Segles de justícia: Tribunals de regants

El Tribunal de les Aigües de l'Horta de València i el Consell d'Homes Bons de l'Horta de Múrcia constitueixen un símbol de justícia tradicional que soluciona els conflictes dels regants de la Mediterrània peninsular.

Kim Manresa / Magazine

Tots els dijous de l'any, a les dotze del matí, la plaça de la catedral de València acull la celebració del Tribunal de les Aigües de l'Horta de València, una instància jurídica que, igual que el Consell d'Homes Bons de l'Horta de Múrcia, busca que els llauradors que hagen infringit les lleis de l'horta amb el mal ús del preuat líquid puguen ser jutjats i castigats, amb la intenció que no reincidisquen.

Conforme s'acosta l'hora, l'entrada principal de la catedral va omplint-se de transeünts curiosos, turistes i escolars de primària acompanyats per professors que els ensenyen el fer d'un model de justícia tradicional. El Tribunal de les Aigües està considerat la institució de justícia més antiga d'Europa.

Alhora, a la Casa Vestuari, davant de la catedral, els responsables de dur a terme aquest acte jurídic es troben per treure a la plaça les tanques de ferro forjat que instal·len i desmunten setmanalment per delimitar la ubicació del tribunal. Es tracta de l'agutzil i els vuit síndics (un per cada sèquia regada pel Túria). Junts també s'encarreguen de treure a la plaça les cadires i les butaques en què, disposats en forma de mitja lluna, s'asseuran.

A la Casa Vestuari, el guarda Rafael Segarra Monzo ajuda al president del tribunal, Ricardo Belenguer, elegit entre els síndics per períodes de dos anys, a posar-se la brusa negra que caracteritza l'ofici del llaurador. Són els últims moments perquè síndics, infractors, propietaris, denunciants i guardes puguen arribar a un acord per no haver de portar el cas davant el tribunal.

Sonen les campanes del Micalet, la torre de la catedral, i l'agutzil de la séquia de Rovella, Carlos Nácher Tatay, s'obre pas davant els assistents, amb un imponent arpó de llautó daurat a la mà que serveix per agafar les ranures dels repartidors d'aigua de les sèquies.

Sota el portal dels dotze apòstols, comença el judici, que és totalment oral, sense papers i en valencià. El president obre la sessió i dóna la paraula a l'agutzil que, gorra i arpó en mà, crida públicament a les vuit sèquies convocades.

Un guarda explica el cas de la seua sèquia i acaba amb la frase "és quant que dir".

El president pregunta: "Què té que dir l'acusat?". I l'infractor passa a defensar-se públicament.

El president va moderant la sessió: "Calle Vosté i parle Vosté". En finalitzar la intervenció, el tribunal delibera i sentencia: "Vosté ha delictit, Vosté paga".

I així van passant, amb permís de la seua senyoria, els diferents casos denunciats de les sèquies de Quart, Benàger-Faitanar, Tormos, Mislata-Xirivella, Mestalla, Favara, Rascanya i Robella.

Les penes han perdurat al llarg del temps i solen equivaldre al jornal d'un dia d'un guarda de l'horta. El tribunal es reuneix encara que no hi haja denúncies, ja que la majoria dels enfrontaments es resolen a la Casa Vestuari. La xarxa de séquies que reguen l'horta és de l'època romana i avui segueix distribuint l'aigua als camps. El Tribunal de les Aigües de l'Horta de València es remunta a l'època d'Al-Andalus i ha funcionat ininterrompudament, només amb menuts canvis.

El president acaba: "S'alça aquest tribunal fins dijous que ve per si algú demana justícia". Els homes bons i justos estaran allà.