La comarca de l'Horta està integrada per 44 municipis on viuen un milió i mig d'habitants. L'horta deu el seu nom a la gran quantitat d'hortes que alberga, concentrades majoritàriament en la perifèria de la capital i en alguns municipis al nord com Alboraia, Meliana i Foios, o altres més al sud com Catarroja i Torrent.
Actualment eixe conjunt d'hortes ocupa unes 7.000 hectàrees i malgrat haver-ne perdut 3.000 per l'especulació urbanística dels últims anys, l'horta valenciana encara és la més important d'Europa per la seva antiguitat, complexitat i conservació.
Malauradament avui es troba en perill d'extinció i encara que té un incalculable valor ecològic i paisatgístic no ha estat declarada com a espai protegit dins la Xarxa Natura2000 europea, i tampoc està inclosa en les polítiques turístiques de València
Ressenya històrica
La relació de l'horta amb la ciutat sempre ha estat de cooperació mútua
Els ibers van establir assentaments a l'Horta i van beneficiar-se de la fertilitat i la capacitat productiva de les seues terres, una de les troballes arqueològiques d'assentaments pre-romans més importants és el Tos Pelat, a Montcada. Els romans, principalment en la seua època imperial, van aprofitar els terrenys propers al llit del Túria i comerciaren amb cereals, vi, oli, … (Paretetes dels Moros i el Poaig, del Mas del Jutge i l'Alter, l'Ereta dels Moros, l'hort de Pepica, les Olleries) Els visigots, en l'època tardana, van atribuir a la ciutat de valència un paper rellevant sota el seu domini, i explotaren el seu territori i les seves infraestructures vials.
No obstant això, van ser els mudèjars qui van desenvolupar tot el potencial de l'horta construint un complex de sèquies, una normativa d'ús i el Tribunal d'aigües de la Vera com a òrgan regulador per resoldre conflictes.
Des d'aquesta època es va establir, entre l'horta i la ciutat, un intens vincle biòtic, hidràulic, agronòmic i social.
L'horta proveïa mà d'obra, farratge per als carruatges, i diversos aliments. Els cultius de vinya, el blat, l'ordi, i els arrossars a la marjal, eren grans extensions; verdures com les cols, encisams, cebes, carxofes, albergínies… formaven part de la dieta habitual de la seua gent i arbres com l'olivera, el garrofer o les figueres marcaven un trencament en la colorida plana. El cultiu del lli i el cànem alimentava una indústria local i urbana.
Al seu torn la ciutat proveïa maons, ferramentes i altres productes industrials. El fems dels carruatges era recollit pels llauradors per als seus camps, mentre les dones ocupaven els carrers i mercats per vendre la collita. Les sèquies que travessaven la urbs servien de clavegueram i tota eixa matèria orgànica acabava en els camps en forma de nutrients.
Al segle XV el comerç de la seda i el descobriment d'Amèrica va provocar un canvi en l'activitat econòmica de l'horta i en el seu paisatge. La perifèria de la ciutat i dels assentaments urbans es van omplir de moreres i les hortalisses autòctones es van sumar la creïlla, la tomaca, el pebre o la dacsa.
La ciutat contra l'Horta
La bona relació es va mantenir fins a mitjans del segle XIX. Llavors les propietats hortícoles pertanyien a la burgesia, principalment valenciana, el 20% a l'església i el 19% a la noblesa, i només l'11% pertanyia als llauradors, que eren els que treballaven la terra i que majoritàriament eren arrendataris.
La ciutat per la seua banda era un bullici d'oficines, mercats de vara, magatzems i mansions de diverses plantes amb aigua potable. La revolució industrial va portar el 1852 el ferrocarril a València i davant la imminent expansió de la ciutat, Antonio Sancho va presentar el 1855 uns plànols que demolien les muralles i expandien el sòl urbà en blocs ordenats d'edificis i àmplies avingudes. Als 10 anys de presentar el projecte es va demolir la muralla.
L'auge econòmic de la ciutat i la creixent exportació marítima i ferroviària, va portar a la burgesia a expandir el 1970 els terrenys cultivables més enllà dels límits que els àrabs havien previst amb el seu sistema de reg. Van convertir els boscos adjacents en navilis mercantils i els terrenys desforestats en camps de tarongers, coneguts com horts burgesos. Eren terrenys de 4 hectàrees, tanques, parcel·lats, amb pou i sistema de sèquies propis, jardí i un habitatge que solia ser de segona residència. Alguns d'eixos horts actualment estan protegits (Picanya). Tal era el benefici de la taronja que, més tard, alguns agricultors es van unir per reproduir-los a xicoteta escala creant les avui conegudes comunitats de regants.
No obstant això la mil·lenària horta i els seus llauradors van ser abandonats per una ciutat que creixia aliena a ella i a les seues necessitats. Es té constància que a finals del segle XIX es van produir els primers abocaments residuals en l'horta, (després vindrien els abocaments a l'albufera) i a principis del XX va aparèixer la competència pels recursos hídrics, també es va limitar l'accés lliure als llauradors per recollir del fem.
Eren mals temps per a l'agricultor hortícola i la "superioritat econòmica" de la ciutat va tenir reflex en la literatura i moviments artístics de l'època. Pocs exemples de literatura existeixen a favor de l'horta i el seu costums. D'una banda la bucòlica visió de Teodor Llorente en la seua novel·la La Barraca i per altra l'escruixidora narrativa de Blasco Ibáñez, plena de passions, emocions tèrboles, i que no va jugar un paper beneficiós precisament.
Últims 50 anys
El progressiu creixement de la ciutat va anar menyscabant l'horta que li havia donat suport durant tants anys. El cinturó circumdant, els terrenys limítrofs al port i els nuclis urbans i vies de connexió amb la ciutat van anar convertint-se en maó i llamborda. Després de la guerra civil, 1960 i amb el desenvolupament franquista, la ciutat va créixer de manera compacta i vertical, al voltant de les rondes i creant en la seua expansió taques d'horta aïllada que acabarien per desaparecer. El 1975 va arribar la gran industrialització al sud i est de València, convertint l'horta sud en un paisatge de zones industrials, residencials i de serveis. La industrialització, a més, va anar acompanyada de polítiques que van perjudicar la rendibilitat econòmica dels llauradors, el que va provocar un èxode de la vida rural i la destrucció dels vincles familiars i les costums. L'horta Nord, per la seua part no va patir tan durament eixos efectes, però va perdre la zona més fèrtil en favor de la UPV i va ser disseccionada amb creixents trams de carretera i traçats ferroviaris. Més tard, el 1997 i impulsada per polítiques especulatives del sòl, es va generar un nou cicle d'expansió de maó i asfalt conegut com la bombolla immobiliària. Aquest creixement urbanístic va ser dispers, desordenat, substituint cultius de verdura per urbanitzacions, zones residencials, centres d'oci i grans supermercats, destruint al seu pas 3.000 hectàrees més d'horta.
