Sorgeix el segell “microvinya” per reivindicar la cultura del minifundi
Eva Terol / El País
El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix el minifundi com "finca rústica, que per la seua reduïda extensió, no pot ser objecte en si mateixa de cultiu en condicions remuneradores". Un empresari de Muro d'Alcoi s'ha entestat a contradir a la RAE.
Juan Cascant, copropietari de la bodega el Celler de la Muntanya i precursor del segell Microvinya, porta diversos anys demostrant amb fets i amb xifres, que aquest model d'agricultura, "terriblement injuriat i sinònim de pobresa" no només és rendible econòmicament, sinó generador de riquesa social, mediambiental i cultural.
Els set vins que elabora eixa empresa vitivinícola de l'Alcoià-Comtat procedeixen tots de microvinyes: petits bancals (alguns nous, altres recuperats) de Muro, Beniarrés o Gaianes on es llauren les mateixes varietats de raïm que fa segles. Les terres pertanyen a arquitectes, advocats, electricistes, carnissers, professores, mestresses de casa i algun llaurador. En total, 28 microvinyes integren el projecte i cada un manté amb el celler un acord de remuneració diferent.
"El que la nostra etiqueta acredita" explica Cascant, "és que al productor se li ha pagat de manera justa". Per poder reproduir-les s'ha de poder constatar a més "que es treballa amb respecte a la mare Terra i amb varietats autòctones, que hi ha una intenció de formar part de l'entorn i generar una activitat social vinculada al camp i, finalment, que la promoció del producte es realitza mitjançant la nostra cultura ".
Amb eixa filosofia, al Celler de la Muntanya ha aconseguit entrar amb molt bon peu al mercat nord-americà i l'alemany, on alguns dels seus vins, com Celler de la Muntanya-Negre o Lliure Albir poden degustar en restaurants i adquirir-se en botigues gurmet.
"Per descomptat que el concepte ètic reporta beneficis", remarca Cascant, mentre recorda que ni ell, ni el seu amic Toni Boronat, pretenien fer cap negoci quan van començar la seua aventura, amb diverses soques i una bóta. El vi els va eixir millor del que esperaven i en no disposar de terres ni recursos per comprar-les, van proposar als seus veïns plantar raïm com qui planta tomaques, "per recuperar entre tots el paisatge, fer vi de qualitat i participar una activitat lúdica".
"Fem parcs naturals i gastem molts diners en salvaguardar el nostre paisatge, el nostre ecosistema mediterrani, sense aconseguir-ho. Però el nostre camp és minifundista i només se salvaran si l'home ho treballa, i amb açò el paisatge i l'ecosistema, i a més gratis ", conclou.