Turballos, més de 30 anys de resistència
Elena Cívico / NoNada
Quan el Pare Vicent va arribar, Turballos era un llogaret despoblat a causa de l’emigració. No hi vivia ningú, només Fuensanta pasturava el seu ramat per aquelles terres. Va ser pel 1970 quan aquest capellà de la Diòcesis de València i alguns matrimonis s’aventuraren en l’experiència de crear una comunitat autosuficient. Volien construir un poble valencià i ecològic.
L’indret estava en ruïnes quan s’establiren en aquesta pedania de Muro d’Alcoi, així que es posaren en marxa. Alçaren les cases, emprant materials tradicionals, i aprengueren a treballar la terra com antany. Començaren a utilitzar l’almàssera per a fer l’oli i a tenir cura dels animals, però sense alimentar-se d’ells ja que eren vegetarians. “Qui vulga menjar pa, deu saber fer pa”, deien els membres d’aquesta comunitat. Així que tots i totes hagueren d’aprendre a fer tot, sense excepció. I poc a poc Turballos va esdevindre un lloc al que acudir per a organitzar tallers, conferències o trobades, com l’Intercanvi de Llavors Tradicionals que es celebra des de fa cinc anys pel febrer.
Han passat més de tres dècades des que aquesta comunitat va optar per la senzillesa i la no-violència com a forma de vida, i malgrat que actualment només hi viuen allí dues famílies, resisteixen. Amb 85 anys els valors del Pare Vicent romanen intactes. Conta que ells no creuen en els diners, i que junts fan front a l’individualisme i al consumisme. Viuen del treball manual i de l’artesania perquè no volen contribuir a l’explotació del Tercer Món. Cada dia mengen junts, reciclen tot allò que està al seu abast i intenten prescindir del que no és estrictament necessari. De fet, fins que no se’ls va concedir una subvenció per a instal·lar plaques fotovoltaiques no tenien ni electricitat.
Una enorme placa en la plaça declara obertament que Turballos és un poble “desnuclearitzat i desmilitaritzat”. Abans estava instal·lada fora del poble però la traslladaren perquè “la feien malbé” rememora l’alcalde pedani, Salvador Balaguer. I és que aquesta comunitat també té detractors. Gent a qui no li agrada l’olor que desprenen l’almàssera i els animals, o que simplement no coincideix ideològicament amb ells.
Salvador no és un d’ells, però tampoc forma part de la comunitat. Ell va nàixer a Turballos i allí s’ha quedat a viure. Té 31 anys i treballa a Muro d’Alcoi però ha crescut essent testimoni de com “ajuden a persones només demanant a canvi que col·laboren en les seues tasques diàries”. Tot i què també observa que la mancança de mitjans fa que molta gent no puga establir-se allí definitivament.
Situat entre Gaianes i Setla de Nunyes els orígens d’aquesta pedania, anomenada aleshores ‘Torbayllos’, són pre-islamics. La cronista oficial de Muro d’Alcoi, Elia Gozálbez, conta que després de ser conquerida pel rei Jaume I, i d’haver patit successives vendes, va ser adquirida pel comte de Cocentaina passant a formar part del Comtat. El despoblament és una constant en Turballos, tant que per l’any 1515 es va tractar de pal·liar la situació, rememora la cronista, convidant a 25 veïns de Muro a repoblar l’indret donant-los a canvi nombrosos avantatges. Amb l’expulsió dels moriscos de 1609 de nou l’index demogràfic rebria un cop de gràcia condemnant al poble a la soledat. La recuperació va ser lenta i sols es percebria una millora entre els segles XVIII i XIX, encara que aquest increment poblacional no seria suficient per a obtenir la independència, passant a pertànyer en primer lloc a Setla i després a Muro.
Una església on no es discrimina
L’església pre-romànica dedicada a Sant Francesc de Paula i la sala Gandhi, que sol utilitzar-se per a dur a terme tot tipus de tallers i activitats gratuïtes, són dos de les senyes d’identitat de la pedania.
En aquest temple les dones i els homes són iguals, no hi ha jerarquia entre aquells que participen en l’homilia i tots seuen a la mateixa altura, inclòs el capellà qui opina que cobrar per oficiar una missa o per un soterrar és una absoluta profanació, motiu pel qual no gaudeix de la simpatia de molts antics companys.
Allunyat durant tota la conversa de discursos demagògics, i paraules buides, el Pare Vicent tanca l’entrevista amb una paraula poc habitual, desconeguda: ‘concomitància’. “Saps què significa això? Doncs que s’ha d’acompanyar les paraules dels fets. Com menges, com treballes… Cal ser conseqüent en tots els aspectes de la teua vida. Per això jo només crec en els fets, de la resta res de res. Com va dir Jesús de Natzaret: per les seues obres els coneixereu”.