Els mercats de venda directa: Una experiència de canals curts de distribució de producte agrícola a impulsar

El consum de proximitat sembra salut i justícia

Hi ha determinades parts del discurs per la sobirania alimentària que són difícils de fer arribar a la majoria de la societat. Per a les persones "iniciades" són senzilles derivades lògiques de les experiències pràctiques i també els arguments en els quals molta gent invertim gran part de la nostra vida i esforços. Però algunes d'aquestes aparents obvietats costa molt comunicar-les de manera positiva i efectiva a qui no té "un cert rodatge". Això és degut a que ens movem en una societat on la comunicació és un autèntic monstre hipertrofiat que menja de la mà del poder i s'enforteix amb els instints més baixos de l'ésser humà amb domini arrasador. Però no vol dir que hagem d'afluixar en l'obstinació d'usar les eines disponibles al nostre abast, amb habilitat i constància, per a desemmascarar les perfídies embolicades en paper de regal d'aquest sistema. I encara més difícil, sense caure en la temptació d'usar per a això el recurs a les mentides piadoses o a les pors.

I no obstant açò hi ha determinats arguments que, per ser més directes, o més obvis, o perquè s'està insistint en ells des de fa molt temps i des de diverses sensibilitats, compten amb una acceptació molt estesa. És el cas del gran parany que suposa, per a productors i consumidors, els canals de distribució mitjançats. Quasi qualsevol persona és conscient que, com més gran és el camí entre la producció i la destinació final, major és el perill de caure en mans de l'especulació, els agiotistes o els simples oportunistes. En aquests processos, la persona productora no rep més que una misèrrima part del desorbitat preu que pot arribar a pagar el consumidor final.

Ara bé, que un perill o una injustícia siguen coneguts és condició necessària però no suficient per a fer alguna cosa per canviar la situació. Tothom coneix dels riscos que implica viatjar amb cotxe però poca gent deixa de fer-ho i només qui no vol saber desconeix que els privilegis dels quals gaudim algunes poblacions del planeta descansen sobre la misèria de la gran majoria… I, no obstant això, no sembla que siga suficient el nombre de gent que es mou per canviar aquestes situacions.

Doncs bé, en el cas de la injustícia que suposa un sistema de producció i comercialització agrícola en mans de les grans corporacions, hi ha moltíssimes coses per fer en el gran ventall que va des de la reapropiació de les nostres riques cultures culinàries (suplantades per uns hàbits consumistes compulsius, dropos i insulsos) a la denúncia de l'espoli de grans zones del planeta per a la producció de determinats aliments base de la cadena de consum primermundista. Però, de manera prioritària, hi ha una tasca que no es pot demorar, la restauració dels sistemes de comercialització a escala humana.

Ja hi ha molta tasca en marxa: els grups de consum floreixen (i cal estar atentes a insuflar energies i aprofitar les sinergies dels grups entre si i amb altres experiències, així com els camins recorreguts per experiències veteranes); les iniciatives de venda directa a demanda de caixes preparades per part d'agricultors/es creix com la bromera (encara que els límits i riscos d'aquesta pràctica es vénen observant ja fa temps); els intercanvis entre productors o associacions de productors cada vegada són més habituals i la xarxa es va fent més densa; la venda a peu de finca, per Internet i altres iniciatives per l'estil despunten i es consoliden… Però en aquest ventall d'iniciatives han de jugar un paper primordial les que fan un pas avant en la recuperació dels espais públics que, en molts casos, s'han abandonat i, en la majoria, s'han deixat pervertir convertint-se en esperpèntiques caricatures de les grans superfícies, temples del consum de masses. M'estic referint als mercats setmanals en el carrer, els coneguts com mercadillos (normativament mercats periòdics de venda no sedentària).

Que aquest tipus de mercats (juntament amb els mercats municipals que mereixerien una anàlisi específica) són la plataforma ideal per a posar en contacte productors i consumidors de la manera més directa, em sembla bastant evident. Que actualment estan desvirtuats i s'han convertit en el paradís de la cacauera revenda barata, també. I que el producte agrícola (tant fresc com elaborat) venut pel mateix productor hi ha desaparegut pràcticament és així en la majoria de les realitats més properes que conec.

Però estan als nostres carrers i donar-los la volta hauria de ser una prioritat en les nostres estratègies doncs permetrien a moltes xicotetes experiències productives, que són actualment hiperdepenents d'un públic "militant" (de la salut, de l'ecologisme, de l'amistat…), posar-se en contacte amb un públic més divers. Açò, a més d'una major independència, ens permetria realitzar un paper de difusió i de propaganda pel fet molt important i contestar, de manera clara i al carrer, el discurs de què “els ecologistes i els defensors dels espais agrícoles el que haurien de fer és agafar l'aixada” el qual està bastant estès, de manera malintencionada.

Les possibilitats en aquesta via són bàsicament dues, introduir-se en els mercats existents o crear nous. Per a la creació de noves experiències, si no es compta amb suficient influència sobre els gestors municipals, seria preferible usar la figura de les fires de promoció. Existeixen diverses experiències reeixides (més o menys consolidades) de fires periòdiques en diversos municipis de la mateixa comarca. I dic que és preferible aquesta fórmula perquè constreny menys normativament ja que les competències són directament municipals i la fórmula de la "fira de promoció" dóna més marge que els mercats setmanals on intervé també l'administració autonòmica i un eixam d'insidioses i desfasades normatives corporativistes que posen traves fins al fàstic. D'altra banda, l'opció de crear nous mercats periòdics no sedentaris de venda directa de producte agrícola, malgrat comptar en contra amb totes les traves administratives i “tecnicosanitàries”, compta amb l'avantatge de l'estabilitat que ofereix (actualment per exemple al País Valencià les llicències concedides són per decret de 15 anys i les taxes solen ser bastant assequibles).

Existeixen, així mateix, altres dificultats a superar que són comunes a qualsevol opció que triem i contra les quals hem d'exercir tota la nostra pressió possible fins a fer-les caure. Una són els mals hàbits de gestió d'una burocràcia immobilista poc propensa a qualsevol canvi que implique més treball. Una altra el caràcter corporativista i reaccionari de moltes de les persones que ja disposen de llicència per a la venda (en alguns casos, sobretot en grans ciutats, constituïdes en grups semi-mafiosos). Però, en general, la font de degradació més important és la tendència a despreocupar-se per l'origen i la qualitat del producte ofert, cosa que converteix els mercats de carrer en una espècie d'escenari pornogràfic-consumista on prima el producte barat i vistós i on quasi qualsevol cosa que pugues revendre s'accepta sense cap condició (per l'administració i pels consumidors)… Sense importar que la mercaderia haja sigut fabricada per mà d'obra semi esclava, en llunyans països o que tinga una qualitat ínfima o que haja sigut importada a l'empara d'acords comercials pseudoliberals (on només compta l'interès d'uns quants avars que únicament pensen en els seus comptes a Suïssa). En definitiva, sense que a ningú importe el sofriment de la gent o el dany que s'infringeix al planeta.

De tots aquests obstacles i deficiències cal destacar, per al nostre objectiu, l'herència d'una sistemàtica discriminació dels productes alimentaris, tant dels frescs com dels elaborats, en la venda als carrers. Aquesta inèrcia de "traure del carrer l'alimentació" mereixeria tot un estudi sociològic per ella mateixa però, resumint molt, fa la sensació que tenim enquistat (sobretot en les administracions) un complex de viure en un país sense higiene. Sembla que el menjar al carrer ens fa "tercermundistes", quan tant una cosa com l'altra són tremendes falsedats. Però ací la tenim, tot un seguit de reglamentació tecnicosanitària i de comercialització (alguna vetusta però una altra bastant recent) que intenta traure l'alimentació del carrer com si cuines i rebotigues de locals, per estar més amagades, foren més higièniques!

En els últims temps i després d'esperar llargs anys des de l'aprovació dels Reglaments europeus relatius a la seguretat alimentària (2002 i 2004) s'ha aprovat (RD176 de 8 de març de 2013) la derogació de gran quantitat de normativa que esperem que servirà per facilitar una miqueta el camí no industrialitzat de l'alimentació.

El que des d'ací vull animar, en definitiva, és a promoure la instal·lació de parades de venda de producte agrícola de proximitat i de qualitat en els nostres municipis (bé incloent nous llocs en els mercats ja existents, bé creant nous mercats). Els criteris de qualitat a exigir poden afinar-se més o menys depenent de la realitat local però al meu parer és preferible deixar la porta oberta als productors/es locals sense més limitacions i reservar espai per al producte “ecològic” sense excloure els primers. Entenc que el criteri de proximitat és en sí un criteri ecològic i que afavoreix el contacte amb l'agricultor/a, que és en definitiva qui ha de defensar el territori agrícola.

Amb aquesta perspectiva i depenent d'on sorgisca i on pretenga arribar la proposta, existeix la possibilitat de no formalitzar tant l'activitat i optar per realitzar “fires” de manera alterna en diversos municipis. En alguns llocs de la comarca de l'Horta ja s'està engegant alguna iniciativa d'aquest estil entre diversos municipis pròxims i em consta que en altres territoris ja hi ha experiències assentades. Aquesta forma de dur-les a terme s'adapta millor a propostes impulsades des d'associacions o particulars i és molt més dinàmica i flexible però també molt més depenent de comptar amb la connivència dels governs municipals.

En qualsevol cas es tracta d'asseure's a pensar la forma i llançar la iniciativa. Es pot provar amb unes quantes “fires” i anar afinant i consolidant la proposta.

Deixe pendents diverses qüestions i fins i tot algunes altres opcions com els mercats municipals fixos o la venda a peu d'explotació que també són susceptibles de ser dinamitzades des de la gent en els pobles i barris però, en qualsevol, cas anime a promoure la revitalització d'aquest tipus d'espais que ens han sigut arrabassats per la nostra desídia i per la industrialització dels sistemes alimentaris.

Si hi ha persones interessades a llançar una iniciativa en el seu municipi, oferisc la nostra modesta experiència per a, en la mesura de les possibilitats, col·laborar en la seua posada en marxa.