Ni horta, ni barraques, ni vida, ni ZAL a la Punta
L'àrea de serveis per a empreses portuàries porta urbanitzada una dècada, però segueix sense vendre ni una parcel·la. Els veïns desallotjats recorden que res del que es va prometre s'ha complert
Mónica Ros / Levante
Les màquines excavadores van entrar als camps d'horta de la Punta de l'1 de juliol de 2002, i amb elles, els enderrocs de cases, alqueries, parcel·les i barraques centenàries. La recuperació urbana de la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL) del port de València es va vendre com un projecte urgent i necessari, com una infraestructura estratègica que assegurava la continuïtat de la cadena de transport per a les empreses ja ubicades al País Valencià i per a aquelles companyies que projectaven un centre de distribució intermodal a la Mediterrània.
Però eixos 683.000 metres quadrats que necessitava el projecte eren de 620 persones que van veure com les seues cases es convertien en runes després d'expropiar els terrenys i prometre un reallotjament que va trigar vuit anys a arribar.
El 36% dels afectats va acceptar un conveni que va fixar les expropiacions a raó de 5.000 pessetes per metre quadrat. Una quantia que van considerar raonable si es té en compte el preu inicial de 200 pessetes que figurava en el document oficial de la Conselleria d'Obres Públiques. Altres van veure com les seues cases de 400 metres quadrats es van expropiar per 52 euros, a preu de sòl rústic. Els menys, encara que els més afortunats, van cobrar 711 euros per metre quadrat. A dia d'avui, hi ha qui encara no ha cobrat. La gran majoria té les qüestions pendents de cobrament en mans dels seus advocats, i tots s'enerven quan, onze anys després dels enderrocs, dotze des que s'anunciés el projecte, i 18 des que va començar a forjar-se, veuen que el lloc on estaven seus habitatges s'ha convertit en un solar gegantí on ja no queda ni l'última alqueria protegida, que va aguantar un temps a la zona (fins que es va ensorrar per falta de manteniment) com l'única mostra del que antuvi va ser l'horta de La Punta.
I és que la ZAL portuària impulsada el 1994 es va acabar el 2006, però està inoperativa perquè segueix sense vendre ni una parcel·la. I açò que els tràmits burocràtics que mantenia el projecte bloquejat ja estan resolts. I que l'Autoritat Portuària de València (APV) va injectar 50,9 milions d'euros fa dos anys perquè la societat filial València Plataforma Intermodal Logística (que explota la ZAL) pogués controlar el recinte, urbanitzat fa ja més d'una dècada amb una inversió de més de tres milions d'euros.
El Port de València, però, insisteix en les múltiples gestions que està realitzant per atreure l'activitat. I ni aixina. No hi ha res en una ZAL que consta de 683.000 metres quadrats de superfície total, dels quals 309.865 corresponen a sòl destinat a activitats logístiques. Avui, parcel·les de terra, matolls i pedra "travessades per l'autopista del Saler" ocupa el que abans va ser horta, habitatges i vida. La vida d'uns veïns que va canviar de manera radical a finals de l'any 2000, quan l'empresa creada per gestionar la ZAL notificà l'ocupació de sòl als amos dels terrenys. I ho va fer emprant la via d'urgència per obtenir la terra, el que impedia als propietaris negar-se a l'ocupació. Hi havia pressa per convertir el port de València en el referent del trànsit de mercaderies de la Mediterrània.
I què va ser-ne dels veïns que van ser expropiats? La teoria estava clara, però la pràctica va ser ben diferent. L'Autoritat Portuària els va prometre 151 habitatges unifamiliars a l'altra part de les vies del tren, 76 en la primera fase i 75 a la segona. Només estan construïdes i habitades les de la primera fase i no en totes resideixen reallotjats de la Punta ja que molts veïns no van poder pagar els 120.000 euros que costava l'adquisició d'una d'aquestes «casa de poble». I és que, després de l'expropiació, el compromís va ser el de reubicar-los a la zona, però no a canvi de les seves terres o sense cap pagament. Els que hi viuen paguen religiosament les seues hipoteques. Com van quedar habitatges desocupats, l'Institut Valencià de l'Habitatge (Ivvsa) va decidir subhastar les cases. Per açò, a la zona també resideixen veïns que no tenen res a veure amb les expropiacions i que han pagat pels seus habitatges protegits fins a 150.000 euros. Però, a més, les cases previstes per albergar als reallotjats trigaren anys a arribar. Els enderrocs es van iniciar el 2002, però el lliurament de claus als afectats no es va produir fins al 2007. I ací no va quedar-se la cosa. Fins a un any després (febrer de 2008) els veïns de la Punta no van poder tornar a la pedania.
Els compromisos que va adquirir l'Autoritat Portuària amb els afectats també passaven per aconseguir-los una feina i pagar el lloguer dels habitatges que ocupaven fins que pogueren ocupar les «cases de poble» del reallotjament. No obstant açò, el pagament va rondar els 180 euros al mes, segons els afectats, una quantia insuficient per a una època de bombolla immobiliària on els arrendaments «no baixaven dels 400 euros».
Ni sorolls ni records
Cinc de les 70 hectàrees d'horta que es van ocupar per la ZAL es van reservar per a construir els habitatges dels expropiats. Els 76 habitatges de la primera fase es divideixen en sis carrers on no se sent una ànima. Les cases són «de poble», verdes, amb pati interior, però no hi ha cap escletxa de la vida d'horta que abans van protagonitzar estos mateixos veïns.
Per a la majoria dels residents del bloc d'habitatges unifamiliars coneguts com el «els expropiats de la ZAL» parlar dels enderrocs, dels desallotjaments, de les expropiacions i dels reallotjaments és recordar, onze anys després, «el dolor, la angoixa, la depressió, la impotència i la injustícia »d'una situació que encara no està resolta. I és que la gran majoria encara està lluitant «una indemnització decent per tot el mal que ens han fet».
Sis anys pagant lloguer fins al lliurament de claus
L'Entitat Pública Empresarial del Sòl (SEPES) "dependent del Ministeri d'Habitatge" va ser qui va expropiar les 70 de les 65 hectàrees d'horta per a la ZAL. Les cinc restants es van reservar per a construir els habitatges del reallotjament. El conveni subscrit l'any 2000 pel Sepes i la Generalitat Valenciana obligava a l'administració autonòmica a «garantir» el dret del reallotjament dels expropiats i, per tant, a construir els habitatges. No obstant açò, les cases es van construir sense que el Sepes fes efectiva la segregació de les parcel·les residencials i la seua venda a la Generalitat. Fins que aquest moment va arribar, els veïns van viure de lloguer, o amb familiars, on van poder o van voler. I és que només quatre veïns van acceptar el reallotjament en habitatges de l'Ivvsa a Algemesí, Silla, el Puig o Paiporta ja que la majoria no volia residir a tants quilòmetres de la Punta i va preferir pagar arrendaments privats a les pedanies properes.