MARC FERRI
L’horta i la ciutat de València, de sempre, han tingut una relació turmentosa però, al temps, d’absoluta dependència mútua. No es concep l’horta sense la ciutat i –almenys fins no fa molt- no es concebia la ciutat sense la seua horta. La tensió d’aquesta relació ara és ben palesa, ja que la ciutat ha estat menjant-se literalment el seu entorn agrari –i a més amb molt males maneres, com ha apuntar recentment Víctor Algarra- però les difícils relacions no venen de nou.
Ciutat i horta han acabat per representar mons diferents, però no sempre ha estat així. L’horta de València, actualment, representa en l’imaginari dels valencians un entorn natural idealitzat, marcat pels modes de vida tradicionals. Pràcticament el negatiu d’una ciutat que, des dels anys seixanta i més marcadament en les darreres dècades, ha pres una via de modernització desnaturalitzada, tractant d’establir-se en l’imaginari social com una gran capital europea en base a una modernitat asèptica, completament desarrelada del seu passat hortolà i perfectament representada pels edificis de Calatrava.
Aquesta contraposició entre ciutat moderna i horta tradicional, tot i que agreujada en les últimes dècades no és gens nova. Un exemple primerenc potser es troba en els temps en què l’insigne Blasco Ibañez, als inicis del segle XX, era un referent en la modernització política de l’estat i figura política dominant a la ciutat. El republicanisme blasquista, però, es trobava encerclat a la ciutat, envoltat per un territori electoralment hostil, mentre els seus seguidors tenien majors èxits a la Ribera o pobles de l’interior com Bunyol. Les causes d’aquesta hostilitat contra els republicans es trobaven, en primer lloc, en el pes del catolicisme en aquestes poblacions, però també en el fort arrelament d’un caciquisme estretament vinculat al control de les sèquies. En paraules de Ramir Reig, els cacics de l’horta utilitzaven les sèquies “per arrossegar els vots” cap a les seues candidatures.
Aquesta capacitat de mobilització de les comunitats de regants ha estat, segurament, una de les claus de la política valenciana fins ben entrat el segle XX. L’aigua, per als llauradors de les hortes ha estat la vida o la mort i, fins l’extensió dels pous ja ben entrat el segle XX, el monopoli de l’aigua estava en mans de les comunitats de regants. Una vinculació –la del caciquisme amb els regs- potser evident però que ha rebut poca atenció dels historiadors.
La contraposició d’aquests elements –una horta marcada per les tradicions i molt depenent de l’abundància o escassetat d’aigua a les sèquies, i els tímids intents modernitzadors d'una ciutat en expansió- emmarquen el notable conflicte que esclatà els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera a la ciutat de València. Uns esdeveniments recentment estudiats per Carles Sanchis i Garikoitz Gómez en el nº91-92 de Cuadernos de Geografía, corresponent a l'any 2012.
L’origen del conflicte va ser la creixent necessitat d’aigües potables de la ciutat, que havia doblat la seua població ençà 1845. Així, en 1926 cada veí de València disposava de tan sols 20 litres diaris, molt lluny dels 200 estipulats per la legislació primorriverista. L’espurna que inicià l’incendi fou una reial ordre de setembre de 1926, que atorgava a la ciutat “a perpetuïtat” els cabals suficients per assolir una dotació de 86 litres diaris per habitant, detraient-los de les sèquies de l’horta. La reacció hortolana no es va fer esperar i en poques setmanes els regants obtingueren el permís –superant les limitacions de la dictadura- per convocar un assemblea de regants de l’horta. L'assistència a l'assemblea, convocada a un teatre de la ciutat, va resultar tan nombrosa que calgué traslladar-la a la plaça de bous, que s’omplí a rebentar. Després d’aquesta demostració de força dels regants –que comptaven amb el suport dels principals diaris de la ciutat, aparcades les diferències ideològiques- el règim es veié forçat a iniciar una negociació. Durant les setmanes posteriors els regants varen ser rebuts per les autoritats municipals, provincials, part del govern i pel mateix dictador i el rei. Encara que la reial ordre no va ser anul·lada, quedà de fet congelada; l'alcalde Luis Oliag, que n'havia estat el promotor, va haver de dimitir.
La resolució del conflicte passà finalment per la posada en estudi d'un embassament que servira per regular el Túria; solució que, a mitjà termini, permetia garantir el reg de l'horta i augmentar la dotació de la ciutat. Aquest va ser l'origen del pantà de Benagever, projectat en la dècada de 1930 i que no es va concloure fins 1955.
Com apunten els autors de l'article, el conflicte deixà palesa la capacitat mobilitzadora dels regants, que es tornaria a demostrar pocs anys després, durant els anys de la República. Basant-se en el capital simbòlic que representava l'horta de València aconseguiren la confluència de periòdics de diferents tendències i el suport de l'horta i la ciutat, en la defensa dels drets històrics dels regants. Queda per a la nostra reflexió la manera en que aquesta unitat acabà perdent-se en dècades posteriors.
