L’Horta Tradicional Valenciana. Propostes per a la seua protecció. (Part I)

Rosa Mª Lorente (www.eolexcitylab.com) / Embolicart

Tot i la a voltes tediosa i àrdua tasca de navegar entre tanta paraula, per a un jurista tractar de proposar mesures per a la salvaguarda d'un territori sense tenir la tendència immediata de buscar-ne la solució en el sistema normatiu, és impossible. Tot passa per la llei. I és aixina per dos senzills motius, el primer i més evident és de formació professional i el segon, el convenciment que la lluita també està en un sistema legislatiu i judicial just, que empare i legitime la protecció del nostre patrimoni cultural i natural. Amb eixe convenciment s'elabora eixe xicotet article, tractant d'aportar idees al profund debat iniciant fa ja alguns anys sobre la protecció de l'horta tradicional.

No cal regulació que ens done raons jurídiques per a la protecció de les hortes tradicionals al País Valencià, un dels Principis directors de la recent Estratègia territorial de la Comunitat Valenciana, és conservar i fomentar la diversitat i multifuncionalitat del paisatge rural, en particular d'aquells espais agraris amb major significat històric, patrimonial i identitari, com les hortes, vinyes tradicionals, oliveres i paisatges de la pedra de secà. Incloent-se en el corresponent catàleg com paisatges de rellevància regional, l'Horta i hortes del País Valencià.

Però com sol passar la qüestió sobre la protecció de l'Horta es complica quan aterrem a la realitat de les seues sèquies, on la complexa bellesa del seu entramat hidràulic, la genuïna i històrica administració de justícia de l'aigua, la biodiversitat d'eixe territori antropitzat, la seua patrimoni material i immaterial, la converteixen en un espai únic però necessitat d'una protecció adequada capaç d'abastar tots els elements que la componen. L'Horta amenaçada durant anys per un urbanisme depredador i especulatiu, segueix tenint com a principal amenaça la requalificació i desprotecció dels seus terrenys i la manca de relleu generacional dels llauradors. Intentar donar una solució al procés de destrucció accelerat dels últims anys passa per buscar una protecció integral i una figura jurídica adequada que aconsegueixi finalment protegir l'Horta de l'asfalt.

L'Informe Dobris de l'Agència Europea de Medi Ambient (1998), considera l'Horta de València i l'Horta del Baix Segura com espais únics, només s'identifica a tota Europa altres cincs espais similars.

L'horta constitueix per a la població del Baix Segura i de la ciutat de València un senyal d'identitat, arrelat en la memòria col·lectiva, es diu que el paisatge és un estat de l'ànima. Tot i açò durant el segle XX ha patit una minva considerable de la superfície d'horta tradicional, convertint-se en la reserva de sòl per al litoral i en un reducte de turisme residencial europeu (així ha estat al Baix Segura). Molts i molt dispars són els problemes que amenacen a aquest sistema agrari únic, des de les crisis de les explotacions agrícoles i la rendibilitat de les terres, la modernització del regadiu, la degradació del paisatge, la urbanització i fragmentació de l'Horta per les infraestructures, l'entubament de les sèquies i la pèrdua de patrimoni hidràulic i de biodiversitat i que té com a origen dels seus mals la desídia de la classe política incapaç de comprendre i valorar la singularitat d'eixe meravellós paisatge.

Un altre problema que es llança al debat proteccionista és la recuperació i manteniment de la seva funcionalitat. La qüestió és: és possible conservar l'Horta com un paisatge viu on l'agricultura siga l'activitat principal? Este hauria de ser l'objectiu. En la meua opinió i amb vista a una protecció duradora d'eixe tipus d'espais, recuperar i fomentar una agricultura sostenible, millorant els canals de comercialització, potenciant una marca de qualitat dels productes d'horta, comptant en tot moment amb l'opinió i participació protagonista dels llauradors és essencial per a la supervivència d'aquest espai agrari, el contrari suposaria un procés en cadena de desprotecció.

El 2009 es va declarar Patrimoni de la Humanitat, en la categoria de bé immaterial, el Tribunal de les Aigües i el Consell d'Homes Bons, institucions d'administració de justícia d'aigua a les hortes de València i Múrcia respectivament. Però eixa declaració es va fer en relació a un territori: l'hortolà i en atenció al seu patrimoni hidràulic i al sistema de reg tradicional. Una cosa va amb l'altra i viceversa. Resulta tristament sorprenent que en eixa tramitació es deixés fora als Jutjats Privatius d'Aigua de l'horta d'Oriola i les primeres ordenances de la qual tenen l'origen en Alfons X el Savi després de la Reconquesta cristiana al segle XIII.

Doncs bé, el 2006, amb caràcter previ, es va declarar Bé d'Interès Cultural el Tribunal de les Aigües de València, mitjançant el DECRET 73/2006, de 26 de maig, on es deia expressament que "La conservació del Tribunal de les Aigües de l'Horta de València està supeditada al manteniment de les comunitats de regants, i de la pràctica de l'agricultura tradicional de regadiu". Açò significa que sense agricultura no hi haurà patrimoni immaterial de protegir. No es pot administrar el que no existeix.

Des d'aquesta perspectiva, els moviments socials i ecologistes en defensa de l'horta no busquen la conservació d'un vestigi del passat, impulsats per un ideal romàntic que implique únicament museïtzar un espai, el que es busca és la rendibilitat de l'agricultura, la pervivència de seva funcionalitat i amb això la supervivència de la pròpia Horta.