L’horta, una realitat viva construïda de baix a dalt

BEATRIZ GIOBELLINA

 

Per a inaugurar eixe espai d'opinió, allò primer és felicitar la gent de Per l'Horta per la tenacitat i obstinació en preservar el patrimoni valencià de l'Horta. M'han convidat a participar d'aquesta sèrie d'articles i vaig acceptar amb molt de gust. El meu objectiu és aportar algunes idees que he treballat en els últims anys, mentre realitzava la recerca de la meua tesi doctoral sobre l'Horta. Ja no visc a València, però després de 13 anys hi he après a estimar aquesta terra, i el meu desig és aportar en alguna cosa al "bon viure" d'aquest lloc.

En aquest article vull parlar de l'Auto-organització com a procés intel·ligent de l'Horta. Propose que l'analitzem com un sistema auto-organitzat des dels seus orígens en base a coneixements acumulats des de la revolució del regadiu, que va adquirir la seua singularitat històrica (com altres hortes del llevant peninsular: el cas de Múrcia, Castelló, etc.) A causa de la continuïtat d'una lògica de supervivència, d'una racionalitat en la relació societat-natura, i que va donar com a resultat una intel·ligència emergent caracteritzada per ser un procés generat de "baix a dalt" (en lloc de "dalt a baix"), i en el qual l'organització social de base cooperativa i autònoma és una de les característiques fonamentals.

És interessant preguntar-se: Quins processos hi ha subjacents en l'Horta de València? Com s'ha generat? Com ha arribat a desenvolupar la singularitat com a espai agrícola i cultural i la bellesa que la caracteritza fins avui? Segur que hi ha moltes respostes, però podem pensar que, com el seu origen està en la cultura andalusí, seria coherent amb aquesta filosofia moral davant la Natura.

"… En l'aigua que Déu fa baixar del cel, vivificant amb ella la terra després de morta, disseminant per ella tota mena de bèsties, en la variació dels vents, en els núvols subjectes entre el cel i la terra hi ha, certament, signes per als que raonen." (Alcorà 2-164, citat per IBRAHIM CABRERA, 1996).

Des d'eixa mirada, l'Horta andalusí seria, entre altres coses, producte d'una relació espiritual entre l'ésser humà i la natura. Uns éssers humans que han generat una relació creativa amb el medi natural, suport de la vida, al llarg de dotze segles aproximadament. El més cridaner es trobaria en la seua capacitat de persistència en el temps, ja que aquesta saviesa ha estat i ha crescut en la genètica de l'Horta, tot i que els qui la van crear van ser eliminats o sotmesos per una altra cultura que no compartia la mateixa sensibilitat. Les evidències indiquen que ha primat el sentit pràctic, i que potser és per aquesta causa que va seguir evolucionant i adaptant-se als tombants històrics, fins i tot quan ja ha perdut gairebé dos terços de la superfície original. Des de la meua perspectiva, l'Horta no només és un sistema auto-organitzat, sinó que, a més, està viu, i continua sent creatiu i innovador.

 

Potser l'impuls vital ha estat la laboriositat d'homes i dones que, durant molts segles, van adequar la terra, l'aigua i la biodiversitat a la satisfacció de les seues necessitats. Potser hui l'impuls vital siga l'amor a la terra, principalment. I açò no és una visió romàntica de l'Horta. Al contrari, perquè en ser un espai altament conflictiu va ser necessari que sorgiren sistemes de resolució dels mateixos, com el Tribunal de les Aigües. Però va prevaldre la saviesa o la intel·ligència col·lectiva, tot i les múltiples intromissions de poders externs, i ha donat com a resultat un territori agrari amb unes característiques espacials, agroecològiques, socials i culturals, tan singulars i valuoses que constitueixen una de les senyes d'identitat més importants de la Comunitat Valenciana.

En eixa primera part del segle XXI, l'Horta que encara sobreviu al voltant de València ens permet aprendre a persones d'arreu del món sobre les múltiples dimensions que interactuen en un territori complex, únic i exquisit. Des de sempre meravella a nadius i visitants. En ella s'entrecreuen les dimensions ambiental, social, econòmica, cultural, política i del coneixement produït localment. En tant que el sòl fèrtil de gran qualitat és un recurs no renovable, finit i irrecuperable si es perd, és productora d'aliments i, per tant, un recurs fonamental per a la sobirania alimentària –entesa com la facultat de cada poble per definir les seues pròpies polítiques agràries i alimentàries d'acord a les seues tradicions, la seua cultura i a objectius de desenvolupament sostenible i seguretat alimentària-. Té el valor de ser un patrimoni agrari singular i històric, que mostra camins possibles per al disseny de territoris urbans envoltats de parcs agroecològics. Per a la seua defensa i conservació s'han mobilitzat nombrosos moviments socials, el que mostra la continuïtat d'una participació protagonista de la comunitat en la configuració del territori. És font i oportunitat de treball amb un marcat caràcter minifundista i de petites produccions, per tant, de desenvolupament a escala humana i de possibilitats de cohesió social. Conforma amb les ciutats que l'envolten un metabolisme territorial en què es produeixen importants fluxos de matèria i energia que tenen impacte més enllà d'aquest territori. I, finalment, s'estan produint en ella gran part dels impactes del "mal desenvolupament" producte del model insostenible que ha prevalgut al país des de fa dècades, i que sembla arribada l'hora d'atenuar (i amb sort, revertir).

L'Horta ha estat la matriu de la ciutat de València i d'altres ciutats de l'entorn. Algú em va dir: "L'Horta ha creat la ciutat de València, i no a l'inrevés". Si entenem l'Horta com un procés inacabat, perquè està viu, pot seguir representant l'esperança de (re) generar un territori-Horta-ciutat-més humà, més equitatiu, més equilibrat i saludable. I si comprenem la importància que ningú ho dissenyés "de dalt a baix", que no hi va haver un poder superior amb els recursos econòmics i humans que ordenés imperativament "per ací van les aigües" … podem veure que el poder està en la seva gent , pagesos i pageses, ciutadans i ciutadanes de tots els temps.

En un altre article aprofundirem en el com aconseguir una Horta i un territori més sostenibles ….

Beatriz Giobellina és Prof Adj. Arquitectura III C i Investigadora INVIHAB (Institut d'Habitatge i Habitat) a la Facultat d'Arquitectura, Urbanisme i Disseny Industrial de la Universitat Nacional de Còrdova, Argentina