L’Horta, la ciutat i el Mag d’Oz

VÍCTOR M. ALGARRA PARDO

Per ser la meua primera col·laboració al bloc, crec que he de presentar-me. Sóc arqueòleg de professió, exercint com a autònom liberal des de fa … ¡Massa anys!

Bona part dels meus treballs els he realitzat en edificis i, en general, al territori de l'Horta de València. He intervingut en la rehabilitació d'alqueries i molins i he excavat nombroses sèquies i camins de l'Horta.

Temps hi haurà en altres participacions de comentar casos concrets d'elements patrimonials de gran valor històric i cultural. No obstant això, des d'un principi m'agradaria dirigir les meues paraules a la fi que qualsevol professional del patrimoni voldria, almenys, acostar-se: després de, en el meu cas, documentar arqueològicament objectes i immobles aportar una mica de coneixement, que es puga traduir en fets, accions i resultats concrets que servisquen per al desenvolupament social.

Aquesta secció del bloc en la que participe l'he batejada "Ciutat en l'horta o viceversa", ja que és indubtable que en els nostres dies tots dos territoris històrics, que van coexistir durant segles en íntima relació, són hui pràcticament una mateixa unitat o, almenys, la immediatesa de l'un sobre l'altre influeix de manera directa en la materialització de tots dos i, habitualment, en prejudici de l'horta i "a favor" de la ciutat.

No obstant això, aquesta última afirmació no és del tot exacta. Els efectes negatius que viu l'horta (degradació, desaparició i vulgarització, de seguida m'explicaré en relació a aquest últim aspecte) repercuteixen igualment de forma negativa en el concepte i tipus de ciutat que s'ha gestat o s'està assolint.

Els estudis històrics, arqueològics i, en general, tots aquells que actuen sobre el patrimoni material i immaterial d'un poble no han de ser considerats com una mera flor exòtica al nostre jardí o un tràmit per cobrir l'expedient d'una legislació que, tot i ser avançada, no ha estat prou assumida per una part de la administració i de la societat.

Aquest tipus d'estudis, partint del coneixement profund de les coses, ha de comportar una transmissió i una interiorització social, per permetre (com seria en el cas de l'Horta de València) crear espais urbans i periurbans conseqüents, respectuosos amb el llegat patrimonial i, per descomptat, habitables per aquesta i les següents generacions.

Un procés aquest, el de l'assumpció social del nostre patrimoni que ha de fugir de xovinismes, no pot partir de categoritzacions prèvies i, per descomptat, no ha de sublimar, només donar el valor que veritablement tenen les coses.

Servisca d'exemple i sense ànim de focalitzar, dos casos d'intervencions urbanístiques, en les que tot i existir estudis previs, es va partir d'una categorització prèvia dels objectius, no es va comprendre el valor de les coses  i o bé el patrimoni s'ha perdut davant els nostres ulls o s'ha vulgaritzat de tal manera que gairebé millor que els estrats geològics ho hagueren cobert tot per veure si d'aquí uns quants milions d'anys algú amb altres criteris el desenterrés com passa amb els dinosaures.

El desaparegut Pouet de Campanar va ser fins fa 15 anys un territori d'horta, per a desgràcia massa proper a la ciutat, que comptava amb tots els elements de patrimonials de l'horta: parcel·les en una de les millors terres a la capçalera de l'Horta, alqueries la majoria d'elles superant els 600 anys d'història i algunes fins i tot es remuntaven a l'època islàmica, barraques, molins, sèquies (Tormos, Mestalla i Rascanya) i un camí que articulava el territori. Pels que tingueu una certa edat i recordeu la polèmica (arribada fins i tot a les mans de la justícia) suscitada entorn de Salvem el Pouet, diré que en la ment de ningú dels que ens vam veure implicats cabia l'esperança de tornar al punt de partida anterior al procés urbanitzador: el retorn a una horta tradicional. Aquell, ens agradés o no, havia de ser un territori a urbanitzar. Però, com i a quin preu. Heus aquí el paper que ha d'assumir el coneixement de les coses i la traducció social que d’allò haurien d'efectuar els nostres gestors. Hui qui passege per l'antic Pouet de Campanar en visitar la falla de Nou Campanar res veurà del que va ser. Com a màxim veurà la burla del canvi de color del paviment urbà seguint una línia sinuosa que creua voreres, calçades, zones enjardinades i finques i una sèrie de rètols encastats a terra amb l'escut de València i la llegenda "Antic Camí del Pouet".

Mateixa solució per rememorar una fita del paisatge és l'adoptada en el recentment obert Jardí de l'Antic Hospital de València, encara que en aquest cas fins i tot llueix per la seua absència la placa commemorativa. L'espai de l'actual jardí va ser ocupat fins a finals de la dècada de 1960 i principis de 1970 per l'Antic Hospital de València, un conjunt patrimonial de primer ordre tant per la seua transcendència històrica (va ser des del segle XV un referent de l'avantguarda hospitalària de l'Occident europeu), com l'artística (conjunts de les infermeries renaixentistes, una d'elles parcialment conservada i usada com a Biblioteca Pública, església, claustres, etc.) Les intervencions arqueològiques van posar de manifest el valor de les restes d'aquest antic hospital i, entre altres troballes (i si es vol una de les més modestes), es va documentar un dels braços de l'antiga sèquia de Favara, el Braç de l'Hospital. De nou una línia de diferent color al terra del jardí fa al·lusió a aquesta antiga sèquia, això sí només reconeixible per a aquells pocs "bojos" que tenien previ coneixement. Trist destí (podeu veure un article que parla d’aquesta situació a la revista La Linde).

Almenys Dorothy seguint el camí de rajoles grogues va poder arribar a la residència del mag d'Oz i aconseguir per als seus acompanyants el valor, la intel·ligència i la humanitat que creien no posseir. Als nostres particulars camins de rajoles l'únic aconseguit és l'oblit, la vulgarització i el que és més greu el desconeixement del seu valor. Cap hem sabut transmetre o, com a mínim, no hem estat escoltats i del que res se sap, res no es pot dir.

 

Víctor M. Algarra Pardo és arqueòleg i podeu seguir la seua feina a Arqueologia Algarra Berrocal i La Linde Arqueologia