L’economia verda versus l’economia solidària
Leonardo Boff / Alainet
El document zero de l'ONU per a Rio+20 encara és ostatge del vell paradigma de la dominació de la natura per extreure'n els majors beneficis possibles per als negocis i per al mercat. A través d'ell i en ell l'ésser humà busca els seus mitjans de vida i subsistència. L'economia verda radicalitza aquesta tendència, ja que com escrigué el diplomàtic i ecologista bolivià Pablo Solón «ella busca no només mercantilitzar la fusta de la selva sinó també la seua capacitat d'absorció de diòxid de carboni». Tot açò pot transformar-se en bons negociables pel mercat i pels bancs.
D'eixa manera el text es revela definitivament antropocèntric, com si tot es destinés a l'ús exclusiu dels humans i la Terra els hagués creat només a ells i no a altres éssers vius que exigixen també la sostenibilitat de les condicions ecològiques per a la seua permanència en eixe planeta. En resum: "El futur que volem", lema central del document de l'ONU, no és altra cosa que la prolongació del present. Aquest es presenta amenaçador i nega un futur d'esperança. En un context com eixe, no avançar és retrocedir i tancar les portes a allò nou. Hi ha a més un agreujant: tot el text gira entorn de l'economia. La pintem de verd o de marró, ella guarda sempre la seua lògica interna que es formula en la pregunta: quant puc guanyar en el menor temps, amb la menor inversió possible, mantenint una forta competitivitat? No siguem ingenus: el negoci de l'economia vigent és el negoci. Ella no proposa una nova relació amb la natura sentint-se part d'ella i responsable de la seua vitalitat i integritat. Molt al contrari, li fa una guerra total com denuncia el filòsof de l'ecologia Michel Serres. En eixa guerra no tenim cap possibilitat de vèncer. Ella ignora els nostres intents, seguix el seu curs fins i tot sense la nostra presència. Desxifrar el que ella ens vol dir (amb esdeveniments extrems, tsunamis, etc), defensar-nos dels efectes perjudicials i posar les seues energies al nostre favor, és Tasca de la intel·ligència.
Ella ens oferix informacions però no ens dicta comportaments. Aquests hem d'inventar-los nosaltres. Només seran bons si estan en conformitat amb els seus ritmes i cicles. Com a alternativa a aquesta economia de devastació, si volem tenir futur, necessitem oposar un altre paradigma d'economia de preservació, conservació i sosteniment de tota la vida. Necessitem produir, sí, però a partir dels béns i serveis que la natura ens oferix gratuïtament, respectant l'abast i els límits de cada bioregió, distribuint amb equitat els fruits assolits, pensant en els drets de les generacions futures i en els altres éssers de la comunitat de vida. Ella adquireix avui cos a través de l'economia biocentrada, solidària, agroecològica, familiar i orgànica. En ella cada comunitat busca garantir la seua sobirania alimentària: Produeix el que consumeix, articulant a productors i consumidors en una veritable democràcia alimentària. La Rio 92 consagrà el concepte antropocèntric i reduccionista de desenvolupament sostenible, elaborat per l'informe Brundland de 1987 de l'ONU. Es va transformar en un dogma professat pels documents oficials, pels estats i empreses sense ser mai sotmès a una crítica seriosa. Segrestar la sostenibilitat només per al seu camp i així distorsionar les relacions amb la natura. Els desastres que li causava eren vistos com externalitats que no cabia considerar. Però passa que aquests es van tornar amenaçadors, capaços de destruir les bases fisicoquímiques que sustenten la vida humana i gran part de la biosfera. Això no ha estat superat per l'economia verda. Aquesta configura un parany dels països rics, especialment de l'OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) que va produir el text teòric del PNUMA, Iniciativa de l'Economia Verda. Amb açò descarten astutament la discussió sobre la sostenibilitat, la justícia social i psicològica, l'escalfament global, el model econòmic fracassat i el canvi de punt de vista, una mirada diferent sobre el planeta que puga projectar un futur real per a la humanitat i per a la Terra. Juntament amb la Rio+20 seria molt positiu rescatar també l'Estocolm+40. En aquesta primera conferència mundial de l'ONU realitzada del 5 al 15 juliol de 1972 a la capital de Suècia sobre l'Ambient humà, el focus central no era el desenvolupament sinó la cura i la responsabilitat col·lectiva per tot el que ens envolta i que està en accelerat procés de degradació, afectant a tots i especialment als països pobres. Era una perspectiva humanística i generosa, que es va perdre amb la carpeta tancada del desenvolupament sostenible i, ara, amb l'economia verda.
Leonardo Boff és teòleg i filòsof, autor de "Sustentabilidade: o que é eo que não é"