Vidal Maté / Trigo limpio
Fa vàries dècades, la fixació anual dels preus institucionals era la gran negociació del sector agrari per defensar les seues rendes. Era quan els preus agraris, per algunes de les produccions més importants, es fixaven de baix a dalt i funcionaven alguns mecanismes per a la regulació dels mercats. Avui, amb els grans grups de la distribució com els nous convidats, els preus es fixen de dalt a baix, des dels lineals fins a la granja, l'horta o la indústria transformadora, en funció de les seues estratègies comercials.
D'acord amb eixe nou escenari, l'elaboració d'una llei de la cadena alimentària on es pogués aconseguir un major equilibri d'interessos i posar límit al poder dominant d'una gran distribució, ha constituït un dels objectius perseguits pel conjunt dels sectors agrari i alimentari amb el total suport del Ministeri d'Agricultura. Així apareixia, en un treball de diversos anys, l'actual projecte de llei per a la millora de la Cadena Alimentària sobre la base de les demandes del sector i de les línies directrius contemplades en el Llibre Verd sobre el mateix problema que està elaborant Brussel·les. I, en el seu contingut, unes poques idees claus. Contractes obligatoris per a totes les operacions de compravenda en el procés de la cadena, un codi de bones pràctiques i sobretot una llista de pràctiques abusives prohibides, mecanismes de denúncies anònims i inspeccions i multes pels incompliments.
Davant este escenari, la Comissió Nacional de la Competència (CNC) s'ha despatxat en un informe contra el projecte al qual, en conjunt, qualifica com intervencionista i innecessari i reclama la seua modificació. Per la CNC, encara que siga hui un dels debats comunitaris més importants i en diferents països, el projecte no és oportú en el temps. El mateix organisme va a més i assenyala que l'existència de desequilibris en la cadena no són dolents en ser alguna cosa consubstancial amb els mercats i que algunes pràctiques, qualificades com abusives, no tenen per què ser dolentes quant inciten a l'eficiència i la competitivitat . Per açò, entén que no té sentit que es puguen aplicar sancions contra aquestes. En resum, el Ministeri d'Agricultura està dominat per una filosofia intervencionista i no hi cap una nova llei quan ja existeixen avui normes i mecanismes per aturar les pràctiques que es denuncien. Agricultura ha dit que seguirà endavant amb la seua iniciativa per posar ordre a una situació de desequilibri i al poder dominant d'una gran distribució que pot oferir alguns productes més barats als consumidors a costa de destruir un teixit econòmic en la indústria nacional i en el camp.
Els sectors agrari i alimentari estan ja acostumats a tenir en l'anomenada CNC aun organisme que vigila tots els teus moviments. Una CNC que escorcolla igualment cada pas del Ministeri d'Agricultura quan vol canviar algunes coses dels mercats que grinyolen al més sord i que els homes d'Economia no vulguen sentir. Una CNC ràpida per obrir un expedient a un llaurador que, fart, en una situació de mercats enfonsats, té l'ocurrència d'amenaçar amb no vendre per sota d'un preu determinat, mentre eixa mateixa CNC s'ha resistit habitualment a obrir expedients a empreses quasi monopolístiques que venen mitjans de producció en el sector agrari davant les reiterades denúncies dels llauradors. Una CNC que, és el més sorprenent, en un informe de fa un any alertava sobre les pràctiques abusives de la gran distribució de la qual deia que només quatre grups havien passat de controlar el 48,7% del mercat alimentari el 2002 al 60% el 2009.
En tota eixa batalla, a un se li ocorre pensar si la CNC en la cosa agrària, és el gos de presa, vigilant i protector només de l'IPC com a mecanisme de suport al govern, o es tracta d'un organisme que va per lliure com un cos especial de guardians de la puresa liberal, és a dir, deixar el mercat a la seua lliure competència, quan uns més forts dominen a altres més febles i desorganitzats com un toc d'atenció perquè siguen més eficients. Caldria preguntar-se si la CNC veu en esta pressió dels grans, des de la seua posició dominant dels sectors agrari i alimentari, com un esperó perquè els mateixos siguen més competitius, que fabriquen o produisquen i venguen més i més barat, sense assenyalar eixe límit on puguen morir per asfíxia. A un se li ocorre pensar si el que veu Agricultura, amb diversos advocats de l'Estat a les seues files, és molt diferent al que veuen en Economia altres advocats de l'Estat, si han estudiat en universitats diferents o són de governs diferents.
Un es pregunta que, si la CNC s'oposa també al projecte perquè ja existeixen avui normes per corregir aquestes pràctiques abusives com incompliment de contractes, cobraments il·legals per entrar en un lineal, capçaleres, publicitat, estocs, trencaments o furts de productes, pagaments complementaris , per què no ha actuat ja contra estes en el passay. I un dubta, finalment, si en la cosa agrària, la CNC és la Comissió Nacional de la Competència, d'Economia o la Confederació Nacional de Centres Comercials.
