El creador defensava un model de ciutat que integrés dins d'un gran cinturó l'horta i establira un diàleg amb els poblats marítims – «L'arquitectura fa a l'home, el seu hàbitat i abans de res assumeix una responsabilitat», afirmava
J. R. SEGUÍ / Levante
No li agradava molt que li digueren el «mestre dels arquitectes», encara que n'havia format a diverses generacions. Però la veritat és que Juan José Estellés va viure entre dos segles d'arquitectura i urbanisme i va ser testimoni directe de les diferents Valències que l'arquitectura o l'absència de criteris arquitectònics, en alguns moments, anaven deixant a la ciutat.
Una ciutat que a ell li preocupava, com reconeixia, i el passat de la qual recordava amb certa nostàlgia. Ell sí que tenia un model de ciutat, de Gran València, com la definia. Aquella que incloïa l'horta dins d'un gran cinturó. Però també reconeixia que a partir dels anys cinquanta els plans urbanístics s'havien sacrificat a la construcció com a negoci i no a la solució de l'habitatge o l'urbs.
I aixina, per exemple, recordava en ple debat ciutadà sobre el Cabanyal que eixe havia perdut feia moltes dècades seua personalitat amb eixamples i finques de sis pisos. Creia en una ciutat que havia de créixer per les zones altes de Burjassot i Godella i, alhora, solucionar la seua relació amb els poblats marítims. «València seria més interessant si s'hagueren estudiat els canvis», manifestava sense dubtar-ho en una entrevista amb aquest diari coincidint amb l'homenatge que li dedicaven els arquitectes el 2009.
Tot i açò, la considerava una ciutat interessant amb bons racons i edificis genials, com la Plaça del Mercat, la Llotja, els Sants Joans, el Mercat Central, l'Ajuntament, l'Estació del Nord, el Mercat de Colom, racons del Carme o el rehabilitat teatre romà de Sagunt, projecte de Grassi i Portaceli, que va dirigir ell.
Es definia com un arquitecte les obres del qual havien de tenir com a lema unes condicions de «racionalitat, competència i respecte als problemes plantejats». La seua idea era que l'arquitectura havia de resoldre els problemes sense afegir extravagàncies.
Per açò, no li agradava l'arquitectura espectacle, la dels arquitectes que només estan interessats a crear icones mediàtiques i els projectes, afirmava, no influiran gaire en la Història. Tot i açò, respectava en profunditat l'obra de Norman Foster i la d'altres contemporanis. Al cap ia la fi, tots ells havien fet alguna cosa interessant.
Estellés era un racionalista que admirava Demetrio Ribes, Paco Mora, Mies van der Rohe, Rudolf Michael Schindler o Giorgio Grassi, com confessava, i estava enamorat d'eixe discret però elegant edifici del carrer Ciril Amorós de València, herència de l'Escola vienesa i conegut com l'edifici Ferrer.
Autor d'obres com l'edifici Sant Tomàs de Villanueva, el Centre de Rehabilitació de Llevant, el mateix estadi del Llevant UE, inclòs aquell mos de la graderia, on li van fer «una faena» per culpa de la manca d'acord amb el propietari d'un bancal annex i que la primera idea dels promotors havia estat alçar una plaça de bous al solar. Estellés era un gran conversador. I un home vitalista. Amic dels seus amics de tota la vida. De tertúlia, menjar en data fixa i sobretaula. Va canviar tenir una àmplia obra amb la qual ser avui més reconegut per la docència a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de València. «La docència m'ha resolt la comunicació amb les generacions més joves i m'ha permès continuar aprenent. Quan ets professor tot ho llegeixes amb altres ulls », confessava per lamentar-se que València no hagués pogut consolidar una pròpia escola de segell identificable, encara que s'intentés, ja que els arquitectes valencians han estat grups que no anaven per la mateixa direcció.
Estellés sí deixa escola, aquella els membres encara pensen que «l'arquitectura fa a l'home, el seu hàbitat i abans de res assumeix una responsabilitat».
