Després d’anys i panys jugant-nos el paisatge i el territori a la ruleta russa del model especulatiu i devastador de la construcció. Després de l’esclafit de la bombolla immobiliària i amb una enorme quantitat d’habitatges buits que no es poden vendre i d’edificis a mig acabar perquè els proveidors o els constructors van haver de fer suspensió de pagaments o declarar-se en fallida tècnica. Després dels fracassos flagrants de projectes urbanístics megalòmans que pretenien ser iniciatives abanderades de la capdavantera economia valenciana. Després de tots aquestos indicadors catastròfics, Arturo Torró ha decidit fer un concurs públic per a urbanitzar la platja de l’Ahuir. Es veu que no n’hi havia suficient ciment en Gandia i el PP de la capital de La Safor ha obert un certamen d’idees a nivell estatal per veure de quina manera acaben definitivament amb una de les platges verges més extenses del nostre litoral. O no han aprés la lliçó o sí que han aprés la lliçó, però repartir digitalment (a dit) els sucosos contractes a constructors i proveidors amics resulta extremadament lucratiu i electoralment pertinent, i aleshores els dóna igual si la destrucció de la marjal és un dany col·lateral derivat dels seus negocis tèrbols, ells tiren avant i qui vinga darrere, ja s’apanyarà!
Aquest és el model estratègic que PP i PSOE van posar en pràctica durant l’època daurada, quan es lligaven gossos amb llonganisses. Des de l’aprovació de la LRAU pel govern de Lerma fins a la bancarrota de Llanera, el territori i el paisatge només tenien un valor estrictament material. Quants metres quadrats pot requalificar l’Ajuntament X o Z per a la construcció d’urbanitzacions o camps de golf? Quants diners entraran a les arques muncipals gràcies a la venda de sòl urbanitzable? (I això de sòl urbanitzable era pràcticament un pleonasme: recordeu que fins i tot es va arribar a plantejar la construcció d’una urbanització en l’Albufera, en un parc natural protegit!). Els ajuntaments del bipartidisme monocrom eren curts de vista, només pensaven a curt termini: valoraven només els diners que els reportava la venda, els sobres i els maletins que circulaven pels despatxos. En aquella època els polítics ambiciosos no volien ser alcaldes, volien ser regidors d’Urbanisme! No tenien en compte que els serveis (recollida de fem, enllumenat, etc) s’haurien de garantir amb inversions municipals per a sempre, estigueren o no estigueren venuts els pisos o les unifamiliars. Hi haguera o no ciutadans per pagar la contribució. Pa per a avui i fam per a demà.
Un dels casos més paradigmàtics d’aquesta insidiosa febre del ciment és l’anomenat Parc Central de Torrent (projectat pel PSOE i administrat posteriorment pel PP, després de guanyar les eleccions de 2007), que amb una ocupació de menys del 50% dels habitatges i amb diversos edificis paralitzats, a mig construir, i alguns altres que s’han quedat només en l’estadi de maqueta, lluint esplendoroses en els barracons prefabricats dels promotors immobiliaris que venen HPO sense concurs públic (qui pot pagar un pis de protecció oficial en aquestos moments? O millor dit, quin banc o caixa d’estalvis rescatats amb 40.000 milions dels impostos dels ciutadans espanyols (Gràcies Zapatero, gràcies PSOE) estarien disposats a atorgar un crèdit a una família torrentina o disposada a viure a Torrent per poder pagar una de les hipoteques del Parc Central?). Més de nou-mil cases buides. Però el PP i PSOE de Torrent encara no han canviat el xip i l’única manera que se’ls acudeix de contribuir amb el progrés de la nostra ciutat és votar a favor de construir un altre centre comercial, prop de la séquia de Picanya. El problema dels partits obsolets és que estan esperant que remunte la crisi per tornar a apostar els diners dels contribuents al cavall perdedor de la rajola. Estan esperant que es recupere l’economia valenciana per tornar a entropessar amb la mateixa pedra.
