En defensa de l’horta
Manuel García Ferrando / Levante
La lectura de dos llibres amb títols molt diferents han ocupat bona part del meu oci nadalenc, dos llibres que han resultat ser complementaris perquè, tot i la diferència aparent de la seua temàtica, estudien el problema fonamental de la tasca humana, com és la persistència i en alguns casos l'increment de la desigualtat social.
El primer, “La Huerta de Valencia. Un paisaje cultural con futuro incierto” és una recent publicació de la Universitat de València (2012), coordinada pels professors Joan Romero i Miquel Francés, reuneix en els seus onze capítols els estudis i reflexions més interessants que he llegit fins ara sobre un dels paisatges culturals de la Mediterrània: l'Horta de València i dels quaranta-quatre municipis que la integren.
El segon llibre, “Por qué fracasan los países. Los orígenes del poder, la prosperidad y la pobreza” (2012), del qual són autors els professors Robinson i Acemoglu de Harvard i MIT respectivament, és la més lúcida reflexió sociohistòrica, econòmica i política que he llegit sobre el continu fracàs, al llarg de la seua història, de tants països en aquest universal desig de crear riquesa i prosperitat en els seus territoris per al conjunt de la població que els habita. Reflexions que ens ajuden a comprendre millor les conclusions a les quals arriben els autors del primer dels llibres de per què s'està esgotant el temps de propostes per preservar eixe espai excepcional que és l'Horta de València com una de les grans hortes metropolitanes europees.
I és que sense una clara, contundent i urgent legislació que la protegisca, l'Horta corre el risc de desaparèixer, de degradar fins al punt de fer-la irreconeixible, sucumbint a l'impuls urbanitzador. Un impuls per ara desactivat per l'estancament de la construcció que ha seguit a la crisi de 2007 de la bombolla immobiliària, però que pot reactivar-se d'ací a uns anys si no s'aprova en les Corts un pla d'acció territorial específic, que impedisca que el sòl agrícola encara existent es convertisca en sòl urbà en les tres pròximes dècades, quan el nou cicle econòmic expansiu que tard o d'hora ressorgirà, faça de la construcció un cop més el principal i absorbent motor del creixement econòmic amb les suculentes i obscenes plusvàlues que solen acompanyar la reclassificació del sòl agrícola en urbà. Unes plusvàlues de les que s'apropiaran, un cop més, les elits polítiques, empresarials i financeres dominants, d'esquena a les necessitats del conjunt de la població valenciana.
Com es mostra en el segon llibre que tracta de donar resposta al perquè de les societats fracassades, l'activitat econòmica predominant en elles descansa en institucions econòmiques i polítiques extractives, que tenen com a objectiu extreure rendes i riqueses d'un subconjunt de la societat per beneficiar a un subconjunt diferent. En clau valenciana, significa que les plusvàlues que pot generar la transformació del sòl agrícola de l'Horta beneficien principalment al sector de la construcció i les elits polítiques que les controlen, impedint un desenvolupament més sostenible, harmònic i humà com el que podria tenir lloc en cas que hi haja institucions econòmiques i polítiques inclusives, plenament democràtiques, que puguen orientar-se per beneficiar el conjunt de la societat.
Atès que en l'Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, aprovada mitjançant Decret pel Consell el gener del 2011, en referir-se a València com una àrea funcional que inclou a noranta municipis, s'assenyala "sense oferir una fonamentació científicament rigorosa" que pot ser l'embrió d '“una regió urbana de tres milions d'habitants, amb un extraordinari potencial per arribar a ser una de les més importants de la Unió Europea i liderar les ciutats de l'Europa meridional”. Una previsió que deixa de banda el desenvolupament de l'Horta amb una agricultura ecològicament sostenible, rendible, adreçada principalment al subministrament de productes de qualitat a la població de l'àrea metropolitana.
I tot conservant la seva funció cultural identitària i paisatgística, així com el desplegament de noves funcions socials de l'oci, turisme i esplai, incloent “horts familiars”, que com s'està comprovant en els municipis que els han creat, serveixen per reforçar els llaços identitaris de la població urbana amb la “seua” Horta. Crec que el llibre sobre l'Horta, convenientment difós, podria servir per reactivar una nova iniciativa legislativa popular com la de 2001 que propiciés l'aprovació a les Corts d'una urgent i molt necessitada Llei o Pla d'acció territorial per a l'actual àrea metropolitana de València .