El gall de canyar és una de les aus més representades en la iconografia de l'antiga Roma
JOSÉ SIERRA / Levante
El gall de canyar (Porphyrio porphyrio) va deixar de nidificar a les zones humides del País Valencià en els primers anys del segle XX. «La caça excessiva i la transformació d'aiguamolls» van ser les causes comunament acceptades del seu declivi, segons escrivia fa uns anys Juan Antonio Gómez, director del Centre de Recuperació de Fauna del Saler de la Generalitat Valenciana. No obstant açò, hui admet una tercera causa o detonant d'un declivi que arrenca, probablement, del dia el qual la polla va deixar de ser una au domèstica, una mena de mascota habituada a la presència humana que corria, jugava i fins vacil·lava als grangers.
Juan Antonio Gómez assegura que durant els treballs previs a la reintroducció del gall a l'Albufera de València van recollir alguns testimonis de gent gran, habitants de l'entorn de la zona humida, que recordaven al gall pròxim a casa seua, picant tot el que trobava al seu pas, com un més de la família, abans que gossos i gats "molt més útils" el desplaçassen.
«Hi ha alguna cosa estranya en la distribució del polla blava envoltant la Mediterrània que no es correspon amb cap altra au», explica l'investigador. «A més, excepte en el Nil, on tenen la seua pròpia varietat, és sempre la mateixa subespècie», afegeix.
Una possible resposta a eixa peculiar distribució va arribar el 1999, quan la Granja, després de l'èxit internacional del programa de reintroducció del gall a l'Albufera, va col·laborar en experiències similars a Portugal i Sicília. «Una de les raons que ens van donar a Coimbra, d'on va desaparèixer al segle XIX, va ser que la polla estava allà des de l'època romana», relata. Així ho testifiquen desenes de mosaics a les ruïnes de Conímbriga en què el «gall de Canyar» és un dels motius ornamentals més repetits.
L'any 2000, i un cop consolidades les poblacions de gall a l'Albufera, la Granja rebia la visita de l'Institut Nazionale per la Fauna selvàtica. Volien reintroduir la polla a Sicília, d'on va desaparèixer a la dècada dels cinquanta del segle XIX. També allà, la polla blava estava en desenes de mosaics, com a l'Alcúdia d'Elx, a Tunísia i Pompeia i tota la Mediterrània. Des de llavors, Juan Antonio Gómez recopila tota la informació que li arriba a través de treballs científics i també d'amics que descobreixen per ell la presència del gall de canyar en museus i ruïnes romanes.
Al treball en la vessant històrica i arqueològica, se suma l'òptica del naturalista que representa Gómez. «Ja hi ha alguns estudis que apunten al gall com l'au utilitzada pels àugurs que acompanyaven les legions i que endevinaven el futur segons volaven els pardals. La polla vola amb dificultat, de manera que era fàcil per als àugurs seguir les seues evolucions. Els seus comportaments són molt diferents a altres aus aquàtiques. És un pardal que li agrada fer-se notar i que sempre ha fet parlar », afegeix.
Eixe ús «sagrat» "la seua carn no té qualitat i és fàcil caçar" justificaria la seua expansió i peculiar distribució a partir d'una subespècie procedent de l'Iran, que estudis d'ADN en projecte podrien acreditar. Després de les legions arribava la romanització i amb ella, probablement, els galls de canyar corrent per estanys i jardins. I així fins al segle XIX.
Plini cita al gall a la vella Roma, on se li atribueix la qualitat de desemmascarar a la dona adúltera i segles després ho fan també Luis de Camoens, Martín Villaverde (1570) en el seu «Bestiari de Joan d'Àustria» i Gaspar Escolano ( 1611) a les «Dècades de la història de la insigne i coronada ciutat i regne de València». Sempre domèstic i sempre proper, la polla blava torna a regnar a l'Albufera.
Valencians pel món
L'èxit de la cria en captivitat i reintroducció del gall ha estat reconegut a Europa, aportant un gran prestigi en aquest camp a la Generalitat Valenciana, que va saber implicar els veïns en eixe programa a través dels escolars del Palmar. Després d'adquirir una població estable de més de dos-cents exemplars, els galls de canyar valencians han repoblat aiguamolls a tot Espanya, Itàlia i Portugal.
