Un arbre, un insecte i un animal

Les palmeres, que amb els seus dignes plomalls anunciaven la fertilitat de l’horta sobre la serenitat del nostre cel i transformaven el secà en l’anhelat miratge d’un oasi proper, amb l’arribada d’un intrús i sobtat exterminador, han penjat la cruel i fugissera memòria de la seua injusta desaparició sobre un trist horitzó de troncs badats i erms.

Potser aqueixa diària i manifesta agonia siga la il·lustrativa demostració que un arbre tan senzill, tan equilibrat, tan simètric, tan auster i tan clar i didàctic en el seu alliçonador creixement, ja no tenia res a fer entre nosaltres. La prova que el simbolisme de les seues palmes ja no ens deia res… L’evidència que el record àrab dels orígens que encarnava ja no ens interessava gens… El testimoni que la dolça fruita que ens oferia estava de sobra quan créiem que havíem superat el desert…

Siga com siga, el cas és que la culpa concreta li la hem d’atribuir al morrut roig, un horrible i fastigós insecte que es multiplica per milers i que en el procés de convertir les seues larves en escarabats, arrabassa les palmeres que fins fa poc integraven els paisatges que ens identifiquen i ens donen l’alè.

 

La culpa absoluta i principal, ja sabeu que li la hem d’apuntar a un altre animal, a aquell que ha erigit els gratacels com a noves fites de prosperitat sobre una horta d’asfalt i admira les palmeres en els focs artificials.