim "tot" a favor de la protecció patrimonial: lleis, pressupostos, projeccions, plans de desenvolupament … llavors, per què passa? Si alguna cosa tinc clara, és que els responsables són normalment les administracions que o no s'encarreguen de que les lleis de patrimoni es complisquen o elles mateixes provoquen amb la seua deixadesa la ruïna del bé, a voltes, fins i tot amb unes intencions de dubtosa moralitat, que no busquen altra cosa que un enriquiment ràpid a costa del llegat patrimonial d'un poble, però tot i així no puc deixar de sentir-me responsable o còmplice de la seva devastació.
