Analfabetisme i perversió del llenguatge tecnohidràulic: notes sobre una trobada a Vitòria
LUIS PABLO MARTÍNEZ
Els dies 12 i 13 de juliol tingué lloc a Vitòria-Gasteiz la conferència internacional “Paisatges de l'aigua, font de vida. Comunitats i sistemes tradicionals de gestió de l'aigua”. La conferència es va plantejar en el context de la gestió de les candidatures de la Vall Salada d'Añana (Àlaba) a la inscripció en la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO i a la seua declaració per la FAO com a Sistema Enginyós del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM/GIAHS). La trobada s'inscrivia així mateix en el marc de la celebració del decenni UNESCO “L'Aigua: font de vida”.
Amb les jornades, la Fundación Valle Salado de Añana desitjava “plantejar […] una reflexió sobre aspectes relacionats amb els Paisatges de l'Aigua i amb els sistemes tradicionals de gestió de l'aigua, vitals per a les comunitats”, i també compartir l'experiència dels ponents, experts en diversos tipus de paisatges de l'aigua, “amb altres sistemes basats en l'existència, abundant o escassa, de l'aigua, i aconseguir així una projecció internacional guiada pel desig d'establir vincles de cooperació i col·laboració”.
L'aproximació als paisatges de l'aigua es va fer des d'una òptica ampla. Es parlà de paisatges caracteritzats per l'abundància de l'aigua, com el Vèneto a Itàlia o el Parc Nacional de Lonkjsko Polje, a Croàcia (un lloc de la convenció Ramsar); es parlà de paisatges on la garantia d'una productivitat agrícola adequada depèn de l'aportació artificial d'aigua als camps mitjançant sistemes de regadiu, com les nostres hortes; i es parlà d'espais d'extrema aridesa on l'agricultura queda absolutament circumscrita als espais regats, com els oasis nord africans o els regs de qanat iranians. De les nombroses (i bones) idees i exemples posats en comú, voldria subratllar ací només un parell de comentaris fets per dos investigadors.
En el context de la seua reflexió sobre la situació dels paisatges de reg arreu del món, Pietro Laureano, responsable del International Traditional Knowledge Institute (ITKI), va traure a col·lació un fet esdevingut a l'Oman, país que que va obtenir l'any 2006 la inscripció en la Llista del Patrimoni Mundial dels seus sistemes de regadiu basats en galeries filtrants (els aflaj: les nostres mines d'aigua o alcavons). Laureano contà que, en el transcurs d'una visita als aflaj duta a terme després del reconeixement UNESCO, trobà (i fotografià) com els tècnics omanites estaven “restaurant” les galeries filtrants mitjançant la seua re-excavació i reconstrucció com a galeries de formigó armat. D'acord amb Laureano, els tècnics li digueren que, en acabar les obres, no eixia aigua per la galeria. “Doncs clar que no”, respongué l'investigador italià. Laureano, que no és omanita, sap però, pel seu coneixement de la hidràulica tradicional, que una galeria filtrant no es pot “restaurar” com a galeria impermeable: quelcom que els tecnòcrates omanís desconeixien per complet.
Per la seua part, Eriberto Eulisse, director del Centro Internazionale Civiltà dell'Acqua (CICA) abordà el cas dels grans canals de drenatge que permeten la navegació fluvial per la planura del Vèneto. L'investigador italià deixà clar tant la seua gran significació històrica i geogràfica com el seu paper vertebrador d'un territori dotat d'unes enormes qualitats paisatgístiques. Les institucions públiques i de la societat civil hi han pogut impulsar la conservació, restauració i valoració d'alguns dels canals, però n'hi ha molts altres que han estat entubats, o que presenten un elevat grau de contaminació; fet que, al capdavall, facilita la justificació del seu entubament.
Aquestes dues anècdotes reflecteixen dues de les més grans amenaces per a la continuïtat de les nostre séquies. D'una banda, el destí dels paisatges de regadiu tradicional està en mans de tecnòcrates analfabets, desconeixedors de la seua lògica i dels seus valors. D'altra, l'execució de les transformacions que aquests promouen es veu enormement facilitada per la percepció negativa que la ciutadania té del que és una séquia, en referència als canals que condueixen aigües contaminades o que són emprats com a abocadors. Els demiürgs enginyerils recorren llavors a mots com ara “millora” o “modernització” en la descripció dels seus projectes, amb un elevat grau d'acceptació pública.
La conclusió és clara. Si volem un futur per a les nostres hortes històriques, cal denunciar la ignorància i combatre la perversió del discurs tecnohidràulic.
Enllaços d'interés:
http://www.giahs.org/giahs/giahs-about/es/
http://whc.unesco.org/en/list/1207
http://www.vallesalado.com/es/noticias.html