La devesa de Godella: Patrimoni amenaçat

Redacció Per l'Horta

 

Inici del conflicte

El conflicte arranca amb la redacció del Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) de Godella (aprovat el 24 de juliol de 1990 per unanimitat de les forces presents al ple, inclosos els representants del Partit Popular, i amb l'absència del representat d'Unitat del Poble Valencià). En aquell moment i per tal d'acomplir amb la normativa que era vigent (el conegut com Reglament de Planejament Estatal) es necessitava un Parc Públic, zona verda que havia d'acomplir amb unes característiques que la zona de la devesa del Sagrat Cor acomplia. L'expropiació fou recorreguda davant els tribunals de justícia per la congregació religiosa i, paral·lelament, va provocar una sèrie de mobilitzacions per part de la comunitat escolar del centre i una campanya d'al·legacions que foren desestimades.

El mateix PGOU va possibilitar un fet que hui algunes persones no volen recordar com és la legalització de la construcció il·legal del centre de formació de professorat Edetània de propietat de l'arquebisbat a la mateixa devesa.

Un procés semblant s'estava vivint amb la zona limítrof en el terme municipal de Burjassot, la devesa de l'Eixereta. Les dues zones presenten una unitat claríssima com un residu de l'antiga massa forestal que previsiblement cobria la zona superior a la Reial Sèquia de Montcada (la qual se situa just en l'encontre de la planura litoral amb les vessants últimes de la serra Calderona). En el principi dels 90 l'Ajuntament de Burjassot fa una maniobra urbanística, d'acord amb el propietari dels terrenys, que promou la conversió de part de l'Eixereta en un jardí públic mentre es permet l'edificació d'una sèrie de terribles adossats just dalt de la Reial Sèquia de Montcada (RSM). Aquella "operació urbanística" provocà gran oposició veïnal i es posà en marxa la campanya "L'Eixereta Protegida i Neta" que tingué bastant ressò però uns resultats ben limitats.

Passat el temps i els recursos interposats ratificaren la legalitat de l'acte administratiu impulsat des de l'Ajuntament i la congregació religiosa posà en marxa el procediment legal per aconseguir una valoració dels terrenys com més favorable millor per als seus interessos.

Mentrimentres es van donar alguns contactes tots ells infructuosos per intentar arribar a un acord en el qual es plantejava la possibilitat d'ampliar l'edificabilitat i/o les volumetries dels edificis existents als terrenys com a compensació pel procediment expropiatori. Aquesta demanda se justificava per la necessitat de cobrir les pistes esportives del centre (situades a la Devesa però fora de l'àmbit d'expropiació). També la congregació feu gestos per contrarestar l'argument de la necessitat de l'ús públic del sòl obrint zones de la devesa al públic en general durant els caps de setmana però la proposta no quallà per falta d'acord sobre qui assumia la vigilància i perquè l'Ajuntament no volia cedir en les seues legítimes pretensions.

En resum, ningú va saber, o va voler, negociar una solució pactada. El lent procés administratiu i judicial passà sense que cap responsable polític volguera implicar-se de manera decidida. El paradigma fou l'última alcaldessa del PP Maria Rosa Roca Castelló (ara fa dues legislatures) amb la qual la congregació sí va voler parlar. Durant la reunió programada per parlar sobre el tema i consensuar una solució, en un moment donat i després de diversos arguments sobre la taula preguntà: "Però quan serà ferma la sentència i s'haurà d'executar l'expropiació?" en contestar-li l'assistència jurídica que la data queia fora de la seua legislatura va dir: "Doncs a mi no m'interessa!", s'alçà i se n'anà deixant sobre la taula al funcionaris de l'Ajuntament, als representants de la congregació i a la resta d'assistents. Des d'aquell moment la congregació no ha volgut tornar a asseure's a negociar. Els funcionaris presents en aquella reunió buscaren de manera immediata altres destinacions en diferents municipis avergonyits i espantats…

L'any 2013, i després de sentències del Tribunal Superior de Justícia de la CV i recursos per part de les parts implicades, el Tribunal Suprem de justi-preu fixa un preu d'expropiació, que sumant interessos i costes judicials arriba als 16 milions d'euros €.

La quantia econòmica fixada pot semblar exorbitada i els càlculs sobre el preu a pagar per cada metre quadrat ha sigut el camp de batalla que s'ha lliurat en el Jurat Provincial d'Expropiació Forçosa.

Patrimoni

Però ara bé, sense entrar en l'embolic tècnic i jurídic que acaba fixant el justi-preu que realment s'acaba aprovant (qüestió que podria ocupar llibres sencers), allò innegable és que el patrimoni i l'emplaçament de la zona és privilegiat. Tota la zona se situa a la part superior de la RSM fet que li confereix una situació de privilegi sobre, pràcticament, tota l'horta nord. A la part limítrof amb el parc de l'Eixereta (Burjassot) es trobava l'antic cementeri de la congregació desmuntat a principis dels anys 80 i entre el cementeri i la sèquia un mirador protegit per una pèrgola rústica coneguda com a Bellavista. Per tota la zona es podia trobar divers mobiliari d'esbarjo, bancs i taules, pontets, imatges… d'inspiració rústica i fins i tot una casa amb un xicotet llac coneguda com la Caseta Rústica. Actualment aquestes infraestructures estan completament destruïdes o en estat de ruïna absoluta.

Existeix una zona, dins la devesa, que abans es dedicava al cultiu hortícola amb un reg històric en alter, transformat a posteriori en una plantació de xops.

La zona boscosa es troba, a hores d'ara, dividida per una tanca metàl·lica que impedeix l'accés a l'alumnat a la part més pròxima al terme de Burjassot.

Pel que fa al patrimoni botànic la zona compta amb una sèrie d'exemplars arborescents de llentiscle (Pistacia lentiscus) i de murta (Myrtus communis) realment remarcables. Els llentiscles ja foren catalogats en el Catàleg d'Arbres Monumentals de la Diputació de València (però sorprenentment no han sigut inclosos al recent editat Catàleg d'Arbres Monumentals de la Comunitat Valenciana, coincidències del destí?). La conformació arbòria dels exemplars de murta i de llentiscle s'ha vist afavorida per la tradició de collir d'aquests arbres el material per a les enramades de diferents processons del poble.

A més d'això destaca la presència de dos magnífics exemplars de pi pinyoner (Pinus pinea) coneguts popularment com el Rei i la Reina (fins els anys 80 existia un tercer exemplar El Príncep que caigué a causa del vent) d'unes dimensions i port espectaculars però que es troben en un estat lamentable de conservació degut, principalment, a la compactació del sòl produïda pel trepig de l'alumnat. Val a dir que molts dels exemplars de llentiscle acabaren sucumbint a l'efecte arrasador i continu dels escolars que els usaven com a tobogans naturals per als seus jocs. Altres exemplars han mort per trencaments naturals i altres (majoritàriament els que es troben en zones tancades) s'han conservat en bastant bon estat. És també remarcable la recuperació de l'Om (Ulmus minor) a la zona d'horta abandonada, tot i que pateix l'atac periòdic de la grafiosi no acaba de sucumbir. Alguns exemplars de carrasca (Querqus ilex), algun exemplar de gran port de llidoner (Celtis australis) ja desaparegut i una gran barreja de flora autòctona i al·lòctona acaben de conformar el quadre d'una zona amb un gran valor florístic i un major potencial.

A més dels danys ja descrits és de remarcar l'extrem risc d'incendi de la zona la qual no compta amb cap pla d'emergència, ni accessos ni cap altra infraestructura de prevenció o extinció. A més la vegetació pateix, a més de l'acció antròpic excessiva d'algun es zones, la invasió d'espècies al·lòctones que minven la seua capacitat d'expressió del potencial propi.

De peus en terra guaitant l'esdevenidor: els reptes i les dificultats

Hi ha diversos factors que fan confluir en una situació tan lamentable per al poble de Godella:

La quantia de l'expropiació és difícilment assumible i hipoteca el futur a mig termini de la gestió municipal. això és innegable.

A més la zona expropiada ja no acompleix els estàndards de Parc Públic que eren exigibles a l'inici del procés.

No hi ha, ni hi ha hagut una proposta clara de gestió. Ni ara privada: que l'ha condemnada a l'abandonament o a la sobreexplotació. Ni més avant pública: ja que les úniques propostes de gestió són simples esbossos plantejats des de treballs acadèmics de la Universitat Politècnica de València i l'actual debat no planteja quin és el futur que volem per al patrimoni de la Devesa sinó la problemàtica de la seua explotació.

Hi ha hagut una deixadesa (en algun cas classificable d'imprudència punible) que ha fet que la situació arribara on ara està.

Les solucions passen per planificar de manera participada i plural un futur digne que garantisca l'ús públic per a la Devesa compatible i sinèrgic amb la conservació i millora del patrimoni.

Solucionar el conflicte d'interessos, enquistat durant tot aquest llarg procés, de la manera menys perjudicial per al conjunt de la societat Godellenca és la premissa.

Que les solucions han de ser públiques i participades està ben clar però la participació ciutadana no és sinònim d'espectacle populista o de celebració de ritus per a iniciats. Lamentablement ens queda molt per aprendre i avançar en aquest sentit, com a societat en conjunt i a la classe política en particular.